La responsabilitat criminal per continguts publicats a Twitter

En les darreres setmanes, diverses persones han estat detingudes per la sospita d’haver difós certs missatges a través de Twitter -opinions o cançons-. Sovint, l'ús de les xarxes socials es concep com un món a banda, un espai on les possibilitats són infinites i els límits se'ls posa cadascú. A les xarxes fem infinitat de coses que mai duríem a terme en el món real -mai penjaríem fotos a la porta de casa o avisaríem que marxem de vacances; però potser, tampoc no es vessarien segones quines opinions davant de desconeguts-. El cas és que en el món cibernètic, quan es profereixen expressions calumnioses, injurioses o bé, s'enalteixen certs fets delictius, com en la realitat, aquests també poden ser penats.

El Codi Penal fins i tot agreuja determinades infraccions com les calúmnies o els delictes d’incitació a l’odi si es fan a través de mitjans de difusió, preveu la obligació de publicar les sentències de condemna que es dictin i preveu la responsabilitat penal esglaonada de l’autor del contingut, del programa o mitjà de comunicació i de l’empresa que el gestiona, així com la responsabilitat d’aquests d’indemnitzar en cas de que no ho faci l’autor de la informació o opinió. Aquesta regulació prevista per als mitjans de comunicació convencionals troba però dificultats d’encaix en la nova era digital en la què la difusió de continguts es multiplica exponencialment en milers de fòrums, webs, blocs, comptes de Facebook, i comptes de Twitter.

En el cas de Twitter, és extremadament fàcil trobar piulades mitjançant un hashtag, tan fàcil com cercar #putoscatalanes o bé, perfils com @muerenpocas. Els autors de continguts expressats o difosos per Twitter poden cometre delictes i certament no es pot menysprear el mal que pot causar la difusió viral d’aquest mitjà, que incorpora els 140 caràcters, imatges, enllaços a àudios i a altres webs, i pot multiplicar sense límits la difusió d’informacions sense atendre franges d’edat ni fronteres de cap tipus amb l’agreujant de la impossibilitat pràctica de controlar i fins i tot eliminar un contingut un cop difós.

Una altra cosa és que l’Estat, conscient de la seva manca de control sobre la creixent crítica social a les xarxes i de la capacitat de mobilització i de crear tendències de la mateixa, per raons de política criminal realitzi declaracions d’intenció i operacions policials que pretenen escarmentar a la ciutadania sobre l’ús de les xarxes i notablement de Twitter, només en casos que afecten als interessos del Govern, deixant de perseguir casos notoris i greus com les reiterades amenaces rebudes pel periodista Jordi Borràs per part d’elements d’extrema dreta. Val a dir que la cerca prospectiva d’infraccions en dret penal està prohibida i que només s’haurien d’investigar els casos que arribessin a coneixement de l’autoritat, sobretot tenint en compte que les calúmnies i les injúries necessiten la denúncia de la persona agreujada per ser perseguides penalment. És més, al no tractar-se d’infraccions greus en la majoria dels casos, per als usuaris que no estiguin plenament identificats, seria més que qüestionable que a l’empara la Llei 25/2007, de 18 d’octubre de Conservació de Dades relatives a les comunicacions Electròniques i a les Xarxes Públiques de Comunicacions s’ordenés judicialment a la companyia Twitter que identifiqués al referit usuari que ha comès la infracció per jutjar-lo. Ara bé, en cas de fer-ho, resulta senzill identificar l’usuari, a través de les dades de registre del compte, de la IP des de la que es va penjar el contingut si és un terminal associat a una adreça de l’usuari o es fa des d’un telèfon mòbil registrat a nom de l’usuari.

