El Procés segrestat per Artur Mas i CiU

El 12 de setembre de 2012 Artur Mas es va convertir en independentista. No hi creia pas, en la independència, tal com ho han fet i ho fan molts catalans i catalanes, en un sentit de ruptura per començar canvis profunds no només de relació amb Espanya sinó també de canvis socials i democràtics imprescindibles. Mas ho va fer com una fonambulística operació d’engany per poder mantenir el poder i la política retalladora, corrupta i clientelar que el caracteritza.

Va perdre 12 diputats perquè molta gent no va picar l’ham d’un Molt Honorable President que va retallar, recordem, no per necessitat, sinó en moltes ocasions per convicció; per canviar de soca-rel un model de cohesió social en el que no creia ni creu per raons ideològiques de dreta; catalana, però dreta.

Mas ha utilitzat durant dos anys, fins el 9N, el “Procés” per sobreviure quan arreu d’Europa es produïen canvis de governs retalladors, i quan sembla que el proper 25 de gener això mateix passarà a Grècia, on Samaras (el Rajoy o Mas grec) pot ser substituït per una esquerra radical que sí que té un programa de sobirania nacional per resistir el neoliberalisme de Merkel i els mercats, i per construir un país que mereixi tal nom.

Mas va posar el post 9N al servei de la refundació del fracassat projecte de CiU, intentant fer servir i manipular amb mètodes quasi camorristes (quina falta d’escrúpols tant esfereïdora) les nobles intencions de tanta gent d’ERC, l’ANC i Omnium, al servei d’un nou període de supervivència política.

I alguns creiem que no és tolerable ara la continuïtat d’un teatre i d’una comèdia que ens porta de nou a 9 mesos de més retallades, més corrupció i més frustració nacional.

Però no defallim, ans el contrari, redoblem esforços per canviar la nostra sort al maig, al setembre i al novembre. La Catalunya social sí pot abraçar un projecte de país per a una majoria de la ciutadania. Cal que comencem a reduir els sectarismes dels uns i els altres (tot allò de si uns són massa liberals, els altres massa radicals, els altres massa indepes i els altres massa comunistes – ah, sí, i em deixava els massa populistes). No veig Mas, Duran i els grans patrons de Catalunya parlant en termes anàlegs de les seves diferències.

Calen diàlegs, acords i accions conjuntes i coordinades de la Catalunya social, democràtica i alternativa a tot aquest femer. L’alternativa és que cadascú faci la guerra per seu compte, acceptant implícitament que no som capaços de ser alternativa i que juguem en el taulell d’un actiu, llest i trampós MHP.

Ens en sortirem, confiem en l’impuls de la mobilització i de la indignació acumulada. Estiguem a l’alçada de les circumstàncies, que vol dir fer allò que la gent necessita i espera. No allò que creiem possible en els nostres reduïts mons particulars (absolutament respectables). Construïm plegats amb el nostre poble una lluita, però sobretot, construïm plegats una esperança en la victòria.

El 12 de setembre de 2012 Artur Mas es va convertir en independentista. No hi creia pas, en la independència, tal com ho han fet i ho fan molts catalans i catalanes, en un sentit de ruptura per començar canvis profunds no només de relació amb Espanya sinó també de canvis socials i democràtics imprescindibles. Mas ho va fer com una fonambulística operació d’engany per poder mantenir el poder i la política retalladora, corrupta i clientelar que el caracteritza.

Va perdre 12 diputats perquè molta gent no va picar l’ham d’un Molt Honorable President que va retallar, recordem, no per necessitat, sinó en moltes ocasions per convicció; per canviar de soca-rel un model de cohesió social en el que no creia ni creu per raons ideològiques de dreta; catalana, però dreta.