No tot s’hi val

Un indubtable mèrit del Procés és haver imposat el concepte d’hegemonia amb esbalaïdora facilitat com a conseqüència de la poca unió dels seus adversaris, majoritaris en nombre si agafem com a referència les eleccions del 27 de setembre de 2015. Bona prova del que dic és visible als darrers esdeveniments aeroportuaris que centraren l’atenció mediàtica abans dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

Però a vegades, i això és evident, voler ser arreu és un despropòsit que desemmascara el “tot s’hi val”. Això ho veié una noia, captada per les càmeres d’una cadena de televisió privada, que quan rebé un pamflet de l’ANC sobre la qüestió parlà clar i català tot preguntant si el problema laboral també era culpa de ser espanyols. El seu to era coherent i acabà les seves paraules comentant que l’acció de l’Assemblea volia filar massa prim. Tenia tota la raó.

Entre altres coses, perquè ficar els nassos al conflicte és d’una poca-solta superlativa. Al llarg d’aquests anys no he vist cap mesura del govern català consistent a millorar la situació dels seus ciutadans, sempre més precaris, sempre més dèbils per moltes campanes de victòria que sonin entre els poderosos. S’haurà acabat la recessió, però les xifres parlen soles. Es produeix el mateix amb menys treballadors, i això només indica més beneficis per a les empreses i menys estabilitat pels assalariats.

La situació pot recordar, salvant molt les distàncies, al que succeí l’any 1919 durant la vaga de la Canadenca, quan la CNT aconseguí, després de quaranta-quatre dies d’aturada, un èxit històric que suposà la humiliació dels empresaris, impotents davant la maquinària sindical, capaç d’obtenir les vuit hores de jornada laboral, l’alliberament dels presos i recuperar gairebé tots els sous dels dies de lluita.

Aleshores aconseguiren deixar la ciutat a les fosques i el seu triomf, massa contundent, activà els ressorts de la Patronal, causant del pistolerisme, un dels molts problemes d’aquella Espanya agònica de la Primera Restauració que només solucionà l’enrenou amb un pronunciament, recolzat per la Lliga Regionalista, i la conseqüent dictadura de Miguel Primo de Rivera.

L’antiga Convergència i Unió, actual PDeCAT, donà el seu vot per a la reforma laboral del PP, la mateixa que ha permès retallar plantilles, rebaixar sous i donar als de dalt un tren de vida superior al d’abans del col·lapse. Això explica en part com tot i l’augment del trànsit aeroportuari, s’ha rebaixat el nombre de personal disponible a les instal·lacions, persones amb sous miserables i rebaixats malgrat tenir una gran responsabilitat.

Les seves reivindicacions són legítimes i, des del meu parer, un exemple per a qualsevol assalariat d’aquest país. El mateix si parlem de Catalunya, que malviu amb un 30% de la població al llindar de la pobresa, quelcom escassament mencionat durant aquests anys perquè el focus d’atenció ha esborrat del mapa de prioritats qualsevol aspecte social.

Per això tampoc és d’estranyar trobar a la xarxa queixes d’alguns insensats que critiquen a la plantilla d’Eulen com si fossin bojos de manicomi. No senyors, aquests treballadors marquen un camí que els de les ambulàncies de Girona segueixen mentre mostren un malestar que, en cas d’estendre’s, pot ser una veritable pedra de toc. Cobrar més és una necessitat si aspirem a un mínim de justícia després d’una dècada de congelament i reducció dels nivells anteriors entre inflacions i altres invents.

Però alguns, no deixo d’insistir-hi, diuen que no els importa la davallada de la sanitat ni l’escàs nivell del sistema educatiu perquè abans va la independència. Quan aquesta arribi, afirmen, tot s’arreglarà com per art de màgia. És una autèntica vergonya, com també ho és carregar contra els vaguistes perquè no deixen que l’inici de les vacances flueixi com déu mana, o com ells volen.

Abans, no fa gaire, les vacances no es pagaven i l’estiu era temporada de revolucions. Aquest 2017 hauria de commemorar-se durant aquestes dates el centenari de la gran vaga general d’agost de 1917, punt àlgid de la triple revolta espanyola d’aquell any. Ningú en parla i és una llàstima. Aquest 2017 els autònoms no poden aturar-se perquè no tenen cap sindicat que protegeixi amb fortalesa els seus interessos. Aquest 2017 la Guàrdia Civil agafà el control de la seguretat aeroportuària. El 1919 l’exèrcit assumí el funcionament de la Canadenca davant la resistència dels seus empleats. Cambó abandonà la campanya pro Estatut perquè aleshores, una lleu diferència, o això sembla, importava més la cartera que la bandera.

És absurd ficar en aquest conflicte la discussió si haurien de ser els Mossos qui juguessin aquest paper poc grat, com també és ridícul confondre termes, però en aquesta crisi és quelcom usual, per això Ramon Tremosa es va treure de la màniga un fals consell d’administració per a atacar a Ada Colau per les cues del Prat. Al final qui juga tant amb el foc pot cremar-se per molta pressa que tinguin. No tot s’hi val, però amb el seu deliri semblen haver-ho oblidat mentre manquen al respecte a tots aquells que pateixen dia rere dia la situació econòmica que ells ajudaren a propiciar amb paperetes i retallades.