L’assassinat de Lluís Companys i Jover marca una cesura en la memòria popular del catalanisme d’esquerres d’aquest país. Una ferida que esdevé finalment nacional: un espai de consens de la memòria de Catalunya. La mort en mans del feixisme de l’únic president d’un govern democràtic executat en mig d’una guerra civil europea que esdevingué mundial, explica per si mateixa el significat que prengué aquella mort. Però, més enllà, la fi de Companys constitueix un abans i un després en el nostre passat. Tota una història sembla acabar amb ella. A Catalunya i a Espanya, evidentment, però també a Europa.
Un mateix fil travessa la mort de Machado a Cotlliure –el febrer de 1939, a l’altra banda de la frontera fugint del franquisme–, la fi del filòsof alemany Walter Benjamin –a Portbou el setembre de 1940, fugint en aquest cas del nazisme–, i l’afusellament de Companys –l’octubre del 1940, fruit de la col·laboració de la Gestapo amb el franquisme. Guerra Civil i Segona Guerra Mundial són, en aquestes històries, indestriables. La commemoració de l’assassinat de Companys té, doncs, també una dimensió internacional. No sempre reeixida, és cert: si Europa emergí d’aquest període amb la instauració de nous sistemes polítics que tenien en el seu ADN constitucional i memorial l’antifeixisme, aquest no fou el cas de la nostra terra.
Però si la mort de Companys conté en si mateixa múltiples significats, reduir el llegat del President Companys a l’acte del seu afusellament, no seria sinó enterrar la vida que els franquistes segaren. Com va deixar dit Pasqual Maragall, la “tendència a presentar a Companys envoltat d’aquesta aura de president màrtir (…) si bé s’ajusta a la veritat, també la distorsiona si esdevé l’únic prisma a través del qual es contempla la seva vida (…)”; “la transforma en un ésser unidimensional”.
La vida de Companys, en efecte, simbolitza com poques les contradiccions, esperances i també ensulsiades del que fou el republicanisme catalanista del primer terç del segle XX. En primera instància, perquè Companys no fou el dirigent polític d’una Catalunya homogènia, sense contradiccions ni conflictes. Ans al contrari, representà com ningú la “Falsa Ruta” denunciada al 1939 per l’antic prohom de la Lliga esdevingut fervorós franquista, Fernando Valls i Taberner: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista. (…) el catalanismo, en su actuación política, construyó poderosamente al desarrollo del subversivismo en Cataluña, llevándolo hasta las capas sociales superiores. (…) y a consecuencia de ello el catalanismo es hoy un cadáver.”
Companys, efectivament, pertanyé a la generació de joves republicans de principis de segle, formada pels Alomar, els Domingo o els Layret. Aquests joves, partint del llegat de Pi i Margall, aconseguiren en un llarg procés fer encaixar republicanisme i catalanisme, articulant així la pròpia realitat nacional catalana. En el cas de Companys aquest camí prengué una forma especialment intensa, obrant per tal que aquest projecte polític no restés deslligat de les classes populars catalanes. Aquest propòsit va marcar la seva activitat política ja gairebé des del principi, bé com a advocat d’obrers, bé cultivant l’amistat de dirigent sindicals llibertaris com el Noi del Sucre.
Aquesta intensa relació amb les classes populars el portà al presidi a principis dels anys vint i a veure de prop la mort en la figura del seu estimat Frances Layret. El portà, així mateix, a desplegar el seu activisme més enllà de les classes populars urbanes. Es convertí en el procés en una de les persones claus en la fundació de la Unió de Rabassaires, el 1922, i a dirigir el seu principal portaveu, La Terra. Republicanisme, catalanisme, obrerisme i pagesia quedaven així indestriablement lligats a la seva figura, sense la que no s’entén la seva potència política ni l’hegemonia que assolí el republicanisme en els primers anys de la II República, quan Catalunya n’esdevingué el principal resguard.
De vegades, s’ha volgut contraposar la figura de Companys a la de Francesc Macià. Aquest últim hauria mort el Nadal de 1933 convertit ja en tot un símbol, com va demostrar un enterrament tan sols comparable al de Durruti. Companys, en canvi, seria tan sols un polític hàbil i de “gestos” arrauxats. Tot i que és difícil pensar en quelcom més voluntariós que l’intent d’alliberar Catalunya des de Prats de Molló protagonitzada per Macià el 1926, aquesta contraposició oblida fàcilment la importància de Companys per assegurar l’arrelament popular de la proposta política que impulsà. El futur President de Catalunya fou el regidor més votat a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931; fou aquell que proclamà la República des del balcó de l’Ajuntament just per fer-la arribar; fou el que es constituí en un dels principals baluards del republicanisme d’esquerres d’Espanya durant el bienni negre, el que protagonitzà els fets d’octubre del 1934, quan caigué per retornar després victoriós el febrer de 1936.
Amb el pas del temps, Companys ha esdevingut un símbol de la lluita antifeixista en una situació enormement complexa de processos revolucionaris i confrontació bèl·lica i en un dels moments més convulsos de la història de Catalunya i d’Espanya. La seva figura conté moltes esperances, contradiccions i també ombres. Tanmateix, ens continua interpel·lant i ens recorda que sense la memòria de les injustícies del passat, no hi ha futur segur per les esperances del present.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
