El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
El ministre Wert diu que l’escolarització en català crea independentistes. No, senyor ministre, el que crea són generacions i generacions de catalans i catalanes capaços de viure lliurement i igualitàriament el tresor de la cultura i de la llengua del seu país, al mateix nivell, tant si són catalanoparlants com castellanoparlants. Gràcies a l’escolaritació en català, senyor ministre, avui, cap jove pateix la discriminació de no poder-se desenvolupar en igualtat de condicions, a tots les nivells, personal, laboral, social, etc. en el seu país. I aquesta realitat la tenen més que present en les barriades i zones majoritàriament castellanoparlants de Catalunya. Per què? La raó és que en el seu moment una amplíssima majoria de la societat catalana, davant la feblesa del català, va decidir que valia la pena provar tècniques com ara la immersió: La presència del castellà en el 90% de la vida pública no feia –ni fa- témer gens per la seva situació a Catalunya als catalans castellanoparlants (ni als catalanoparlants, si molt convé). Però la del català, sí. D’aquí l’acord lingüístic pel que fa a l’escolarització (el qual, per cert, cal recordar un cop i un altre, davant les mentides reiterades de periodistes i polítics de Madrid, que afecta només a l’ensenyament primari). Però, dissortadament, com que aquesta línia és contrària al pensament de l’Espanya unida, de l’Espanya mare (com deia José Bono) amb els seus fillets (les regions), acaba provocant mostres contínues d’irritació.
D’entrada, doncs, amb afirmacions com aquesta, és el ministre Wert, qui crea independentistes. Aquests ministres i presidents autonòmics del PP no s’expliquen bé. I després han de rectificar. Però de bon començament experimenten lapsus linguae d’allò més sucosos que deixa sortir el problema ancestral de fons: Qualsevol discrepància sobre el sentiment de pertinença a Espanya, sobre una suposada essència d’Espanya, esdevé intolerable. I és rebut com una agressió. No ho entenen. I per això ho tradueixen a l’única escala que la política espanyola coneix des de la Transició: La lluita política. I aquest és el segon punt que volíem tractar, a partir de les declaracions del ministre Wert: A Espanya, tot és lluita política. No existeix la gent, només els polítics, que ho dirigeixen tot. Això és una herència directa del franquisme que, per cert, només en el present comença a esborrar-se gràcies a les novíssimes generacions (indignats, sobiranisme, etc.), les quals, sobretot en la política espanyola, demostren que alguna cosa està canviant. A Catalunya, la societat civil, sense que sigui tant com es diu i es voldria, existeix. I de quina manera. A Catalunya, els agradi o no, hi ha centenars de milers de persones anònimes que dediquen part del seu temps, voluntàriament, a l’acció social i política. No pas partidista. És obvi que els partits intenten capitalitzar i manipular moviments socials, però no sempre se’n surten. Almenys, no sempre se’n surten al cent per cent. L’organització de les consultes per la independència, tan ridiculitzades pels polítics espanyols en el seu moment, van ser un exemple –i un avís claríssim- del que la societat civil catalana podia arribar a fer. Ni el govern espanyol ni el català no hi van donar la importància que tenia com a moviment de fons. La gent entorn dels organitzadors de la diada d’enguany, l’ANC, és evident que eren independentistes (la societat civil té ideologia) però la transversalitat política n’era la norma. D’aquí l’èxit de la convocatòria.
El ministre Wert, intoxica, fa política i menysprea la població fent declaracions com aquesta. No li interessa la gent afectada pel seu ministeri, fa com tots: Qualsevol oportunitat és bona per assegurar un vot.
La societat civil és indipensable. El moviment dels indignats espanyols –o en un altre ordre de coses, el del sobiranisme- ho estan fent veure a una classe política rància que no sap què fer-ne.
El ministre Wert diu que l’escolarització en català crea independentistes. No, senyor ministre, el que crea són generacions i generacions de catalans i catalanes capaços de viure lliurement i igualitàriament el tresor de la cultura i de la llengua del seu país, al mateix nivell, tant si són catalanoparlants com castellanoparlants. Gràcies a l’escolaritació en català, senyor ministre, avui, cap jove pateix la discriminació de no poder-se desenvolupar en igualtat de condicions, a tots les nivells, personal, laboral, social, etc. en el seu país. I aquesta realitat la tenen més que present en les barriades i zones majoritàriament castellanoparlants de Catalunya. Per què? La raó és que en el seu moment una amplíssima majoria de la societat catalana, davant la feblesa del català, va decidir que valia la pena provar tècniques com ara la immersió: La presència del castellà en el 90% de la vida pública no feia –ni fa- témer gens per la seva situació a Catalunya als catalans castellanoparlants (ni als catalanoparlants, si molt convé). Però la del català, sí. D’aquí l’acord lingüístic pel que fa a l’escolarització (el qual, per cert, cal recordar un cop i un altre, davant les mentides reiterades de periodistes i polítics de Madrid, que afecta només a l’ensenyament primari). Però, dissortadament, com que aquesta línia és contrària al pensament de l’Espanya unida, de l’Espanya mare (com deia José Bono) amb els seus fillets (les regions), acaba provocant mostres contínues d’irritació.