El 28 de juny de 1859, el submarí Ictineu se submergia per primer cop en aigües del port de Barcelona. Era el gran somni d’un visionari, Narcís Monturiol, fet realitat. Aquell fet li va concedir una glòria efímera, però el va acabar abocant a la ruïna.
En la biografia que signa Mathew Stewart (Monturiol's Dream: The Extraordinary Story of the Submarine Inventor Who Wanted to Save the World. Londres: Profile, 2003) hi descobrim la trajectòria vital d’aquest figuerenc il·lustre, company ideològic de Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila o Ildefons Cerdà. Es va afiliar al Partit Republicà de la mà d’Abdó Terrades i va ser, fins i tot, editor d'El Republicano. Influenciat pel socialisme utòpic, va participar en bullangues i aixecaments a Barcelona, va muntar una impremta a Barcelona, des d’on va impulsar periòdics progressistes de curta vida, va ser empresonat i embargat per nombrosos deutes, i va acabar exiliant-se a Cadaqués. En definitiva, la seva vida és tan accidentada com el republicanisme del XIX.
La biografia de Monturiol és també la del seu temps. Fa uns anys, una doble exposició retia un tardà però merescut homenatge a la persona i a l’obra. Segons el comissari, Antoni Roca, el perfil de Monturiol era el d’un heroi idealista que fracassa just a tocar de l’objectiu, i l’equiparava a alguns dels mítics personatges inventats per Jules Verne, de qui era contemporani.
A Narcís Monturiol, una veu entre utopia i realitat el descrivien com algú que va viure en el segle de les utopies, aquell en què la tècnica i la idea de progrés impregnava la societat i li proporcionava una gran esperança de canvi i millora en tots els terrenys. I com passa sempre que hi ha canvis importants, li va tocar fer front a les pors que aquests canvis suscitaven en bona part de la societat. Necessitat de canvi i a la vegada resistència al progrés. Dues cares d’una mateixa moneda. Com avui. On és el límit entre la utopia i la realitat? Probablement només en el temps que es necessiti per a transformar-se d'una cosa en una altra. Narcís Monturiol ho sabia prou bé i va actuar en conseqüència.
Monturiol era un somniador que aplicava la filosofia Diderot: ‘no et limitis a desitjar que passi alguna cosa, fes que passi’. De fet, Monturiol no deixa de ser un dels precursors (un de tants) d’aquest tan actual ‘sí que es pot’.
Salvant les distàncies, tinc la impressió que el moment actual té una mica d’aquell aroma trencador. De fet, l’escenari actual té prou elements com perquè pugui ser una mena de segona oportunitat d’allò que no va poder ser llavors.
El republicanisme es troba avui davant l’oportunitat més gran des de fa molt de temps. Som on som perquè quan era possible fer les coses altrament, alguns no ho varen saber fer. O no varen voler. Va haver-hi un moment en què semblava que era possible trobar aliats per dotar-nos d’un estat (espanyol) amb estructura federal. S’ha intentat tot, de maneres molt diferents, i amb tota mena d’actors, i no ha sortit bé. De fet, resulta fins i tot xocant (llegeixi’s decebedor) veure com corrents republicans i monàrquics s’han ajuntat una vegada i una altra, tancant files, en contra de les propostes que demanaven debatre la qüestió territorial des d’una perspectiva republicana de pluralitat nacional, federalisme i democràcia. I res.
Esgotada doncs la via espanyola, s’obre davant nostre la via catalana cap a la República, una via que, d’altra banda, podria fins i tot esdevenir far i guia per fer avançar el republicanisme a l’Estat, per la via dels fets (si és possible a Catalunya, també ho ha de poder ser a l’Estat).
De la mateixa manera que avui molts percebem Grècia com l’avantguarda d’un canvi estructural en el gripat paradigma europeu, sobretot en termes de sobirania i democràcia, Catalunya podria ser, també, una finestra d’oportunitat per reactivar el republicanisme a l’Estat, sempre i quan, esclar, fem aquí allò que hem de fer, que no és altra cosa que caminar de manera plural, sí, però sobretot decidida, cap a la construcció d’un Estat propi al mateix nivell que els que actualment ens envolten.
Les oportunitats no acostumen a arribar per casualitat. Quan hi són, cal saber-les veure, i aprofitar-les, i quan no, cal crear-les. Som en aquesta fase. Les circumstàncies, però també les accions i omissions de diversos actors, ens han situat a les portes d’un moment crucial, únic. Avui encara hi ha qui creu que és possible un canvi de paradigma a l’Estat que permeti superar l’atzucac territorial i centrar així el debat en la tradicional confrontació ideològica entre esquerres i dretes. Fet i fet, això és el que passa en els països normals, oi? Però no estem en un país normal. O dit d’altra manera, estem en un país que no viu una situació normal.
La paradoxa, però, és que és precisament aquesta anormalitat la que se’ns apareix ara com una oportunitat. Avui ja no percebem el republicanisme com una utopia, i encara menys com una frustració. Avui aquest és un estadi factible, més que mai. Només cal que, a més de desitjar-ho, ens posem de debò a construir-lo. A la Diderot. Per drets, sí, però també per mèrits i, sobretot, per voluntat popular. Sí, es pot, no en tinc cap dubte.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
