Sobre polis i hòsties

Encara podeu contemplar un miracle a la cartellera cinematogràfica de Barcelona. No estic parlant d'una màquina que aconsegueix esvair la ferum a crispetes de les sales, és una cosa encara mes impossible. Es tracta de bon cinema polític. D’aquell que cou a l’Estat i que té, en sí mateix, una doble dimensió miraculosa. El fet que en plena crisi i en un Estat berlusconià com Itàlia s’aconsegueixi aixecar i portar a bon port una pel·lícula com Díaz. No limpiéis esta sangre (Daniele Vicari, 2012) és cosa digna de les oracions de Fàtima Báñez.

La pel·lícula descriu l'esgarrifosa nit del 21 de juliol del 2001 a Gènova, el segon dia de la reunió del G8 i de la seva corresponent contracimera (pels activistes més joves: es tractava d’una mena de “mega-escrache” però molt bèstia). Aquella nit, els carabinieri van assaltar l'escola Díaz, on s'hi trobava el centre de coordinació i on dormien molts militants d’arreu. Com recordarà molta gent i com retrata fidelment la pel·lícula, un eixam de carabinieri embogits va entrar a l’escola i va agredir de forma absolutament criminal a tot allò que va trobar. Fins a 80 persones van anar a l'hospital. Una d’elles va quedar en coma i casos com el del periodista Mark Covell, amb vuit costelles trencades, setze dents de menys i la perforació del pulmó, no van ser ni errors ni anècdotes.

Els detinguts aquell dia van ser empresonats, vexats, violats i, el que és pitjor, cap dels seus països d’origen en va reclamar la seva repatriació ni va preocupar-se pel seu estat.

Perdonaran que em fiqui pel mig amb una batalleta, però un servidor hi era, a Gènova, en aquells inoblidables dies. La nit del 21 em trobava en un campament a mig camí entre l’escola Díaz i l’estadi Carlini, que també va ser assaltat. El brogit dels helicòpters, les notícies confuses de la radio, les trucades per telèfon i la por i la ràbia. Ràbia per la impune i massiva suspensió de drets que ens deixava clars quins eren els límits de la democràcia.

Els dies següents la ràbia va donar pas a l'estupefacció. La incomunicació dels detinguts, els maltractaments i la col·laboració sinistra de totes les democràcies en aquesta barbaritat va deixar clar fins a quin punt el vell monopoli del poder es troba perfectament engreixat per quan es necessita. Dos anys desprès, a Salònica, set persones mes van ser també vexades i empresonades desprès d’unes protestes. La injustícia va necessitar de 53 dies de vaga de fam dels presos llibertaris per ser lleugerament corregida.

Estem parlant del cicle de lluita que es va anomenar alterglobalitzador i que, malauradament va tenir en aquella mateixa ciutat al seu primer màrtir, en Carlo Giuliani.

Explico aquest dos casos cèlebres al fil de la pel·lícula i amb el cap posat en les detencions a Sabadell de cinc persones acusades (sempre igual) de terrorisme i pertànyer a Bandera negra. La pel·lícula ens fa venir al cap la gent de la Ciutadella i del bloqueig al Parlament a qui li demanen cinc anys de condemna. La mateixa que els activistes que van tirar un pastis a la cara de Yolanda Barcina, la presidenta navarresa. Ens fa venir al cap els inesgotables recursos repressius de les democràcies i la seva facilitat en utilitzar-los.

Díaz. No limpiéis esta sangre no parla dels fets del 2001. Parla de la repressió futura. Ens adverteix del que passarà i del que son capaços de fer. La pel·lícula ens entrena i enforteix per les repressions que ara mateix estan dissenyant per tots nosaltres.

Aneu a veure el miracle i preparem-nos pels nostres futurs martiris.

Encara podeu contemplar un miracle a la cartellera cinematogràfica de Barcelona. No estic parlant d'una màquina que aconsegueix esvair la ferum a crispetes de les sales, és una cosa encara mes impossible. Es tracta de bon cinema polític. D’aquell que cou a l’Estat i que té, en sí mateix, una doble dimensió miraculosa. El fet que en plena crisi i en un Estat berlusconià com Itàlia s’aconsegueixi aixecar i portar a bon port una pel·lícula com Díaz. No limpiéis esta sangre (Daniele Vicari, 2012) és cosa digna de les oracions de Fàtima Báñez.

La pel·lícula descriu l'esgarrifosa nit del 21 de juliol del 2001 a Gènova, el segon dia de la reunió del G8 i de la seva corresponent contracimera (pels activistes més joves: es tractava d’una mena de “mega-escrache” però molt bèstia). Aquella nit, els carabinieri van assaltar l'escola Díaz, on s'hi trobava el centre de coordinació i on dormien molts militants d’arreu. Com recordarà molta gent i com retrata fidelment la pel·lícula, un eixam de carabinieri embogits va entrar a l’escola i va agredir de forma absolutament criminal a tot allò que va trobar. Fins a 80 persones van anar a l'hospital. Una d’elles va quedar en coma i casos com el del periodista Mark Covell, amb vuit costelles trencades, setze dents de menys i la perforació del pulmó, no van ser ni errors ni anècdotes.