La retallada de les pensions no sembla un tema prioritari de futur del país

La decisió del govern central d’aplicar durant el 2015 per segon any consecutiu la mínima revaloració legal possible del 0,25% a les pensions de jubilació ha aparegut aquesta setmana als mitjans de comunicació amb un espai secundari, comparat amb altres notícies de portada que consideren més transcendentals i èpiques. En canvi, tinc la impressió que l’autèntica notícia destacada per al futur del país és aquesta: la condemna de molts jubilats a la precarietat, de la mateixa manera com el govern central i el govern autonòmic han retallat tants altres serveis públics, mentre els seus dirigents i els grans titulars s’ocupen amb insistència d’altres assumptes.

Resulta indigne el tracte econòmic reservat als pensionistes que no han rebut cap herència a Suïssa ni a Andorra. El nombre de jubilats ha passat els últims deu anys arreu d’Espanya de 7,9 milions de persones a 9,1 milions, un increment del 15,7% en una sola dècada (es calcula que arribaran als 15 milions el 2050). El canceller Bismarck va pagar el 1881 la primera pensió pública de jubilació als ciutadans prussians, quan només un terç de la població total arribava a superar els 65 anys. A Espanya ho va fer l’Assegurança Obrera el 1919, quan la proporció de jubilats era aquella mateixa. Avui més del 90% de la població aconsegueix viure més enllà dels 65 anys. A Espanya els pensionistes signifiquen actualment 9,1 milions de persones i de vots a les eleccions.

La mitjana estadística de la pensió de jubilació arreu d’Espanya se situa a 1.069,48 € mensuals per als homes i 660,64 € les dones, en funció dels imports cotitzats. Però aquesta mitjana estadística amaga enormes desequilibris entre el nombre de perceptors de la pensió màxima de 2.550 € i la mínima de 150 a 550 €. La desproporció entre allò que guanyaven i cotitzaven mentre es trobaven laboralment en actiu és aguda (força menys de la meitat), de la mateixa manera que la pensió mitjana és sensiblement inferior al salari mitjà estadístic. Un 77 % dels pensionistes d’arreu d’Espanya no arriben a la condició de mileurista. Són els inframileuristes. Alguns estudis asseguren que una de cada quatre llars del país viu exclusivament de la pensió de jubilació.

L’actual govern de majoria absoluta del PP va reformar l’any passat per llei les pensions de jubilació i va decidir desvincular-les de l’augment anual de l’Índex de Preus al Consum (IPC). És a dir, va retallar les pensions igual com ha retallat tots els altres sectors bàsics. Els reduïts augments anuals previstos, com el 0,25% que aplicaran de nou el 2015, significaran una pèrdua acumulada del 30% al 50% del poder adquisitiu de les pensions durant els pròxims quinze anys, segons els càlculs de les organitzacions socials i sindicals, en el ben entès que no baixaran els preus de l’electricitat, la cistella de la compra, el transport ni els medicaments.

Si en el futur retornessin els hipotètics anys de bonança econòmica, no revertiran la tendència si no es canvia la llei. El govern del PP confia que els futurs jubilats complementin des d’ara la minvada pensió amb un fons privat, la qual cosa equival a privatitzar gradualment el sistema de pensions i el dret a una vellesa digna per a tothom. Al moment d’aprovar-se la llei que retalla el poder adquisitiu de les pensions, un diari tan ponderat com La Vanguardia titulava el 22 de setembre del 2013 a tota pàgina: “La reforma de les pensions obre la porta a retallades sense precedents”. Un dels títols secundaris inserits en el text de l’article precisava: “L’objectiu és arribar a un equilibri en la Seguretat Social, però paguen els febles”. Un altre article del diari El País titulava ras i curt el 17 de setembre del 2013, també a tota pàgina: “Recorte de 33.000 millones en pensiones”.

La vellesa no és una etapa de la vida forçosament penosa i mínima, sinó una època caracteritzada per una altra mena de llibertat i d’oci, fins i tot per una altra mena de treball i d’amor. Empobrir els pensionistes, com han empobrit els aturats, significa negar-los el dret a una vellesa digna, després d’haver-los negat el dret a un treball digne. Significa, en definitiva, augmentar la desigualtat entre els antics treballadors i els rendistes del capital, que és l’autèntic objectiu reeixit de l’actual crisi.

No sé si trobaran alguna cosa a dir-hi els nombrosos càrrecs ben remunerats del Consell d’Estat, el Tribunal Constitucional i tantes altres instàncies polítiques centrals i autonòmiques, que aquests dies s’agiten amb diligència. Em refereixo a alguna cosa amb efectes pràctics i mesures d’aplicació immediata a favor dels 9,1 milions de pensionistes retallats, malgrat que no ho considerin notícia de primera pàgina.

La decisió del govern central d’aplicar durant el 2015 per segon any consecutiu la mínima revaloració legal possible del 0,25% a les pensions de jubilació ha aparegut aquesta setmana als mitjans de comunicació amb un espai secundari, comparat amb altres notícies de portada que consideren més transcendentals i èpiques. En canvi, tinc la impressió que l’autèntica notícia destacada per al futur del país és aquesta: la condemna de molts jubilats a la precarietat, de la mateixa manera com el govern central i el govern autonòmic han retallat tants altres serveis públics, mentre els seus dirigents i els grans titulars s’ocupen amb insistència d’altres assumptes.

Resulta indigne el tracte econòmic reservat als pensionistes que no han rebut cap herència a Suïssa ni a Andorra. El nombre de jubilats ha passat els últims deu anys arreu d’Espanya de 7,9 milions de persones a 9,1 milions, un increment del 15,7% en una sola dècada (es calcula que arribaran als 15 milions el 2050). El canceller Bismarck va pagar el 1881 la primera pensió pública de jubilació als ciutadans prussians, quan només un terç de la població total arribava a superar els 65 anys. A Espanya ho va fer l’Assegurança Obrera el 1919, quan la proporció de jubilats era aquella mateixa. Avui més del 90% de la població aconsegueix viure més enllà dels 65 anys. A Espanya els pensionistes signifiquen actualment 9,1 milions de persones i de vots a les eleccions.