(Re)federalitzant?

De cop sembla que redescobrim el federalisme. Semblava mort i enterrat per manca de ‘followers’, i un cop passada la primera impressió sobre els efectes de la concentració de l’11-S, ara dirigents del PSOE com Rubalcaba diuen que la paraula federal no els fa por (?), i personatges com Felipe González o Juan Luis Cebrián aconsellen seguir aquesta via, per evitar mals majors. De fet, fa anys que es parla del tema a Catalunya, i molts vam deixar-ho córrer per incomparecència dels de l’altre costat amb qui federar. L’alternativa sobiranista ha anat fent camí, entre altres raons, per aquesta mena d’impossibilitat originària i genètica del regne d’Espanya d’acceptar el federalisme com a mecanisme de reconeixement d’una diversitat que és, curiosament, també originària. La voluntat jeràrquica i centralitzadora de les institucions estatals ha estat sempre present, i va ser un argument central en l’origen del ‘putsch’ militar franquista amb el conegut “antes una España roja que una España rota”, atribuït a José Calvo Sotelo.

Sembla bastant clar que, recuperada la democràcia, no es va voler córrer el risc de reconèixer només les entitats nacionals com es va fer a la Segona República, i es va optar per la generalització del règim autonòmic. El funcionament al llarg d’aquests trenta anys ha tendit constantment a la lògica bilateral entre Estat i comunitats, evitant dinàmiques interterritorials que no conevien ni a l’Estat, que així controlova i monitoritzava el sistema, ni tampoc per a aquells com els bascos o els catalans que volien un tracte diferencial. La situació en aquesta darrers anys no ha fet altra cosa que empitjorar, com tothom sap i no val la pena recordar.

El tema és ara quina sortida donar a l’atzucac actual. L’ambigüitat de CiU i de Mas, optant per l’expressió “estructures d’Estat”, pot donar lloc a diverses interpretacions. Una d’elles apuntaria a un Estat propi en el sentit tradicional dels Estat-nació, i coincidiria així amb un procés de independència. Una altra possibilitat seria l’emprendre una lògica federal a l’estil de Bèlgica, on de fet els vincles entre valons i flamencs són més de cara enfora que interns, amb sistemes fiscals ben diferenciats. Tot plegat acceptant que es pugui anar plantejant, a l’estil del Quebec, referèndums per reclamar l’Estat propi sempre que es donin les condicions i sense els entrebancs actuals.

Passar del “café para todos” actual, a una fórmula de federalisme avançat i fortament assimètric com el que això suposaria (ja que evidentment aquesta fórmula no es podria generalitzar, tot i que el regne d’Espanya es declarés federal), sembla quasi tan “quimèric” com el procés d’independència, i en canvi no té la claredat ni la contundència que té la reivindicació sobiranista plena. No obstant això, podria tenir l’avantatge del manteniment formal de Catalunya “dins” del regne d’Espanya i de la presència en una Europa amb capacitats i poders més potent i enxarxada, on les sobiranies dels estats membres comptarien menys. ¿Podríem parlar d’una sobirania plena en una realitat espanyola més formal que real? Tot plegat sembla una especulació sense sentit, però a punt de començar el debat electoral a Catalunya més valdria anar preparant escenaris, encara que crec que inevitablement caldrà passar per un referèndum que permeti l’expressió lliure dels ciutadans catalans. I això comporta alguna mena de reforma constitucional, que fins i tot Rubalcaba ja apuntava ahir, demostrant que quan les coses es compliquen, tothom s’espabila.

De cop sembla que redescobrim el federalisme. Semblava mort i enterrat per manca de ‘followers’, i un cop passada la primera impressió sobre els efectes de la concentració de l’11-S, ara dirigents del PSOE com Rubalcaba diuen que la paraula federal no els fa por (?), i personatges com Felipe González o Juan Luis Cebrián aconsellen seguir aquesta via, per evitar mals majors. De fet, fa anys que es parla del tema a Catalunya, i molts vam deixar-ho córrer per incomparecència dels de l’altre costat amb qui federar. L’alternativa sobiranista ha anat fent camí, entre altres raons, per aquesta mena d’impossibilitat originària i genètica del regne d’Espanya d’acceptar el federalisme com a mecanisme de reconeixement d’una diversitat que és, curiosament, també originària. La voluntat jeràrquica i centralitzadora de les institucions estatals ha estat sempre present, i va ser un argument central en l’origen del ‘putsch’ militar franquista amb el conegut “antes una España roja que una España rota”, atribuït a José Calvo Sotelo.

Sembla bastant clar que, recuperada la democràcia, no es va voler córrer el risc de reconèixer només les entitats nacionals com es va fer a la Segona República, i es va optar per la generalització del règim autonòmic. El funcionament al llarg d’aquests trenta anys ha tendit constantment a la lògica bilateral entre Estat i comunitats, evitant dinàmiques interterritorials que no conevien ni a l’Estat, que així controlova i monitoritzava el sistema, ni tampoc per a aquells com els bascos o els catalans que volien un tracte diferencial. La situació en aquesta darrers anys no ha fet altra cosa que empitjorar, com tothom sap i no val la pena recordar.