El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
El periodista Pedro Jota Ramírez no és precisament Woody Allen (“No m'agrada Wagner: quan el sento em vénen ganes d'envair Polònia”, deia en Assassinat a Manhattan) per fer broma amb el nazisme. El recurs a la sinistre salutació nazi (Sieg heil!) per carregar contra la senyera gegant que diumenge rebrà el Reial Madrid al Camp Nou, és una cabriola desgraciada i grollera. Però així està aquest país, on la barroeria i el mal gust impregnen el llenguatge dels mitjans, en un cor encoratjat des dels despatxos de direcció com si fos un acte de magisteri, un imperatiu comercial o ambdues coses al preu d'una.
Cal dir que l'exabrupte era d'esperar, atesa la seva procedència i la singularitat de l'esdeveniment. L’insòlit simulacre de ‘flashmob’ organitzat pel Barça per afegir al.licients al gran duel futbolístic és més que opinable, però esmentar a un règim criminal responsable de genocidi no és una opinió, sinó una barbaritat de la pitjor espècie. Les 98.000 cartolines de colors que convertiran les grades de l'estadi del Barça en una gegantina senyera animada tindran un gran impacte visual, sentimental i polític que sens dubte serà celebrat per la massa d'aficionats. És segur, també que l'espectacular performance s'obrirà un lloc destacat en les televisions de tot el món. En fi, un èxit que acapararà la iconografia polític-esportiva dels propers dies, setmanes i mesos.
Exaltació patriòtica
No obstant això, la idea s'inscriu en un clima d'exaltació patriòtica i desmesura simbòlica que no concorda amb l'esperit i els valors d'un acte esportiu, que d'altra banda protagonitzen equips professionals que competeixen en una Lliga professional multimilionària i multinacional. Qui diu patriotisme? És de témer, a més, que l'esdeveniment provoqui una seqüela de rèpliques d'exhibicionisme patri de tot tipus i grandària a compte de les banderes. I ja se sap que quan les banderes ho envaeixen tot, sovint es perd de vista l'horitzó.
La directiva del Barça que lidera Sandro Rosell ha volgut mostrar la seva proximitat i implicació amb el moment polític que es viu a Catalunya, segons ha manifestat el propi mandatari del club. L'èmfasi de catalanitat impulsat pel president no només envairà definitivament la grada del Camp Nou, sinó que els colors de la bandera nacional de Catalunya lluiran a partir de la temporada vinent a l'uniforme suplent de l'equip més universal i carismàtic que probablement ha donat mai el futbol europeu.
El temps dirà si tanta exaltació i efervescència nacional enfortirà la identitat, autoestima i l'esperit cívic del país o, ben al contrari, encoratjarà noves frustracions futures. Recordem per enèsima vegada que ja en el llunyà 1873, sent president de l'efímera I República, el polític barceloní Estanislau Figueras i Moragas, va encunyar una frase per a la història. “Senyors, ja no aguanto més, estic fins als collons de tots nosaltres”, va clamar en renunciar al càrrec al cap de només cinc mesos, fastiguejat per les divisions en el partit federal i el guirigall dels cantonalismes.
El dissentiment amb Catalunya
La desaventurada comparació feta des de la direcció d'un dels diaris de major influència en la península revela la profunditat de la dissensió entre l’intelligentzia madrilenya i Catalunya. El pitjor, amb tot, és el to i el llenguatge amb què s'expressa aquest desacord, fruit sens dubte de la ignorància i el sectarisme que caracteritza encara a hores d'ara el debat intern d'Espanya sobre la naturalesa del fet nacional. És particularment frustrant que això sigui així al cap de 34 anys de trajectòria a partir d'un gran pacte constitucional basat, precisament, en el reconeixement implícit d'un país multinacional i plurilingüe àmpliament descentralitzat.
Malauradament, Catalunya és un dels objectius més recurrents dels practicants d'un gènere dialèctic de to bel.licós i desinhibit al que és tan adicta la nova dreta radical i populista de marca hispana. No és d'estranyar, doncs, que en l'actual conjuntura política els seus apòstols treguin el cap al púlpit i recorrin a la munició de gran calibre, ja sigui agitant el fantasma de l'esvàstica o apel.lant directament a la Guàrdia Civil. Un cop més, el director d'El Mundo i l'eurodiputat popular Alejo Vidal-Quadras s'han mostrat fidels a la seva vocació artillera en una exhibició de foc creuat des de Brussel.les i Madrid.
El desafiament de Mas
Artur Mas pot fracassar en la seva aventura del referèndum i fins i tot en l'intent d'obtenir la majoria absoluta el 25-N, però per descomptat ja ha guanyat la batalla de les formes. El president de la Generalitat exhibeix des del primer dia una pulcritud gestual, verbal i argumental que posa en evidència la poca traça i la vulgaritat dels seus oponents més bel.ligerants i explica el silenci i fins i tot l'esbalaïment dels més temperats.
Si a això se li afegeix una acurada litúrgia i cerimònia en l'elecció dels escenaris i els moments, cal admetre que el líder de CiU ha llançat un desafiament d'enorme calat a l'Estat, administrat de nou per una dreta que somia amb fer valer seva hegemonia política per remodelar Espanya des de la seva bastida constitucional. El brutal ajust econòmic fa d’anestèsic en aquesta audaç empresa, a la qual ministres com José Ignacio Wert s'apunten sense despentinar-se amb vocació de cirurgians.
Cap dels actors de la vida política espanyola actual ha tingut vivència directa de les tragèdies que van sacsejar la història d'Espanya en el passat segle, de manera que seria d'esperar que les idees, les paraules i els actes estiguin a l'alçada dels temps.
El periodista Pedro Jota Ramírez no és precisament Woody Allen (“No m'agrada Wagner: quan el sento em vénen ganes d'envair Polònia”, deia en Assassinat a Manhattan) per fer broma amb el nazisme. El recurs a la sinistre salutació nazi (Sieg heil!) per carregar contra la senyera gegant que diumenge rebrà el Reial Madrid al Camp Nou, és una cabriola desgraciada i grollera. Però així està aquest país, on la barroeria i el mal gust impregnen el llenguatge dels mitjans, en un cor encoratjat des dels despatxos de direcció com si fos un acte de magisteri, un imperatiu comercial o ambdues coses al preu d'una.