El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Aquest lema és de la CUP, i em va molt bé per demanar que no se’ns fragmentin els desitjos. Els dos debats paral.lels que fan xocar constantment -independència i crisi-, que es treuen minuts, que es barregen i es projecten com a armes llancívoles, van junts, no separats. La independència ho és respecte del pare, la mare, els avis, les parelles i els animals domèstics, però també dels cels i les muntanyes. És estúpid pretendre que siguin dos temes diferents i que s’usi per voler fer una balança de “Jo sóc dels que pensa primer en la crisi”, o “Jo sóc dels que pensa primer en el país”, “Però en segon lloc penso com tu”, o “Com pots pensar primer en el país?” La conclusió crec que és òbvia i molt senzilla: no arribar a final de mes és un drama i no donar opció perquè la gent hi digui la seva també.
Però en aquest fangar de vaques magres es mengen eufemismes, populismes, corrupteles, comissions de festes tresoreres -les nostres eres-, sobiranies i tendes de campanya permanents dins dels recintes de ciment amenitzats amb música supraminal. Es preparen camises, s’enllustren dents, practiquen expressió corporal robòtica (perquè un munt d’assessors els han revelat el sentit de la vida), usen aquelles paraules més intangibles, es fan somriures, i s’exerceix en el discurs l’explotació descarada de cada una de les apropiacions indegudes: la manifestació, la consulta, els desnonaments, els corredors, i ens demostren com tots aquests arguments que surten del 15-M, de la manifestació de l’11 de setembre, entre d’altres, els condicionen a proporcionar una visió partidista, provinciana i antiquíssima.
Quina dialèctica més rica, quin plaer, quin pati d’escola més nostrat, quanta política poètica, quanta falla gratuïta. Si Europa, si estat, si deutes, si merkels, si crisi, si feina, si catalans, si castellans, si cava o xampany, si garnatxa o fuet, puleva, celta o la llet nostra. Carai! Quina lliga més intensa, quanta paraula màgica, tants esquius i regats: ens ha deixat clavats! Que poques trepitjades i joc net cap a la construcció d’un equip d’estrelles riques de llum i carismes de dentifricis. Fa goig el joc electoral, les regles, lleis, finançament i el seu codi deontològic.
Estat i diner, tren i pagès, peix i carn, sostre i porxo. Ho volem tot! Tot va junt.
Aquest lema és de la CUP, i em va molt bé per demanar que no se’ns fragmentin els desitjos. Els dos debats paral.lels que fan xocar constantment -independència i crisi-, que es treuen minuts, que es barregen i es projecten com a armes llancívoles, van junts, no separats. La independència ho és respecte del pare, la mare, els avis, les parelles i els animals domèstics, però també dels cels i les muntanyes. És estúpid pretendre que siguin dos temes diferents i que s’usi per voler fer una balança de “Jo sóc dels que pensa primer en la crisi”, o “Jo sóc dels que pensa primer en el país”, “Però en segon lloc penso com tu”, o “Com pots pensar primer en el país?” La conclusió crec que és òbvia i molt senzilla: no arribar a final de mes és un drama i no donar opció perquè la gent hi digui la seva també.