La trista immolació de la CUP

La tarda de dissabte del 9 de gener del 2016 passarà a la història de Catalunya per molts motius. Perquè va ser la tarda en què Artur Mas va deixar la presidència de la Generalitat. Per l'elecció a dit del tercer de la llista de Junts pel Sí per Girona, Carles Puigdemont, com a substitut. Per la demostració de la capacitat de Convergència per conservar el poder a qualsevol preu. Per una roda de premsa del President sortint que s'estudiarà a les facultats de polítiques. I per la immolació de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), que van renunciar al seu patrimoni de vint anys de crítica al poder, de lluita contra la corrupció, de defensa de la igualtat de gènere, a la reivindicació d'un sistema econòmic més just, de noves fórmules de participació política, de l'oposició als poderosos de sempre. Pel bé del 'Procés’ . I perquè un partit que sempre va creure en la ingenuïtat de l'ètica no va poder suportar la pressió dels professionals del poder i del seu entorn mediàtic.

El preu que paguen per complir la seva promesa electoral que mai investirien a Artur Mas és immens. No només renuncien a la seva autonomia com a grup parlamentari, sinó que lliuren a dos dels seus diputats, que passaran a ser presoners o ostatges de Junts pel Sí. No només accepten deixar de ser un actor polític, sinó que es veuen obligats, pràcticament, a la humiliació de demanar perdó. La roda de premsa d'Artur Mas era un càstig en tota regla dels 'cupaires', a “ells i a elles” com repetia sempre el President. “La CUP -afirmava Artur Mas- ha d'assumir la culpa dels seus errors perquè la vida és dura”. I tant. I anunciava que hi haurà diputats (o diputades) que abandonaran el seu escó. Ull per ull.

La paraula més pronunciada per Artur Mas durant la roda de premsa ha estat 'jo' i en nombroses ocasions ha parlat de si mateix en tercera persona. El president encarnava el 'Procés' i ara ha d'abandonar el timó. Però ha deixat diverses coses clares. La primera que a Carles Puigdemont “l’he proposat jo”. I que manté la porta oberta per tornar a presentar-se. Mentrestant, es dedicarà “a reforçar el partit”, Convergència, i a manera d'avís ha dit: “ara ens coneixeran millor”. Per la seva part, ERC seguia al llimbs polítics, com a espectador de les maniobres que tan magistralment sap executar el seu gran rival en el nacionalisme.

De moment, ha afirmat Artur Mas, el que s'ha aconseguit és “corregir en les negociacions el que no ens van donar les urnes” (sic). És a dir, la majoria d'escons. Però les urnes segueixen demostrant que el gran problema del sobiranisme roman, la manca d'una majoria social suficient. Aquest és el punt feble. Perquè per emprendre un objectiu tan transcendent i ambiciós com és la independència es necessita una majoria social indiscutible. L'altre punt feble està en què, per desafiar a l'Estat, es necessiten lideratges forts i partits que estiguin lliures de tota sospita. Sense Artur Mas a la presidència, els indicis de corrupció que pengen sobre CDC segueixen sent un llast per al projecte independentista. El lideratge de Carles Puigdemont no serà fort, perquè sempre estarà sota la tutela de qui el va nomenar a dit, in extremis, una tarda de gener. Un president que se'n va, però que seguirà a l'ombra.

La tarda de dissabte del 9 de gener del 2016 passarà a la història de Catalunya per molts motius. Perquè va ser la tarda en què Artur Mas va deixar la presidència de la Generalitat. Per l'elecció a dit del tercer de la llista de Junts pel Sí per Girona, Carles Puigdemont, com a substitut. Per la demostració de la capacitat de Convergència per conservar el poder a qualsevol preu. Per una roda de premsa del President sortint que s'estudiarà a les facultats de polítiques. I per la immolació de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), que van renunciar al seu patrimoni de vint anys de crítica al poder, de lluita contra la corrupció, de defensa de la igualtat de gènere, a la reivindicació d'un sistema econòmic més just, de noves fórmules de participació política, de l'oposició als poderosos de sempre. Pel bé del 'Procés’ . I perquè un partit que sempre va creure en la ingenuïtat de l'ètica no va poder suportar la pressió dels professionals del poder i del seu entorn mediàtic.

El preu que paguen per complir la seva promesa electoral que mai investirien a Artur Mas és immens. No només renuncien a la seva autonomia com a grup parlamentari, sinó que lliuren a dos dels seus diputats, que passaran a ser presoners o ostatges de Junts pel Sí. No només accepten deixar de ser un actor polític, sinó que es veuen obligats, pràcticament, a la humiliació de demanar perdó. La roda de premsa d'Artur Mas era un càstig en tota regla dels 'cupaires', a “ells i a elles” com repetia sempre el President. “La CUP -afirmava Artur Mas- ha d'assumir la culpa dels seus errors perquè la vida és dura”. I tant. I anunciava que hi haurà diputats (o diputades) que abandonaran el seu escó. Ull per ull.