El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
El proppassat dissabte TV3 va oferir un resum del concert de Raimon al Gran Teatre del Liceu celebrat pocs dies abans per a celebrar el cinquantè aniversari del seu primer recital a Barcelona. El cantautor de Xàtiva, amb veu pregona i la seva inconfusible camisa vermella, ens va continuar emocionant amb les seves cançons més emblemàtiques, des de l’epifànica “Al vent” fins la més recent “Punxa del temps” (una versió de la Internacional apresa dels llavis de la seva mare) fins l’entranyable “Com un puny” (una de les millors cançons d’amor, dedicada a l’Analisa Corti).
El públic, com gairebé sempre, va interrompre amb aplaudiments els versos “Qui perd els orígens, perd identitat!” i al finalitzar la cançó (“Jo vinc d’un silenci”) es va posar dempeus amb els crits rítmics i, darrerament, de rigor d’“In-inde-in-de-pen-dèn-ci-a”. No sé el que devia pensar en Raimon però jo vaig quedar ben astorat com si algú m’hagués robat la cartera.
Fa uns anys em va passar el mateix, quan en un homenatge a Lluís Maria Xirinacs, al Palau de la Música Catalana, les manifestacions de febrer de 1976 per l’amnistia, la llibertat i l’Estatut d’autonomia, es representaven amb els crits independentistes. La fabricació d’una èpica independentista no té aturador i ho impregna tot substituint la identitat de classe per la identitat nacional. Res fa que Raimon, en la cançó de marres, parli de classes subalternes (manllevant el concepte encunyat pel dirigent comunista Antonio Gramsci) o be dels treballadors del camp i de la ciutat. La dreta, com gairebé sempre (independentista també) s’afanya a negar la identitat de classe i centrifugar el conflicte social.
El mateix passa amb la cançó “Tot explota pel cap o per la pota” d’Ovidi Montllor, que comença amb els versos punyents: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Mentre la metàfora del cantautor d’Alcoi l’any 1974 feia referència a l’explotació laboral, ben explicita, d’altra banda, en la resta de versos, ara és interpretada pel alguns com un clam independentista.
Tothom té dret a vindicar i fer-se seva una cançó, un himne o un personatge però no, per a continuar amb la metàfora, esborrant els seus orígens i desfigurant la seva identitat. En aquest sentit, caldria no malbaratar les sigles històriques d’ERC fent costat a una política de retallades socials, amb les quals la nació s’escola per l’aigüera.
El proppassat dissabte TV3 va oferir un resum del concert de Raimon al Gran Teatre del Liceu celebrat pocs dies abans per a celebrar el cinquantè aniversari del seu primer recital a Barcelona. El cantautor de Xàtiva, amb veu pregona i la seva inconfusible camisa vermella, ens va continuar emocionant amb les seves cançons més emblemàtiques, des de l’epifànica “Al vent” fins la més recent “Punxa del temps” (una versió de la Internacional apresa dels llavis de la seva mare) fins l’entranyable “Com un puny” (una de les millors cançons d’amor, dedicada a l’Analisa Corti).