El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Avui he sortit de bon matí al carrer amb l’entusiasme d’estrenar la condició de subjecte polític i jurídic sobirà, reconeguda i votada per majoria parlamentària. Però el quiosquer m’ha fet pagar el mateix preu pel diari, el forner per la barra de pa i el taverner pel cafè matinal. M’ha estranyat, m’ha decebut la incomprensió mostrada pels meus interlocutors habituals. He intentat sondejar educadament els motius de la seva frigidesa davant del tombant transcendental, històric. Els contertulis del barri m’han fet avinent que, des del seu punt de vista, no ha canviat res. M’ho han dit, a més a més, amb un aire recriminador del meu fervor patriòtic, com si es tractés d’una ingenuïtat. Un client habitual del bar de cada matí s’ha permès afegir que, en la seva opinió, el Parlament de Catalunya s’ha lliurat a un exercici gimnàstic de bicicleta estàtica i que la prioritat dels representants que elegim i sufraguem hauria de ser més aviat l’aguda crisi econòmica i el sanejament dels casos multiplicats de corrupció financera i política. El meu veí s’ha anat enardint tot sol, fins a proclamar amb vehemència davant de tothom que el dret a decidir s’ha d’utilitzar sense deixar de tocar de peus a terra, sobre la base de la lucidesa a propòsit de la realitat donada a cada moment i dels seus marges de maniobra possibles, viablement negociables. He tornat a casa desconcertat, amb el meu entusiasme de subjecte polític i jurídic sobirà desarborat sota al braç, al costat del diari i la barra de pa. Potser hauré de canviar de barri, no sé.
Avui he sortit de bon matí al carrer amb l’entusiasme d’estrenar la condició de subjecte polític i jurídic sobirà, reconeguda i votada per majoria parlamentària. Però el quiosquer m’ha fet pagar el mateix preu pel diari, el forner per la barra de pa i el taverner pel cafè matinal. M’ha estranyat, m’ha decebut la incomprensió mostrada pels meus interlocutors habituals. He intentat sondejar educadament els motius de la seva frigidesa davant del tombant transcendental, històric. Els contertulis del barri m’han fet avinent que, des del seu punt de vista, no ha canviat res. M’ho han dit, a més a més, amb un aire recriminador del meu fervor patriòtic, com si es tractés d’una ingenuïtat. Un client habitual del bar de cada matí s’ha permès afegir que, en la seva opinió, el Parlament de Catalunya s’ha lliurat a un exercici gimnàstic de bicicleta estàtica i que la prioritat dels representants que elegim i sufraguem hauria de ser més aviat l’aguda crisi econòmica i el sanejament dels casos multiplicats de corrupció financera i política. El meu veí s’ha anat enardint tot sol, fins a proclamar amb vehemència davant de tothom que el dret a decidir s’ha d’utilitzar sense deixar de tocar de peus a terra, sobre la base de la lucidesa a propòsit de la realitat donada a cada moment i dels seus marges de maniobra possibles, viablement negociables. He tornat a casa desconcertat, amb el meu entusiasme de subjecte polític i jurídic sobirà desarborat sota al braç, al costat del diari i la barra de pa. Potser hauré de canviar de barri, no sé.