Sorprèn i no sorprèn

Em permeto agafar prestada la capçalera d'una de les meves seccions favorites del diari Menorca per titular aquest article. Sorprèn i no sorprèn es troba situada dins l'àrea d'opinió d'Es diari, com es coneix popularment a l'illa, i sempre relata un fet que, humilment, pretén fer pensar al lector. Per exemple “Sorprèn i no sorprèn que hores després que senyalitzessin la prohibició d'aparcar al carrer tal de Maó, ja fos possible veure alguns cotxes irregularment estacionats”. I coses així.

Doncs bé, a mi em sorprèn i no em sorprèn com de poc s'ha comparat la situació de la setmana passada al PSOE amb la viscuda al Partit Laborista britànic pel seu líder Jeremy Corbyn fa uns mesos. Recordem que Corbyn també va viure una rebel·lió interna al seu partit, concretament per part dels diputats laboristes que l'acompanyaven en la seva oposició al Govern tory a la Casa dels Comuns. De fet, fa escassament dues setmanes que vam poder ser testimonis de com va finalitzar aquesta història quan, després d'una votació en primàries d'un partit que ha augmentat en escassos mesos el seu nombre de militants des dels 200.000 de fa un any als més de 500.000 de l'actualitat, Jeremy Corbyn no només va reafirmar el seu lideratge davant els que van gosar qüestionar-lo en el si del laborisme, sinó que fins i tot va aconseguir un suport més ampli que quan va ser elegit.

Bé, seria una mica exagerat dir que els mitjans de comunicació més generalistes no van trobar aquest paral·lelisme, igual d'exagerat que seria establir la hipòtesi que mitjançant la seva total i absoluta ignorància es pretengués, en certa mesura, exorcitzar que el mateix resultat es pogués produir amb Pedro Sánchez al PSOE. Una exageració –així som els sevillans–, ja que una simple cerca a algun famós i útil cercador d'internet oferirà tres o quatre entrades on, encara que mínimes, algunes referències al cas sí que hi apareixen. Mínimes.

No obstant això, per mi, el més curiós del tema, i la seva principal diferència amb el cas anglès, és el clar exemple de desideologització que ha acompanyat a Sánchez des del principi. O, si ho voleu veure així, l'allunyat que es trobaria el ja l'exsecretari general del PSOE dels postulats polítics de Corbyn. Sí, perquè, ara fa escassament un any, el mateix Sánchez, en una entrevista a aquest grup d'empreses de comunicació que l'ha acompanyat amb tant d'amor en els seus últims dies al capdavant dels socialistes, declarava la seva proximitat als postulats social-liberals –socialreformistes, deia ell– del francès Manuel Valls, així com el seu allunyament dels plantejaments que arribaven des del laborisme britànic, els quals, segons Sánchez, no havien entès el procés de globalització en què estem immersos (sic).

Així que, també pot ser que els mitjans de comunicació no hagin trobat les similituds en tots dos casos perquè, com diu el refrany castellà, un cas s'assemblaria a un altre com un ou a una castanya, i l'única similitud fos la posició ideològica de la bases. Encara que, sincerament, el que sorprèn i no sorprèn és que, qüestions ideològiques a part, hagin estat els aparells enfortits per anys d'abandonament dels principis socialdemòcrates més bàsics –i amb més contactes en l'establishment econòmic nacional–, els que hagin encapçalat la rebel·lió en ambdós caos.

Sorprèn i no sorprèn.