El taller Masriera o el menyspreu de la Barcelona monumental

Sempre he pensat que el barceloní és molt poc curiós amb la seva ciutat, d'ànima gran i mida petita. Això provoca una normalitat on les persones van pel carrer a tota velocitat sense fixar-se en els seus semblants ni en els edificis tan particulars que recorren el seu teixit urbà, solcat d'espais que la majoria desconeix tot conformant-se amb establir uns recorreguts rutinaris de casa a la feina i viceversa, perdent moltes meravelles que, tot i estar a l'abast de qualsevol mà, passen desapercebudes entre el menyspreu municipal i la desídia col·lectiva.

Una d'elles és el temple del carrer Bailén número 70-72, famós perquè, com succeeix amb aquest article, cada x temps algun escriptor o periodista el rescata de l'oblit i comet múltiples malapteses tant en la descripció de l'edifici com en l'enumeració de les seves mil vicissituds històriques que recullen les cròniques i el creixement de la lletjor del seu carrer que ha acabat per quasi embotir-lo entre construccions modernes, que dignifiquen encara més la seva bellesa a la nit, quan l'absència de trànsit i el silenci li confereixen un halo màgic que només enfosqueix la vegetació que l'envolta i oculta.

Espero no caure en tan clàssics errors, entre altres coses perquè conèixer l'existència del taller, tan a prop i lluny del centre, confereix una mena de patent de cors barcelonina, apartat com està de les càmeres turístiques i la massificació d'altres parcel·les massa explotades en el boom de Messi i Gaudí. En el meu cas ho estimo perquè m'agrada passejar amb tranquil·litat i la zona adjacent al Passeig Sant Joan és un autèntic pou de sorpreses agermanat amb la primera fase de la construcció de l'Eixample modernista, quan la zona va deixar de ser un estrany tutti frutti arquitectònic per consolidar una unitat estilística que va permetre l'excepció que confirma la regla per obra i gràcia dels germans Masriera, famosos joiers que van decidir lluir més que ningú amb un taller d'orfebreria inspirat en l'Antiguitat que van encarregar a Josep Vilaseca i Casanovas, autor de la casa dels Paraigües de la Rambla. Les seves sis columnes corínties i el frontó que corona la façana podrien recordar al temple d'August situat en l'actual centre Excursionista, però també tenen una mica de la Maison Carrée de Nîmes o l'Erecteion de l'Acròpolis amb l'afegit lateral d'aquest parell d'aixetes, animals mitològics que custodien els costats i es complementen amb l'afegit posterior a la porta, on unes reixes que molta gent creu maçones vigilen l'entrada entre estrelles de cinc puntes i pinxos artístics que augmenten les ganes d'accedir al recinte.

Què hi ha al seu interior? Els dos germans Masriera van convertir aquesta immensitat en un petit gran museu d'objectes amb peces exòtiques provinents dels llocs més remots del planeta com a marc excepcional de les tertúlies culturals que naixien amb naturalitat entre tantes peces preuades. El 1912 Lluís Masriera va heretar la meravella i la va reformar per poder complir els seus somnis escenogràfics que es van consolidar amb la fundació de la companyia avantguardista de teatre amateur el Belluguet i la inauguració al febrer de 1933 del Teatre Studium, amb capacitat per a 500 espectadors. La guerra va trencar aquest somni que fins havia presenciat una lectura de García Lorca sota l'atenta mirada de Margarida Xirgu.

L'adveniment del Franquisme el va veure una altra vegada amb gales d'espectacle a través de la Societat Teatral Helena, que el 1951 va cedir el testimoni a la petita companyia eucarística del cor de Jesús. Per això, i per un cartell on es convida a deixar peces de roba usada, molts creuen que les monges són les que controlen la propietat de l'immoble, inaccessible per al gran públic en un pecat que espero s'esmeni ben aviat perquè aquesta joia protegida, que tant ha perdut amb el pas dels decennis entre estàtues i brillantor, mereixeria ser visitada per tothom. En realitat avui dia la petita companyia eucarística del cor de Jesús pertany a la Fundació Pere Relats, dedicada a l'atenció a les persones grans que segons certes informacions negociaria un acord amb el fons d'inversió KKH Capital Group i Perella Weinberg Partners, desitjós de quedar-se amb els drets urbanístics de l'edifici en una operació de permuta que permetria a aquest grup la possibilitat d'afegir cinc mil metres quadrats a la torre Deutsche Bank de la Diagonal per edificar habitacions d'un nou hotel de cinc estrelles, cosa bastant improbable si es considera que ara mateix estan congelades les llicències d'aquest tipus, però clar, ja se sap que determinades polítiques del parc temàtic van cap a aquesta direcció, i aquesta mola vertical és molt temptadora. L'acord no destrossaria el bell temple perquè està protegit en categories patrimonials, només s'exerciria una permuta que potser activaria i donaria nova vida a una de les edificacions més extraordinàries de la ciutat. Sigui això cert o no, cosa que no podem saber perquè el que hem llegit és bastant confús, crec que seria fonamental que l'Ajuntament, amb o sense la nova especulació, donés valor a les construccions excepcionals que acullen els seus murs, ja que és una llàstima que el ciutadà hagi de conformar-se amb preguntes quan contempla aquest brillant exterior del qual ningú ofereix respostes i genera moltes llegendes que sí, són divertides, però no responen al rigor històric que la capital catalana hauria de tenir envers les seves perles. La clau, com sempre, radica en transmetre bé la informació i propiciar la visita d'uns monuments descuidats que demanen a crits airejar-se i ser accessibles per a gaudi de tots els ciutadans com passa a la resta de grans centres culturals de la resta d'Europa.

Sempre he pensat que el barceloní és molt poc curiós amb la seva ciutat, d'ànima gran i mida petita. Això provoca una normalitat on les persones van pel carrer a tota velocitat sense fixar-se en els seus semblants ni en els edificis tan particulars que recorren el seu teixit urbà, solcat d'espais que la majoria desconeix tot conformant-se amb establir uns recorreguts rutinaris de casa a la feina i viceversa, perdent moltes meravelles que, tot i estar a l'abast de qualsevol mà, passen desapercebudes entre el menyspreu municipal i la desídia col·lectiva.

Una d'elles és el temple del carrer Bailén número 70-72, famós perquè, com succeeix amb aquest article, cada x temps algun escriptor o periodista el rescata de l'oblit i comet múltiples malapteses tant en la descripció de l'edifici com en l'enumeració de les seves mil vicissituds històriques que recullen les cròniques i el creixement de la lletjor del seu carrer que ha acabat per quasi embotir-lo entre construccions modernes, que dignifiquen encara més la seva bellesa a la nit, quan l'absència de trànsit i el silenci li confereixen un halo màgic que només enfosqueix la vegetació que l'envolta i oculta.