Les resistències al canvi a les municipals

Les eleccions municipals a Catalunya han de ser un motor de canvi més enllà de l'intercanvi d'alcaldies que hem anat veient en les últimes dècades. “La primera volta de les plebiscitàries”, “les eleccions més importants des del 1979”, “el primer pas de la fi del règim” i un llarg etcètera d'expressions d'una majoria de partits que busquen dotar de significat especial els comicis del maig. En aquesta idea hi conflueixen quasi totes les formacions polítiques excepte el Partit Popular (PP) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) que fan crides a mantenir els esquemes històrics de la democràcia liberal espanyola. El que alguns resumeixen com a “model bipartidista”.

A l'altra banda, com deia, un seguit d'actors volen projectar les municipals com una batalla que supera l'àmbit local. Hi ha qui les veu essencialment com un estadi previ a la pugna per la independència que es donarà el 27 de setembre (CiU/ERC) i hi ha qui aposta per fer de les municipals un pas clau en la deconstrucció del model econòmic i de gestió que ha constituït la normalitat democràtica des de 1978 (ICV/Podemos). També hi ha qui agrupa les dues idees força alhora (CUP). Aquestes anàlisis defensen, en certa mesura i depenent de l'actor que ho proposi, un escenari de ruptura a partir d'assolir uns grans resultats electorals. I, sens dubte,  la independència d'un Estat en el context de crisi de legitimitat de les estructures polítiques tradicionals o capgirar els noms i les formes d'aquells que han governat i han dut l'estafa econòmica al país semblen excel·lents oportunitats de ruptura.

És per això que costa d'entendre que algú que sigui veritablement rupturista amb l'status quo pugui renunciar a un dels dos leitmotiv de canvi que es plantegen de cara a les municipals. I no ho dic pas per Convergència i Unió que, de fet, de tots els actors és el que diu amb la boca més petita que les municipals són també un tema supramunicipal. Ja sabem que a can CiU sempre han sigut de canviar decoració però ben poc de tocar l'habitació sencera o de debatre com es reparteixen les estances. En canvi, sí que sorprèn l'actitud de les últimes incorporacions a la política municipal. Espais, majoritàriament creats a Catalunya de la mà de Podemos i de sectors propers a ICV que han renunciat a portar la desobediència ciutadana del 9N en els seus programes electorals. Com si ja tot estigués resolt. Com si els 2 milions de persones que ens vam manifestar l'11 de setembre no fóssim una reivindicació popular massiva que també cal prioritzar. Com si no hi hagués res a dir des dels municipis per assolir la legítima demanda del poble català. Una abstenció ideològica que sap greu d'entomar quan prové de persones que volent el canvi i apel·lant a la força ciutadana expressen tal incomprensible resistència. Una llàstima.  

Les eleccions municipals a Catalunya han de ser un motor de canvi més enllà de l'intercanvi d'alcaldies que hem anat veient en les últimes dècades. “La primera volta de les plebiscitàries”, “les eleccions més importants des del 1979”, “el primer pas de la fi del règim” i un llarg etcètera d'expressions d'una majoria de partits que busquen dotar de significat especial els comicis del maig. En aquesta idea hi conflueixen quasi totes les formacions polítiques excepte el Partit Popular (PP) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) que fan crides a mantenir els esquemes històrics de la democràcia liberal espanyola. El que alguns resumeixen com a “model bipartidista”.

A l'altra banda, com deia, un seguit d'actors volen projectar les municipals com una batalla que supera l'àmbit local. Hi ha qui les veu essencialment com un estadi previ a la pugna per la independència que es donarà el 27 de setembre (CiU/ERC) i hi ha qui aposta per fer de les municipals un pas clau en la deconstrucció del model econòmic i de gestió que ha constituït la normalitat democràtica des de 1978 (ICV/Podemos). També hi ha qui agrupa les dues idees força alhora (CUP). Aquestes anàlisis defensen, en certa mesura i depenent de l'actor que ho proposi, un escenari de ruptura a partir d'assolir uns grans resultats electorals. I, sens dubte,  la independència d'un Estat en el context de crisi de legitimitat de les estructures polítiques tradicionals o capgirar els noms i les formes d'aquells que han governat i han dut l'estafa econòmica al país semblen excel·lents oportunitats de ruptura.