Podemos: la verdadera tercera via?

Quan habitualment es parla de la tercera via, els politòlegs, juristes, polítics o todòlegs, aquesta nova categoria professional tan pròpia dels temps que corren, parlen d’una formula jurídica i política que permeti acomodar la realitat catalana a la resta d’Espanya. Es parla per tant, d’una connexió, d’una interacció, d’un espai compartit a nivell polític, jurídic i financer que s’ha de traslladar a les relacions entre els propis ciutadans a una banda i l’altre de l’Ebre. En definitiva, parlem de ponts que travessin les diferències lingüístiques, culturals i identitàries entre les dues parts i destaquin allò que ens uneix confluint en un model de país determinat que sigui compartit per una gran majoria de ciutadans catalans i espanyols. Tal i com assegurava Ernest Renan, un dels principals teòrics del nacionalisme: una nació és un plebiscit diari de convivència i, en el nostre cas, aquest plebiscit no és pot donar sense l’existència d’un projecte compartit per una majoria de ciutadans dels dos territoris. Per tant, és necessari que hi hagi una veritable tercera via que uneixi una bona part dels catalans amb la resta d’espanyols en la recerca i en la creença d’un model de país compartit. Aquesta tercera via, que s’haurà de formalitzar en un entramat legal i institucional determinat, cal que la desenvolupin i liderin els partits polítics. Ara bé, quins partits polítics poden articular aquest model de país compartit?

A Catalunya actualment, deixant les forces nacionalistes i independentistes al marge per raons obvies, hi ha fins a tres forces polítiques que poden actuar com a pont entre certs sectors de la societat catalana i àmplies capes de l’espanyola, ja que tenen relació o són part de forces polítiques estatals. Aquests tres partits són el PP, ICV i el PSC. D’aquests tres, però, els dos primers han tingut històricament un topall de vots i de representants, tant a Catalunya com a Madrid, determinats per les seves especificitats ideològiques que no els ha permès liderar la construcció d'aquests ponts. No és pot dir el mateix del PSC. El socialisme català sempre ha comptat amb una gran part del poder polític a Catalunya governant una gran quantitat d’ajuntaments, entre ells la ciutat de Barcelona, les diputacions i, fins i tot, la Generalitat de Catalunya, arribant a ser el partit més votat un parell de vegades, superant en número de vots a CiU. A això també li hem d’afegir la seva contínua presència a les cambres legislatives espanyoles i a diversos governs d’Espanya. Ara bé, aquest paper de pont sembla que s’esgota a Can PSC. Des de les eleccions autonòmiques de 2010, comicis rere comicis el nombre de vots i de representants polítics dels socialistes catalans tant en el Parlament de Catalunya com en els Ajuntaments o al Congrés va minvant perillosament, i els recents estudis demoscòpics no semblen indicar que aquesta tendència s’aturi. Davant d’aquesta falta d’organitzacions polítiques que actuïn de ponts entre Catalunya i la resta d’Espanya i en mig del procés sobiranista, hi ha algun actor polític que pugui evitar allò que el politòleg Pablo Simón anomena la flamenquització de la política catalana, és a dir, la desconnexió entre aquesta i la política espanyola a causa de la diferenciació dels respectius sistemes de partits?

És en aquest context de deteriorament de les opcions polítiques que abans actuaven de ponts entre la societat catalana i espanyola on hem d’entendre la irrupció de Podemos en el mapa polític català. La formació política de moda a Espanya també comença a fer-se sentir a Catalunya. Abans però, fem una ullada a la seva evolució. D’ençà que es van publicar les primeres enquestes després de la gran sorpresa electoral de les eleccions europees, Podemos no ha fet més que créixer a nivell estatal: del 15% dels vots i els 58 escons que li donava GESOP al seu baròmetre polític del juny de fins al 24,1% que li atorgava l'enquesta de Sigma 2 per a Telecinco d'aquest passat dissabte. Queda clar que Podemos comença a ser percebut a nivell estatal com un alternativa política seriosa i la seva tendència alcista sembla, a dia d'avui, no tenir sostre. A Catalunya, tot i la seva escassa implantació, comença a ser un actor a tenir en compte. El baròmetre polític de Catalunya de GESOP donava l'entrada de Podemos al Parlament de Catalunya amb un 8,5% dels vots i una forquilla d'entre 9 i 10 diputats, i el de Sigma 2 publicat a El Mundo situava a la formació de Pablo Iglesias com a quarta força amb un 12,4% dels vots. Properes enquestes semblen consolidar aquesta tendència. Cal destacar també, la contínua i creixent aparició de cercles arreu del territori català i la integració d'aquests en les candidatures municipalistes que s'estan gestant sota la marca Guanyem. Aquest creixement dels cercles ha situat a Podemos com la tercera força política en nombre de militants a Catalunya. Si combinem doncs, aquestes pinzellades demoscòpiques amb les dades sobre presència al territori, podem observar com molts catalans comencen a sentir-se partícips del model de país que defensa Podemos i connecten amb un cada vegada més creixent numero d'espanyols que també el defensa. Comença a crear-se, doncs, un nou espai polític compartit entre part de la ciutadania catalana i espanyola on Podemos ocupa el lloc deixat pel PSC i pel PSOE. Una nova tercera via on la formació nascuda a la Complutense actua d'enllaç entre els anhels polítics, socials i econòmics de molts catalans i de molts espanyols.

