Som còmplices de la necropolítica del neoliberalisme?

El neoliberalisme manté el poder i la riquesa dels privilegiats a través de les ordres dels mercats que creixen destruint el planeta i els seus habitants, començant per les persones excloses. Els rics i les seves corporacions augmenten els seus beneficis robant per l'incompliment de les lleis (no pagar impostos, corrupció, explotació del medi ambient) i de crear les seves pròpies lleis (com el tractat TTIP que, entre altres coses, accelerarà la mercantilització dels béns públics, com la sanitat).

Les desigualtats augmenten a una velocitat vertiginosa, posant en evidència que el neoliberalisme no és compatible amb la vida dels exclosos, els que no poden o volen creure en el mite del desenvolupament.

Ells són els més afectats per les injustícies i la violència del neoliberalisme: els sense feina o amb feines mal pagades, els sense sostre, els malalts, discapacitats i dependents, la gent gran, joves i nens famolencs, i els que han arribat aquí fugint de la pobresa i dels efectes del canvi climàtic en altres llocs.

La nova necropolítica no necessita armes per matar els exclosos. Per mitjà de les seves polítiques, els exclosos viuen morts en vida o se'ls deixa morir perquè no són rendibles. No serveixen ni per ser esclaus.

Però, no n'hi ha prou amb deixar-los morir sense accés a menjar, sostre i atenció sanitària? Per què es desenvolupen polítiques i maneres de governar que acceleren la seva mort, que asseguren que estiguin al límit de la vida amb el “privilegi” de sobreviure? Doncs perquè són una amenaça. Sense adonar-se'n ni proposar-s'ho, el exclosos i els precaris posen en evidència, com a cossos ressonants, com altaveus, totes les injustícies del neoliberalisme. I això, els poderosos, no ho toleraran perquè podria inspirar solidaritat a la resta de la societat, solidaritat que es podria convertir en revolta.

Per això, a través de moltes formes de violència discreta, s'aixafa, una i altra vegada, als exclosos. Se'ls remata. I es convenç la resta de la societat que participin en aquesta necropolítica, no només assegurant-se que no hi hagi solidaritat, sinó també utilitzant els “inclosos” i els experts per mantenir els exclosos a ratlla.

El neoliberalisme es manté, en part, gràcies a aquests “inclosos” que encara creuen que estan fora de perill, els que encara creuen falsament que són lliures i els que esperen que vinguin temps millors per art de màgia. Per això urgeix, més que mai, la creació d'una empatia radical per amenaçar el neoliberalisme.

Els espais intersticials en els quals habiten els exclosos podrien ser el punt des del qual la resta del 99% podria començar a desenvolupar una empatia radical. No és qüestió d'incloure els exclosos en els moviments socials. Aquesta vella estratègia paternalista ja ha mostrat la seva inutilitat. Ara cal que els que pensen que són els “inclosos” deixin de creure les històries despolititzadores, tranquil·litzants i somníferes dels poderosos. És urgent que s'adonin de la seva pròpia vulnerabilitat, del silenci oficial, interioritzat i heretat del seu lloc en la història dels vençuts i que facin el seu duel i el dels seus avis. I que mirin a la cara l'exclòs.

Aquesta cara descol·loca i crea intranquil·litat. Aquesta és la intranquil·litat que es necessita per repolititzar, per despertar una empatia radical. Cal posar el cos i la mirada en els espais intersticials. Qualsevol resistència a participar en la necropolítica del neoliberalisme ha de sorgir de la claredat de poder veure tots, que tots som vulnerables i exclosos.

El neoliberalisme manté el poder i la riquesa dels privilegiats a través de les ordres dels mercats que creixen destruint el planeta i els seus habitants, començant per les persones excloses. Els rics i les seves corporacions augmenten els seus beneficis robant per l'incompliment de les lleis (no pagar impostos, corrupció, explotació del medi ambient) i de crear les seves pròpies lleis (com el tractat TTIP que, entre altres coses, accelerarà la mercantilització dels béns públics, com la sanitat).

Les desigualtats augmenten a una velocitat vertiginosa, posant en evidència que el neoliberalisme no és compatible amb la vida dels exclosos, els que no poden o volen creure en el mite del desenvolupament.