El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Aquest any es commemora el vintè aniversari de la mort del poeta i pensador Vicent Andrés Estellés. Com que Bru de Sala no potineja els pressupostos d’aquesta celebració, hem d’esperar que sigui mes nostrada, útil i barata que l’any Espriu.
Però aquest 2013 és també el trenta-cinc aniversari de l’acomiadament injustificat del poeta del diari Las Provincias i de les bombes a casa de Joan Fuster i de Manuel Sanchis Guarner. Es a dir, d’aquell “escrache” fatxa i salvatge que va ser la Batalla de València.
Quan na Cristina Cifuentes va acusar a l’Ada Colau de “filoetarra” i, en sincronia perfecta, la premsa del règim es va llençar sobre la gent de la PAH com cucs afamats sobre la fulla de morera, em varen venir a la memòria aquells anys en què el més sòrdid de l’Estat franquista es va bolcar en la seva particular versió de l’escrache. Amb l’ajut imprescindible, és clar, d’una premsa groga com l’arròs de la paella i escamots para-politics com el Grup d’Acció Valencianista (GAV). Ara fa trenta-cinc anys naixia un moviment blaver vestit de força “espontània” que creia que l’amenaça i la bomba eren les eines naturals per aturar les majories d’esquerres del País Valencià. El 78 va ser l’any de la irrupció del GAV al palau de Benicarló on es reunia l’Assemblea de Parlamentaris o l’intent d’assalt a la Generalitat Valenciana. Van ser anys de bombes als intel.lectuals i a polítics com en Josep Lluís Albinyana. I a llibreries com l'heroica Tres i Quatre. Bombes que la versió Victoria Prego de la Transició, oficial a les Espanyes, sempre s’oblida, ai las, de destacar.
En Vicent Andrés Estellés recordà aquell “any miserable” en uns versos colpidors: “Sanchis Guarner recorre, perplex, la ciutat; / jo escric i espere a Burjassot, / mentre pels carrers de valència / la gent, obscena, crida i crema un llibre”. Aquells eren els temps de María Consuelo Reyna, la monarca groga del pamflet entronitzada a la seva columna “La gota”, publicada a Las Provincias. Diari que va inventar i mantenir una secció infame anomenada 'El cabinista' on la denúncia anònima i l'opinió sense dades es va convertir en part de l’imaginari i de la praxis normal del país.
Aquells anys va aparèixer, com contrafigura de la valenta Colau del Congrés a Madrid, na Paquita la Rebentaplenaris, una pobre dona, manipulada de forma barroera fins l'obscenitat, utilitzada per escridassar enfurismada als plenaris de l’Ajuntament de València qualsevol cosa que sonés a català.
Però no penseu ni per un moment que aquesta comparació iguala ambdues mobilitzacions. L’escrache de la PAH, fill digníssim de les accions americanes contra les dictadures, neix de la necessitat objectiva d’interpel.lar a uns càrrecs que es diuen electes però que neguen qualsevol diàleg amb els seus administrats. La PAH escratxeja desprès de portar a les corts, amb paciència bíblica, una monumental ILP que ha estat ridiculitzada i menystinguda pel PP. L’escrache popular és un acte de resistència legítim contra la sordesa i ceguesa del poder constituït.
La Batalla de València va ser exactament el contrari. Va ser dissenyada per una UCD molt mes franquista del que es vol recordar. Figures com la de n'Emilio Attard o l’ubic i sinistre Martín Villa es trobaven al comandament de la campanya feta per exorcitzar una de les grans pors geopolítiques del Regne: l’entesa entre els pobles de llevant, entre les nacions de parla catalana. Aquella guerra bruta va ser portada a terme i executada amb precisió per uns sectors el nom dels quals cal recuperar puix que han tornat a exhibir-se enguany amb renovades forces: els poders fàctics. Uns poders envernissats de democràcia però construïts amb la vella fusta autoritària del franquisme. Poders que lliguen Martín Villa amb Cifuentes. Las Provincias amb La Razón. Maria Consuelo amb Federico.
I aquí ve la part terrible de la comparació. A l’escrache popular, modest, digne, assenyat i alegre se li està tornant a oposar un “escrache d’Estat”. Com a la València de fa trenta-cinc anys, a l’Espanya d’avui l’eterna maquinaria del franquisme essencial torna a assenyalar, atacar i difamar (ves a saber què vindrà després) Denuncia a ciutadans als quals, en teoria, ha de servir i escoltar. El poder d’aquest PP i d’aquella UCD ha estat, de fet, la mateixa mena de poder. Caciquisme, obediència, ordre i silenci per facilitar el robatori. Els de sempre contra el que és de tots.
Amb la PAH torna el 78 polític i combatiu de la València d’Estellés i per això el fem nostre. Però estem amatents: També torna el seu. El de les clavegueres policials, la gasiveria política i les difamacions en premsa diària. I, Déu no ho vulgui, el de la violència d’Estat.
Apunt d’escrache internacional
La 'Red Ciudadana contra los crímenes del franquismo' (Red AQUA) ha aconseguit que la jutgessa argentina María Servini de Cubría admeti l’escrit d’imputació contra un manat de càrrecs franquistes per delictes de lesa humanitat. Tal i com li va passar a Pinochet, si qualsevol d’aquestes persones surt d’Espanya podria ser detingut. Entre els noms es troba Rodolfo Martín Villa, un dels pares ideològics de la Batalla de València entre altres accions “democràtiques” i actual conseller del “banc dolent” SAREB. Ras i curt, si us trobeu en Martín Villa a qualsevol lloc del món, teniu tot el dret de fotre-li un escrache de cal déu, que vindrà la poli i se’l emportarà. Justícia poetico-política, en diuen.
Aquest any es commemora el vintè aniversari de la mort del poeta i pensador Vicent Andrés Estellés. Com que Bru de Sala no potineja els pressupostos d’aquesta celebració, hem d’esperar que sigui mes nostrada, útil i barata que l’any Espriu.