La relació amb els pobles d'Espanya

És una qüestió important, delicada i manipulable. Ara cal reconèixer que aquesta relació no és bona i pot fácimente empitjorar si el procés independentista va cap endavant. Però no és evident que en el cas que es produís la independència fos pitjor, probablement tendiria a millorar. Avui partim d'una relació manipulada per la demagògia i la irresponsabilitat dels líders polítics dels partits estatalistes i dels mitjans de comunicació. Han utilitzat els ressorts del poder polític i mediàtic per acusar al conjunt del poble català d'insolidaris amb la resta dels espanyols, de marginar els que viuen a Catalunya i són originaris d'altres regions espanyoles, d'imposar la llengua catalana a tots i discriminar la llengua castellana. Tracten a les institucions i líders catalans de totalitaris, aventurers, contraris a la democràcia. Promouen fins i tot campanyes contra els productes d'origen català. És a dir, practiquen ja el separatisme, la xenofòbia i l'enfrontament entre pobles. Quina és la malifeta catalana que mereix aquesta animadversió? Simplement la voluntat d'una gran majoria dels ciutadans catalans d'exercir el dret a decidir el seu futur per mitjà d'una consulta no vinculant.

També hi ha a Catalunya alguns grups i personatges amb vocació de talibans que malparlen contra els “castellans” o “espanyols” i un sentiment àmpliament difús en sectors de la societat catalana de que a la resta de l'Estat no se'ns vol i que els governs espanyols ens tracten malament. Un cas anecdòtic és que mai hi va haver un català com a cap de govern des de 1870, quan ho va ser per uns mesos un general que va morir assassinat, i els presidents de la primera República, que per cert va durar un any i mig.

Però ni els mitjans de comunicació ni els líders polítics participen d'aquest joc perillós d'enfrontar a “pobles” per raons òbvies. Suposem que per sentit de responsabilitat i pel simple fet que Catalunya és una societat integradora en la qual conviuen catalans de diverses generacions, descendents d'immigrants de la resta d'Espanya i actualment també immigrants d'altres països.

El conflicte és amb l'Estat, no amb els pobles. Una part important dels catalans d'avui tenen orígens en totes les regions espanyoles. Seria absurd generar animadversió cap als seus llocs de procedència o d'on eren els seus avantpassats. Però no hi ha una comunitat catalana i una altra comunitat espanyola o castellana. L'emigració a Catalunya té una llarga història. Primer va ser de regions limítrofes al segle XIX. A partir de principis del XX es va estendre a tot Espanya fins que pràcticament es va interrompre el flux a mitjans dels 70. El resultat és que hi ha un continu que va dels catalans de moltes generacions fins als arribats a la dècada dels 70 que ara tenen fills i fins i tot néts. No hi ha una base real per per provocar un enfrontament entre dues comunitats contraposades que no existeixen. Encara que sempre es poden estimular enfrontaments per mitjà de la demagògia i la mentida. La llengua no és una divisió encara que una minoria ho hagi intentat i altres, fora de Catalunya, l'hagin magnificat i el govern espanyol l'utilitzi per reduir l'ensenyament del català. La realitat és que la gran majoria barregem contínuament català i castellà i si Catalunya fos independent les dues llengües serien oficials, com ho són ara.

No obstant això, és cert que molts dels nascuts fora de Catalunya o els seus fills o néts mantenen llaços sentimentals o familiars. En alguns o potser molts casos viuen la situació amb alguna angoixa com si haguessin de triar entre Catalunya i Espanya, o el seu poble o comarca d'Andalusia o Galícia o Aragó. I voldrien una solució pactada que no fos una ruptura. En altres casos és tot el contrari. N'hi ha que s'accepten de bon grat el que els sembla que és la voluntat de la majoria o fins i tot afirmen la seva identitat i la seva integració formant part de l'actual moviment popular. Altres es manifesten indignats per les campanyes contra Catalunya i tornen dels seus pobles-o dels dels seus pares-convertits en independentistes o almenys disposats a acceptar aquesta possibilitat.

En tot cas, sigui quina sigui la relació futura de Catalunya amb l'Estat espanyol, les relacions socials i familiars, o culturals, econòmiques i professionals, no tenen perquè afeblir-se o obstaculitzar. L'autor ha viscut aquesta dicotomia en una situació diferent però amb un cert paral · lelisme. La meva educació va ser francesa des dels 4 fins als 14 anys. Als 20 estava vivint a Paris, forçat a l'exili, i allà vaig viure 7 anys seguits. Vaig aprendre primer el francès que el castellà, la història francesa abans que l'espanyola i durant molts anys em vaig sentir perseguit per les autoritats espanyoles franquistes i en canvi acollit per les institucions franceses. Els meus llaços sentimentals es van forjar amb França i els mantinc sense cap problema. Més tard vaig anar establint llaços polítics, professionals, personals, culturals i sentimentals amb persones i col · lectius de diverses ciutats i regions espanyoles. A més ens unia la lluita contra la dictadura i com a català em vaig sentir sempre acollit pels resistents de tot Espanya, que sempre acceptaven el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Em vaig sentir orgullós de viure en un Estat i una societat que iniciava un difícil procés democràtic, que progressivament ha anat degenerant en tots els seus aspectes no només en relació a Catalunya, ni molt menys.

Però els llaços solidaris amb les persones i els pobles s'han mantingut sempre i no m'imagino que sigui quin sigui el futur de Catalunya vagin a esquerdar-se. Les fronteres dels Estats compleixen funcions limitades, avui no separen els europeus. Independentment de com acabi, la relació entre Catalunya i Espanya no ha d'establir fronteres sinó llaços de col · laboració. Els afectes, la memòria i els vincles personals en cap cas requereixen passaport. Són situacions com les actuals les que ens separen. Una relació nova, pactada i solidària, ens unirà més a tots.

És una qüestió important, delicada i manipulable. Ara cal reconèixer que aquesta relació no és bona i pot fácimente empitjorar si el procés independentista va cap endavant. Però no és evident que en el cas que es produís la independència fos pitjor, probablement tendiria a millorar. Avui partim d'una relació manipulada per la demagògia i la irresponsabilitat dels líders polítics dels partits estatalistes i dels mitjans de comunicació. Han utilitzat els ressorts del poder polític i mediàtic per acusar al conjunt del poble català d'insolidaris amb la resta dels espanyols, de marginar els que viuen a Catalunya i són originaris d'altres regions espanyoles, d'imposar la llengua catalana a tots i discriminar la llengua castellana. Tracten a les institucions i líders catalans de totalitaris, aventurers, contraris a la democràcia. Promouen fins i tot campanyes contra els productes d'origen català. És a dir, practiquen ja el separatisme, la xenofòbia i l'enfrontament entre pobles. Quina és la malifeta catalana que mereix aquesta animadversió? Simplement la voluntat d'una gran majoria dels ciutadans catalans d'exercir el dret a decidir el seu futur per mitjà d'una consulta no vinculant.

També hi ha a Catalunya alguns grups i personatges amb vocació de talibans que malparlen contra els “castellans” o “espanyols” i un sentiment àmpliament difús en sectors de la societat catalana de que a la resta de l'Estat no se'ns vol i que els governs espanyols ens tracten malament. Un cas anecdòtic és que mai hi va haver un català com a cap de govern des de 1870, quan ho va ser per uns mesos un general que va morir assassinat, i els presidents de la primera República, que per cert va durar un any i mig.