La Plaça Tetuan porta un nom indigne que encara promocionen

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona, i cada dia el nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté en el nomenclàtor l’adscripció d’aquest cèntric espai urbà al record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1859 contra el territori dels marroquins, encara menys ben armats i preparats que l’exèrcit espanyol. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans -la veracitat de la condició de voluntaris és discutible- em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans dimensions de Marià Fortuny, llargament subvencionada per lloar l’heroïcitat militar espanyola, tampoc no em sembla un honor històric digne de passar al nomenclàtor amb les dimensions d’aquesta plaça de la capital catalana. Pels mateixos motius, que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acabi d’invertir 115.000 euros en una exposició monogràfica al voltant d’aquest quadre arran del 150 aniversari del seu inici i que se n’hagin col.locat reproduccions murals a l’estació de metro Tetuan em resulta del mateix gust dubtós i polèmic.

La batalla de Tetuan i els següents episodis de la guerra d’Àfrica, contra la qual es van alçar a Barcelona les classes treballadores arran de la Setmana Tràgica del 1909, van costar milers de morts inútils i van nodrir la mentalitat ben poc moderna i democràtica dels anomenats militars espanyols africanistes, dels quals el general Franco es convertiria en abanderat. L’objectiu colonialista d’aquelles campanyes bèl.liques i els seus resultats tristíssims no mereixen ser recordats de manera èpica ni promocionats avui sense visió històrica. La Plaça Tetuan no és només un reconegut punt negre de la ciutat des del punt de vista circulatori, també des de l’històric i cívic. Podria portar un altre nom més adaptat als valors actuals, per exemple Plaça del Doctor Robert, atesa l’existència al seu centre del gran monument de l’escultor Josep Llimona a l’alcalde barceloní. Pel que fa al quadre que el pintor Marià Fortuny no va acabar, és considerat pels crítics d’art com una obra fracassada, tan fracassada com la guerra d’Àfrica que el nomenclàtor i el MNAC s’obstinen a enaltir. “Les ciutats sucumbeixen quan no poden distingir els dolents dels bons”, diu Diògenes Laerci que deia el seu mestre Antístenes.

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona, i cada dia el nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté en el nomenclàtor l’adscripció d’aquest cèntric espai urbà al record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1859 contra el territori dels marroquins, encara menys ben armats i preparats que l’exèrcit espanyol. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans -la veracitat de la condició de voluntaris és discutible- em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans dimensions de Marià Fortuny, llargament subvencionada per lloar l’heroïcitat militar espanyola, tampoc no em sembla un honor històric digne de passar al nomenclàtor amb les dimensions d’aquesta plaça de la capital catalana. Pels mateixos motius, que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acabi d’invertir 115.000 euros en una exposició monogràfica al voltant d’aquest quadre arran del 150 aniversari del seu inici i que se n’hagin col.locat reproduccions murals a l’estació de metro Tetuan em resulta del mateix gust dubtós i polèmic.

La batalla de Tetuan i els següents episodis de la guerra d’Àfrica, contra la qual es van alçar a Barcelona les classes treballadores arran de la Setmana Tràgica del 1909, van costar milers de morts inútils i van nodrir la mentalitat ben poc moderna i democràtica dels anomenats militars espanyols africanistes, dels quals el general Franco es convertiria en abanderat. L’objectiu colonialista d’aquelles campanyes bèl.liques i els seus resultats tristíssims no mereixen ser recordats de manera èpica ni promocionats avui sense visió històrica. La Plaça Tetuan no és només un reconegut punt negre de la ciutat des del punt de vista circulatori, també des de l’històric i cívic. Podria portar un altre nom més adaptat als valors actuals, per exemple Plaça del Doctor Robert, atesa l’existència al seu centre del gran monument de l’escultor Josep Llimona a l’alcalde barceloní. Pel que fa al quadre que el pintor Marià Fortuny no va acabar, és considerat pels crítics d’art com una obra fracassada, tan fracassada com la guerra d’Àfrica que el nomenclàtor i el MNAC s’obstinen a enaltir. “Les ciutats sucumbeixen quan no poden distingir els dolents dels bons”, diu Diògenes Laerci que deia el seu mestre Antístenes.