Vist tot això, llavors, algú pot pensar que la clausura de l’Asamblea Sí se puede del passat diumenge 19 d’octubre amb L’Estaca de Lluís LlachL’Estaca és casualitat? Diuen que en política no existeixen les casualitats, sinó les causalitats. I aquesta n’és un bon exemple. A Podemos li interessa Catalunya i a molts catalans els comença a interessar el model de país i la manera de fer política que projecta Podemos. Fins on arribi aquest incipient idil·li polític ens ho diran les futures convocatòries electorals.

Quan habitualment es parla de la tercera via, els politòlegs, juristes, polítics o todòlegs, aquesta nova categoria professional tan pròpia dels temps que corren, parlen d’una formula jurídica i política que permeti acomodar la realitat catalana a la resta d’Espanya. Es parla per tant, d’una connexió, d’una interacció, d’un espai compartit a nivell polític, jurídic i financer que s’ha de traslladar a les relacions entre els propis ciutadans a una banda i l’altre de l’Ebre. En definitiva, parlem de ponts que travessin les diferències lingüístiques, culturals i identitàries entre les dues parts i destaquin allò que ens uneix confluint en un model de país determinat que sigui compartit per una gran majoria de ciutadans catalans i espanyols. Tal i com assegurava Ernest Renan, un dels principals teòrics del nacionalisme: una nació és un plebiscit diari de convivència i, en el nostre cas, aquest plebiscit no és pot donar sense l’existència d’un projecte compartit per una majoria de ciutadans dels dos territoris. Per tant, és necessari que hi hagi una veritable tercera via que uneixi una bona part dels catalans amb la resta d’espanyols en la recerca i en la creença d’un model de país compartit. Aquesta tercera via, que s’haurà de formalitzar en un entramat legal i institucional determinat, cal que la desenvolupin i liderin els partits polítics. Ara bé, quins partits polítics poden articular aquest model de país compartit?

A Catalunya actualment, deixant les forces nacionalistes i independentistes al marge per raons obvies, hi ha fins a tres forces polítiques que poden actuar com a pont entre certs sectors de la societat catalana i àmplies capes de l’espanyola, ja que tenen relació o són part de forces polítiques estatals. Aquests tres partits són el PP, ICV i el PSC. D’aquests tres, però, els dos primers han tingut històricament un topall de vots i de representants, tant a Catalunya com a Madrid, determinats per les seves especificitats ideològiques que no els ha permès liderar la construcció d'aquests ponts. No és pot dir el mateix del PSC. El socialisme català sempre ha comptat amb una gran part del poder polític a Catalunya governant una gran quantitat d’ajuntaments, entre ells la ciutat de Barcelona, les diputacions i, fins i tot, la Generalitat de Catalunya, arribant a ser el partit més votat un parell de vegades, superant en número de vots a CiU. A això també li hem d’afegir la seva contínua presència a les cambres legislatives espanyoles i a diversos governs d’Espanya. Ara bé, aquest paper de pont sembla que s’esgota a Can PSC. Des de les eleccions autonòmiques de 2010, comicis rere comicis el nombre de vots i de representants polítics dels socialistes catalans tant en el Parlament de Catalunya com en els Ajuntaments o al Congrés va minvant perillosament, i els recents estudis demoscòpics no semblen indicar que aquesta tendència s’aturi. Davant d’aquesta falta d’organitzacions polítiques que actuïn de ponts entre Catalunya i la resta d’Espanya i en mig del procés sobiranista, hi ha algun actor polític que pugui evitar allò que el politòleg Pablo Simón anomena la flamenquització de la política catalana, és a dir, la desconnexió entre aquesta i la política espanyola a causa de la diferenciació dels respectius sistemes de partits?