Pere Portabella i Metromuster: d'on venim i per què estem aquí

La velocitat de les informacions polítiques en aquests dies fa semblar que les notícies de demà deixen enrere, molt llunyanes, les d'ahir. Resulten per això importants els relats que ens permeten prendre perspectiva des del darrere, impedint que oblidem qui som i d'on venim. Perquè una revolució democràtica segueixi oberta és vital que es multipliquin les narracions que l'empenyen. Els relats en forma d'imatges, de músiques, de cançons i de pel·lícules són imprescindibles a l'hora d'explicar els processos socials de canvi, al mateix temps que funcionen com un motor que els impulsa.

He assistit aquests dies passats a l'estrena de dues pel·lícules que ningú s'ha de perdre, ambdues produïdes a Barcelona. Una és “Informe General II. El nou rapte d'Europa”, de Pere Portabella; l'altra, “Tarajal. Desmuntant la impunitat de la frontera Sud”, del col·lectiu Metromuster. Són dues pel·lícules que tenen precisament la virtut de recordar-nos els malestars i també les emocions de les que sorgeixen nostres processos col·lectius recents.

Pere Portabella és el més gran dels nostres cineastes històrics vius. El 1976 va realitzar un documental que exposava les diverses opcions polítiques després el Franquisme i en portes de la Transició. El va titular “Informe general sobre algunes qüestions d'interès per una projecció pública”. Just 30 anys després, la segona part d'aquests “informes” ens mostra els prolegòmens d'una nova transició: la que està impulsada per un nou protagonisme ciutadà sorgit de la doble crisi econòmica i de règim.

La nova pel·lícula de Portabella és valuosíssima perquè se situa sense dubtar-ho del costat de la gent: el salt des del carrer i les places a les institucions es mostra com a inevitable, davant la crisi de la representació política i l'extensió de la corrupció. Davant dels que consideren els resultats electorals dels mesos passats com una anomalia democràtica que caldria esmenar, Portabella està convençut que el protagonisme de la gent en les institucions democràtiques resulta imprescindible i ha vingut per quedar-se.

Metromuster són coneguts per haver aconseguit la proesa d'obrir amb una pel·lícula, “Ciutat morta” (2014), un debat públic extensíssim, a propòsit del muntatge policial conegut com “4F”, que va conduir a l'empresonament de persones innocents i un dolorós suïcidi. Si ho van aconseguir, va ser per la manera preciosa i incansable en què Metromuster saben teixir la seva feina -investigació, producció i difusió- en la pròpia trama movimentista amb la qual la ciutadania organitzada ha fet front a tots aquests anys a la crisi de les institucions, instrumentalitzades per l'interès privat i la corrupció de les elits.

“Tarajal” busca ara reobrir un altre cas de repressió amb resultat de mort: la de 15 immigrants africans a Ceuta. Aquestes morts es van produir en una situació mai del tot aclarida, ara fa dos anys. La pel·lícula planteja seriosos dubtes sobre l'actuació de les forces de seguretat a la frontera entre Espanya i el Marroc, i mostra amb detall l'opacitat imposada per una trama institucional coronada pel ministre d'Interior -Jorge Fernández Díaz- i el govern del Partit Popular.

Les dues pel·lícules són “documents”, “informes”; encara que operen en sentits oposats. El model del cinema de Portabella és la poesia: l'associació metafòrica d'elements, però manejant materials documentals, extrets de la realitat (entrevistes o declaracions d'Ada Colau en la seva època de portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Iñigo Errejón i altres membres de Podem, marees i ocupacions de places del 15M ...).

El model del cinema de Metromuster és la prosa i el relat, oscil·lant entre l'assaig (posen en circulació una teoria) i la novel·la negra (tots els seus vídeos evolucionen com la investigació al voltant d'un crim no aclarit, i en el desenvolupament del cas investigat es revela l'estat d'una societat). Però amb un tractament poètic de les imatges molt expressiu, on els silencis i els paisatges musicals i geogràfics resulten fonamentals. Partint d'extrems oposats, tots dos films es creuen en el camí amb un interès comú: no permetre que caiguem en la indiferència, facilitant eines audiovisuals amb què interpretar el present.

Hi ha alguna cosa més que comparteixen. Les temàtiques que toquen no es tracten com anècdotes. Tots dos parlen de diferents aspectes de la crisi sistèmica, en les seves dimensions polítiques, econòmiques, territorials, ecològiques o de seguretat. Els temes que plantegen són “símptomes” d'un estat de coses general greu, i apel·len al protagonisme de la gent per buscar sortides. El mateix tipus de solidaritat col·lectiva que aquestes pel·lícules retraten, és la solidaritat que busquen amb els seus públics: les dues pel·lícules, diferents entre si, conviden a treballar conjuntament amb els seus espectadores i espectadors. No es limiten a retratar una realitat: ens exigeixen modificar-la. De fet, ens diuen clarament que hem arribat fins aquí perquè nosaltres som la nostra pròpia esperança.

La velocitat de les informacions polítiques en aquests dies fa semblar que les notícies de demà deixen enrere, molt llunyanes, les d'ahir. Resulten per això importants els relats que ens permeten prendre perspectiva des del darrere, impedint que oblidem qui som i d'on venim. Perquè una revolució democràtica segueixi oberta és vital que es multipliquin les narracions que l'empenyen. Els relats en forma d'imatges, de músiques, de cançons i de pel·lícules són imprescindibles a l'hora d'explicar els processos socials de canvi, al mateix temps que funcionen com un motor que els impulsa.

He assistit aquests dies passats a l'estrena de dues pel·lícules que ningú s'ha de perdre, ambdues produïdes a Barcelona. Una és “Informe General II. El nou rapte d'Europa”, de Pere Portabella; l'altra, “Tarajal. Desmuntant la impunitat de la frontera Sud”, del col·lectiu Metromuster. Són dues pel·lícules que tenen precisament la virtut de recordar-nos els malestars i també les emocions de les que sorgeixen nostres processos col·lectius recents.