Una taxa d’atur antidemocràtica, amb retocs de maquillatge

Resulta immoral, cínic i provocatiu presentar com un progrés que a l’última Enquesta de Població Activa del segon trimestre l’atur hagi baixat per sota del 20% (14,6% a Catalunya) per primer cop des de l’inici de la crisi de les retallades del 2008 i no afegir a continuació que és deu a la precarietat laboral en el sector turístic o que continuem sent el primer dels 27 països de la Unió Europea (després de Grècia) en quantitat d’aturats forçosos. Al conjunt d’Espanya hi ha registrades 1,4 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur i no sé si també s’ha de considerar com un avenç que hagin disminuït de 55.500. L’anomenada taxa de temporalitat (contractes a temps parcial o de durada limitada) arriba actualment al 27% del total, la xifra més alta des del 2008.

La reforma laboral del govern del PP no ha aportat cap solució al problema estructural de l’atur més elevat d’Europa (després de Grècia), un drama dissimulat de proporcions agudes que només pot resoldre’s amb un altre tipus de política econòmica, una altra fiscalitat i una altra gestió de les oficines d’ocupació. En les actuals condicions, ni tan sols tenir un lloc de treball precari garanteix escapar de la pobresa.

L’any passat el govern del PP ja va tenir el desvergonyiment d’anunciar un canvi de cicle pel fet d’havers-se creat durant el primer trimestre 434.000 llocs de treball (només la meitat amb contracte indefinit), malgrat que l’atur es mantenia dintre del rècord històric de 23,7% de la població activa (19,9% a Catalunya). Deu anys abans, el 2005 l’atur es situava a Espanya en un 8,01%.

Parlar de reducció de l’atur o de canvi de cicle econòmic és un miratge estadístic trampós. L’ínfima recuperació econòmica és fràgil i mal repartida, penalitza els joves i afavoreix els sous baixos i la precarietat laboral. La crisi no ha obert camí a polítiques efectives de redreçament, sinó a una duríssima ofensiva de “reajustament a la inversa” de la distribució de la riquesa.

Catalunya ja no és la desenvolupada “fàbrica d’Espanya”. La seva llegendària modernitat suporta actualment quasi el doble d’atur que la mitjana europea. A les altres regions dels anomenats fa pocs anys Quatre Motors d’Europa, dels quals Catalunya pretenia formar part, l’atur és del 3,5% de la població activa a Baden-Württemberg, del 8,1% a la Llombardia italiana i del 8,4% a la de Roine-Alps francesa.

La descomunal taxa d’aturats és una de les seqüeles més punyents de la crisi de la desigualtat i encobreix a Catalunya situacions límit que poques vegades es veuen tractades per l’actualitat general, dintre d’un fet diferencial desconegut fins ara en comparació amb l’Europa desenvolupada. Es tracta d’una taxa d’atur antidemocràtica i potser caldria començar per aquí.

Resulta immoral, cínic i provocatiu presentar com un progrés que a l’última Enquesta de Població Activa del segon trimestre l’atur hagi baixat per sota del 20% (14,6% a Catalunya) per primer cop des de l’inici de la crisi de les retallades del 2008 i no afegir a continuació que és deu a la precarietat laboral en el sector turístic o que continuem sent el primer dels 27 països de la Unió Europea (després de Grècia) en quantitat d’aturats forçosos. Al conjunt d’Espanya hi ha registrades 1,4 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur i no sé si també s’ha de considerar com un avenç que hagin disminuït de 55.500. L’anomenada taxa de temporalitat (contractes a temps parcial o de durada limitada) arriba actualment al 27% del total, la xifra més alta des del 2008.

La reforma laboral del govern del PP no ha aportat cap solució al problema estructural de l’atur més elevat d’Europa (després de Grècia), un drama dissimulat de proporcions agudes que només pot resoldre’s amb un altre tipus de política econòmica, una altra fiscalitat i una altra gestió de les oficines d’ocupació. En les actuals condicions, ni tan sols tenir un lloc de treball precari garanteix escapar de la pobresa.