En quant a la responsabilitat de la infracció, cal dir que el Codi Penal defineix com autor qui executa el fet per sí mateix o mitjançant un altre que usa com instrument. Per la seva banda, la inducció suposa infondre directament i intensament a algú determinat, de manera apte o adequada, la resolució criminal que l’empeny a cometre un fet delictiu concret i es pot projectar sobre delictes de qualsevol tipus o sobre delictes que ja preveuen específicament aquest mode comissiu, com la inducció a l’assassinat de l’Art. 141 CP. La provocació es defineix com la incitació a través de mitjans de difusió o davant de la concurrència de persones a la comissió del delicte. Aquesta només serà castigada en els casos concrets que la llei ho prevegi, com el supòsit de la provocació a cometre a la discriminació, a l'odi o a la violència, tal i com preveu l'article 510 del CP. L’apologia, per la seva banda, és una modalitat de provocació, que es defineix com l’exposició davant la concurrència de persones o a través de mitjans de difusió d’idees o doctrines que vanagloriïn el crim o enalteixin el seu autor, constituint una incitació directa a cometre el delicte. Només podrà ser penada en els casos en què estigui expressament prevista, com en els casos de terrorisme, que no de calúmnies ni d’injúries.

En quant a la responsabilitat de Twitter d’acord amb la Directiva 2000/31/CE que va transposar-se a la Llei 34/2002 de 11 de juliol de Serveis de la Societat d’Informació i del Comerç Electrònic els seus Art. 15, 16 i 17 en defineixen la mateixa. Twitter és considerat un simple intermediari i, per tant, serà responsables dels continguts que s’hi difonguin només en el cas de que tingui un coneixement efectiu que l’activitat o informació que s’hi difon és il·lícita i lesiona béns i drets de tercers, i que en aquest cas, no actuïn amb diligència per suprimir o inutilitzar l’enllaç o informació.

En aquest punt, es plantegen doncs un seguit d’interrogants de fins quin punt es pot aplicar la responsabilitat prevista per als mitjans de comunicació als usuaris dels comptes de Twitter, o quina és la responsabilitat per als usuaris que repiulin (RT) continguts infractors? Poc a poc, els tribunals hauran d’anar posicionant-se sobre aquests interrogants, definint la pràctica de prova necessària per atribuir les infraccions comeses a través de Twitter, què pot ser considerat delicte i què no, qui en pot ser considerat autor, quina responsabilitat civil (indemnització) s’ha d’associar a aquesta delictes i qui respon de la mateixa. La manca d’agilitat dels nostre tribunals envers els delictes informàtics de ben segur que es farà extensiva a les infraccions comeses a través de Twitter, i per tant tindrem unes investigacions maldestres, un escenari judicial incert i tot sovint contradictori durant uns quants anys, estat de coses que de ben segur serà aprofitat per allargar una mica més la impunitat a la xarxa. Com a reflexió final, recordar que mentre discutim sobre la responsabilitat criminal per les piulades a la xarxa, ens oblidem de reflexionar sobre la pèrdua irrevocable de privacitat a la que estem abocats “habeas data”, sobre el negoci que les grans corporacions fan amb les nostres dades personals i sobre la manca de control de les mateixes un cop les introduïm a les xarxes socials.

En les darreres setmanes, diverses persones han estat detingudes per la sospita d’haver difós certs missatges a través de Twitter -opinions o cançons-. Sovint, l'ús de les xarxes socials es concep com un món a banda, un espai on les possibilitats són infinites i els límits se'ls posa cadascú. A les xarxes fem infinitat de coses que mai duríem a terme en el món real -mai penjaríem fotos a la porta de casa o avisaríem que marxem de vacances; però potser, tampoc no es vessarien segones quines opinions davant de desconeguts-. El cas és que en el món cibernètic, quan es profereixen expressions calumnioses, injurioses o bé, s'enalteixen certs fets delictius, com en la realitat, aquests també poden ser penats.

El Codi Penal fins i tot agreuja determinades infraccions com les calúmnies o els delictes d’incitació a l’odi si es fan a través de mitjans de difusió, preveu la obligació de publicar les sentències de condemna que es dictin i preveu la responsabilitat penal esglaonada de l’autor del contingut, del programa o mitjà de comunicació i de l’empresa que el gestiona, així com la responsabilitat d’aquests d’indemnitzar en cas de que no ho faci l’autor de la informació o opinió. Aquesta regulació prevista per als mitjans de comunicació convencionals troba però dificultats d’encaix en la nova era digital en la què la difusió de continguts es multiplica exponencialment en milers de fòrums, webs, blocs, comptes de Facebook, i comptes de Twitter.