Posem-nos en la pell de les dones

La companya Maria Rovira, regidora de la CUP – Capgirem Barcelona, va fer públic divendres passat una agressió sexual que va patir a la nit, al carrer, a la ciutat. I les reaccions no s'han fet esperar. De suport però també de qüestionament. A les xarxes i als mitjans. Tertulianes. Polítics. Escriptores. Aquests, homes i dones, han estat la bandera de la posada en qüestió. I no han posat en dubte ni l'agressió ni la víctima, però sí el nucli central del que denunciem.

Que si no podem vincular una acció d'un tarat amb el patriarcat. Que si els Mossos d'Esquadra faran nostra la nit. Que si això que si allò. Però una altra vegada posant en dubte. Dubtant de l'agredida des del punt en què s'atreveixen a posar entre cometes l'agredida, el seu relat i les seves queixes.

En primer lloc, la violència masclista ni és casual ni és cosa de bojos. Els agressors, també els tarats, són els fills avantatjats del patriarcat, en la mesura en què posen en pràctica de manera exagerada el que sustenta el substrat cultural de l'heteropatriarcat. Que el cos de les dones és un camp de batalla. Que som trossos de carn al servei del desig. Que podem ser mares, filles, treballadores sexuals, germanes. Que podem tenir un càrrec si ens esforcem. Que podem tenir casa i cotxe, fins i tot opinió política. Però mai, mai de la vida, podem posar en dubte el que, de fons, som: dones, amb un rol de gènere associat que estableix desitjos, pràctiques i funcions.

No hi ha tarats. Hi ha violències. Si no hi ha violències, si no hagués patriarcat no tindríem expressions com “la vaig matar perquè era meva”. Patriarcat també és posar en dubte tota aquesta complexitat. I patriarcat també és que es gosi qüestionar el relat de la Maria, tot i que es condemni l'agressió sexual que va patir.

En segon lloc, quan la Maria exposa que li venen ganes de tancar la porta quan apareix l'agent de policia i es respon que els Mossos “també faran nostra la nit”, la Maria no està qüestionant el cos de seguretat (que podria fer-ho, per múltiples raons). Està qüestionant el tractament públic de les situacions d'agressions masclistes. Està visibilitzant que ja és prou complicat denunciar, córrer i tirar endavant com perquè, quan es fa, el tracte rebut es faci de qualsevol manera.

I això no és nou. Les institucions catalanes han desenvolupat serveis brutals d'atenció a les violències portats per dones potents i expertes en el tractament d'aquestes situacions. I la primera atenció, el to, la forma i la persona són una de les claus. I d'això és del que parlava la Maria.

La Maria està posant en qüestió que no ens prenem seriosament les agressions quan el dispositiu que es posa en marxa no té en compte això. La Maria està visibilitzant que moltes agressions no es denuncien perquè les dones no volen veure qüestionades, humiliades. No volen explicar davant gent que les mira inquisitivament que han estat agredides. Que tenen por. Que volen fer-se tan petites que ningú les vegi, per desaparèixer, per esborrar el malson.

En tercer lloc, vostès, els tertulians, les polítiques, els escriptors, tenen una responsabilitat afegida en la configuració de l'opinió pública. I qüestionant la dimensió patriarcal de l'agressió, encara que no fossin conscients, estan (re) victimitzant i donant oxigen a la criminalització de les dones que denuncien agressions masclistes.

Els demanem, si és que podem demanar alguna cosa, que es posin en el lloc de la persona que denuncia, que pensin per un moment en la por i la vergonya quan arriba a casa un senyor uniformat, en les explicacions que ha de donar als seus veïns el dia següent al matí. I com que, en el cas concret de la Maria i un cop feta la denúncia pública, es veu permanentment associada a una agressió.

Els demanem, si és que podem demanar alguna cosa, que assumim col·lectivament la responsabilitat d'acabar amb les violències, que passa també per reconèixer que queda molta feina per fer, també en els serveis públics.

Els demanem, si és que podem demanar alguna cosa, que utilitzin la seva posició d'altaveu per condemnar i visibilitzar, però no per qüestionar que el patriarcat està molt arrelat en totes les estructures institucionals i que cal combatre'l sense que això suposi qüestionar-les.

En quart lloc, és de responsabilitat apuntar que en aquest país portem moltíssims feminicidis des de principis d'any, incomptables agressions, eternes situacions d'assetjament. És de responsabilitat assumir que necessitem un posicionament unànime de condemna, sense ni una mica de dubte. És de responsabilitat entendre que Si ens Volem Vives, hem d'estar disposades a tallar d'arrel el patriarcat. També en els articles, tertúlies i opinions.

Finalment, i sense venir a compte però aprofitant l'espai, senyor Sarri, dimiteixi. Gràcies Maria per la valentia. Gràcies companyes de Mallorca per entrar a l'església a defensar el dret a l'avortament. Gràcies companyes del Cas Bershka per denunciar la dictadura de les talles i la violència. Gràcies companyes feministes per posar el cos, el cor i la vida en aquesta lluita quotidiana contra el patriarcat.

La companya Maria Rovira, regidora de la CUP – Capgirem Barcelona, va fer públic divendres passat una agressió sexual que va patir a la nit, al carrer, a la ciutat. I les reaccions no s'han fet esperar. De suport però també de qüestionament. A les xarxes i als mitjans. Tertulianes. Polítics. Escriptores. Aquests, homes i dones, han estat la bandera de la posada en qüestió. I no han posat en dubte ni l'agressió ni la víctima, però sí el nucli central del que denunciem.

Que si no podem vincular una acció d'un tarat amb el patriarcat. Que si els Mossos d'Esquadra faran nostra la nit. Que si això que si allò. Però una altra vegada posant en dubte. Dubtant de l'agredida des del punt en què s'atreveixen a posar entre cometes l'agredida, el seu relat i les seves queixes.