Tornar a la Rambla

Hem passejat mil vegades la Rambla, però tornar a trepitjar-la després de l’atemptat del dijous 17 d’agost és accedir a una espècie de territori mental desconegut perquè suposa veure-la i entendre-la des d’una altra perspectiva.

Dimecres vaig baixar a Barcelona. El tren em deixà a passeig de Gràcia i vaig descendre la rambla de Catalunya amb parsimònia. Feia molta calor, i mentre passejava cercava d’amarar-me de sensacions i petits senyals de canvi. A les cantonades hi havia més policia i el silenci era més sonor del que sol ser habitual, quelcom que des d’un punt de vista quotidià podia atribuir-se a l’estiu i des d’una visió més èpica als fets recents que han posat una sordina a l’incessant sotragueig de la ciutat. 

A mesura que m’apropava a plaça Catalunya, sobretot després de deixar el tram central de l’avinguda més noble de Barcelona, es notava la concentració de gent al carrer en aquell estrany parèntesi que és el tram comprés entre la Gran Via i l’inici de la Rambla. Una noia d’una ONG intentà aturar-me i li vaig que no de manera peculiar. Normalment amb dir-li que tens presa n’hi ha prou, veus el rostre de un altre que passa de llarg a l’expressió d’aquesta treballadora precària i continues endavant. En aquest cas em sortí una negativa muda, era incapaç de pronunciar les paraules perquè volia arribar a la Rambla per a sentir si de debò es respirava un altre aire.

Vaig veure el fanal construït per l’avi de Félix de Azúa, vaig esperar amb diligència la llum verda del semàfor i em vaig endinsar al sens fi d’altars. Potser per una qüestió de personalitat mai he sigut d’emocionar-me molt amb aquestes estructures laiques d’homenatge. L’impacte era per acumulació, per l’espontaneïtat de l’acte. Turistes i ciutadans feien fotos seguint la tendència on no n’hi ha prou amb contemplar. Qui no retrati no haurà passat pel lloc. D’aquesta manera, mitjançant la repetició col·lectiva, el testimoni es banalitza, si bé no crec que sigui així en aquest cas, excepcional de totes totes pel factor terrible i humà d’un símbol ple de significat.

Mentre avançava anava trobant-me amb més altars, molts d’ells als arbres. La Rambla tenia el xivarri de sempre i la millor prova de la seva recobrada normalitat es veia a les pauses del caminar, a la impossibilitat de dur un ritme rutinari per l’excés de persones. Altres vegades vaig esquivar-les posant-me dins dels quioscos, però hi hagut cops on he aplicat la tàctica barcelonina de practicar l’eslàlom amb subtilesa, com si em sentís Messi a l’aire lliure sense gespa ni gols.

Recordava un vídeo del dijous de l’horror. No el vaig veure, però si vaig captar des d’on l’havien filmat. A més d’escriure, em guanya la vida a base de guiar persones enmig de la ciutat. Una de les passejades més complicades és la de la Rambla, perquè anant amb un grup nombrós es més complicat aturar-se a llocs tranquils i parlar sens forçar la veu. Sempre que organitzo la ruta hi ha un moment on passem pel museu de l’eròtica i Marylin Monroe ens saluda des del balcó.

Una d’aquelles filmacions innecessàries, morbo brutal de pèssima qualitat cinematogràfica, es feu des del punt on aquesta dona vestida com la sex symbol a La tentación vive arriba saluda al personal amb entusiasme. A les imatges roman estàtica, com si fos una figura del museu de cera. Imagino l’impacte, l’absoluta incomprensió per veure una furgoneta a tota velocitat deixant un rastre de mort al seu pas.

El dia que vaig tornar-la a veure Marylin, sempre riallera i amb ganes de fer el ruc per contracte, es recolzava a la barana, quieta, silenciosa i desganada. S’ha parlat molt del mutisme d’aquesta setmana, i si bé s’ha comentat el trauma de molts treballadors ningú s’ha molestat a mirar cap amunt i comprovar que aquesta força d’alegria l’ha perdut per la lògica dels esdeveniments.

Normalment Marylin balanceja el seu cos, formula escarafalls, envia petons i es deixa fer fotos de bon grat. Mentre l’observava tot això no era possible. Tenia la mirada perduda amagada a les seves ulleres de sol i la seva presència era un espectre obligat a romandre a un escenari de malson per la memòria.

Entre tots els vianants ella és el símbol veritable de la metamorfosi després de les morts. Un dia recuperarà el somriure i el riu reprendrà la seva llera.

Quan vaig arribar al Pla de l’Os em vaig quedar esmaperdut per la continuïtat de l’altar més emblemàtic d’aquestes jornades. Alguns el fotografiaven ajupits mentre d’altres l’apreciaven de braços creuats, atònits davant la prodigiosa estela de colors i sentiments.

Aleshores, veient complicat continuar cap endavant, em vaig perdre pels carrerons, vaig arribar al carrer Ferran, vaig passar la plaça de Sant Jaume i vaig agafar el metro més a la vora. La multitud de locals tancats donava un aura fantasmagòrica al conjunt.

Quan vaig arribar al bar on havia quedat amb un amic vaig parlar-li del que havia vist i arribàrem a varies conclusions. Sens dubte és fonamental recuperar la Rambla, replantejar-la després de l’atemptat, però no només pel mateix. Ara l’antic torrent és una metàfora de tot un país i potser ens toqui reflexionar de debò com a individus i col·lectiu, reflexionar sobre allò que de veritat és important i depositar a les escombraries totes les tonteries d’una època massa que en va massa plena, des de les polèmiques diàries que només serveixen per a crear cortines de fum fins a les veritables prioritats de Barcelona i Catalunya. Després d’un cop solem aixecar-nos amb més força. Aquest, a més a més, ens ha d’imbuir d’intel·ligència. Tan de bo.

Hem passejat mil vegades la Rambla, però tornar a trepitjar-la després de l’atemptat del dijous 17 d’agost és accedir a una espècie de territori mental desconegut perquè suposa veure-la i entendre-la des d’una altra perspectiva.

Dimecres vaig baixar a Barcelona. El tren em deixà a passeig de Gràcia i vaig descendre la rambla de Catalunya amb parsimònia. Feia molta calor, i mentre passejava cercava d’amarar-me de sensacions i petits senyals de canvi. A les cantonades hi havia més policia i el silenci era més sonor del que sol ser habitual, quelcom que des d’un punt de vista quotidià podia atribuir-se a l’estiu i des d’una visió més èpica als fets recents que han posat una sordina a l’incessant sotragueig de la ciutat.