De subjectes o titelles

L'aprovació de les conclusions de la comissió del procés constituent situa un nou capítol agredolç en la tensió interna d'això que anomenem Procés. Allò de les coses blanques i negres: d'una banda, les tensions internes; de l'altra, les externes.

A nivell intern, marca sens dubte un punt d'inflexió, que aviam quan dura: per primer cop, el Parlament –i amb ell, el Govern de Junts pel Sí– fa cas omís d'una resolució del Tribunal Constitucional. Fora bromes: des que el 9 de novembre del 2015 s'aprovés la declaració de desconnexió, JxSí se l'havia passat pel forro sistemàticament. De facto, l'havia convertit en paper mullat.

Però també en clau interna hi ha un punt negatiu: situar el referèndum com a tercer ítem de la llista de desconnexió demostra el pes que encara té el 'processisme' de JxSí i les poques ganes d'una desconnexió real, és a dir, de la unilateralitat cap a la independència. Perquè cal parlar clar: després que fins i tot l'ANC aprovés per àmplia majoria posicionar-se a favor del referèndum unilateral d'independència, fer una aposta política per un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” és marejar la perdiu.

Cal unilateralitat en l'acció d'un subjecte que, a falta de construir-se en clau veritablement nacional dels Països Catalans, no pot seguir supeditat als dictats de Madrid. I quan dic Madrid em refereixo al Tribunal Constitucional, però també al Congres dels Diputats. I d'aquí surten fils que mouen titelles o s'hi dirigeixen titelles que volen que els canviïn els fils. Vaja, els de Catalunya Sí Que es Pot i el Partit Demòcrata Català.

Comencem per aquests darrers. Mentre el seu partit, sota les sigles de JxSí, apostava per aquest “mecanisme unilateral d’exercici democràtic”, Francesc Homs es reunia amb el rei espanyol, qui sap si per explicar-li com fa servir l'àbac per explicar els vots que van facilitar la presidència del Congrés al PP, el suposat arxienemic. Cal dir que aquesta votació al Congrés espanyol és la primera acció notòria des que Convergència es va refundar en el Partit Demòcrata Català, independentista de discurs, autonomista de praxis. Tota una declaració d'intencions.

Pel que fa als de CQSP, semblen haver demostrat, també, que no es pot decidir des de Catalunya. Que l'única sobirania rau en el poble espanyol o, fins i tot, en el Congrés. Perquè és allà on es fan les lleis –espanyoles– a les que tant s'acullen: curiós com un grup d'esquerres, davant la diatriba clara de legalitat i legitimitat, tria la primera. I és més, impedeix dotar de contingut social la segona. Potser segueixen l'estela de les seves referents polítiques al Congrés, aquelles que s'han quedat sense grup propi, és a dir, sense veu pròpia.

La unilateralitat, la superació del parlamentarisme i l'obertura i retorn del marc de decisió a la societat civil, organitzada o espontània, és la millor manera per acabar amb el 'processisme'. I està clar que n'hi ha que volem que s'acabi el 'processime' per assolir la independència. Entremig, n'hi haurà que voldran que s'acabi per retornar a l'autonomisme i d'altres que ja els va bé viure instal·lats en un 'processisme' etern que no duu enlloc però que els serveix, de moment, per seguir remenant les cireres.

Ens cal contundència, ens cal carrer i deixar-nos d'eufemismes. Ens cal desobediència i ens cal autodeterminació en cada passa a fer. Sense oblidar que la nostra nació són els Països Catalans i que sense la construcció d'una societat socialista feminista no haurem fet res més que començar, cal explotar al màxim el potencial rupturista que hi ha ara mateix i que no durarà sempre. Consciència de subjecte, actuació en conseqüència i determinació encaminada cap a la independència. Ni sucursalisme ni autonomisme, ni legalitats post-franquistes ni peixos al cove, ni demanant permís ni pidolant almoines. La independència es farà trencant plats i provocant estralls.

L'aprovació de les conclusions de la comissió del procés constituent situa un nou capítol agredolç en la tensió interna d'això que anomenem Procés. Allò de les coses blanques i negres: d'una banda, les tensions internes; de l'altra, les externes.

A nivell intern, marca sens dubte un punt d'inflexió, que aviam quan dura: per primer cop, el Parlament –i amb ell, el Govern de Junts pel Sí– fa cas omís d'una resolució del Tribunal Constitucional. Fora bromes: des que el 9 de novembre del 2015 s'aprovés la declaració de desconnexió, JxSí se l'havia passat pel forro sistemàticament. De facto, l'havia convertit en paper mullat.