TV3 i el fantasma de la vella Convergència

TV3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del Cas Palau. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV3 ha tingut conseqüències. Pocs dies després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchís. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del Cas Palau. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al President i que no va agradar gens al sector més dur del partit. 

La paradoxa és que mentre la corrupció de Convergència desfila pels tribunals, els seus protagonistes encara tenen el poder suficient per castigar els que informen sobre els seus abusos. La paradoxa és que un President que va ser periodista toleri que el seu partit apliqui actituds sectàries a TV3, tal com denuncien els treballadors. La paradoxa és que una coalició que promet un país independent i lliure, coarti la independència i la llibertat dels periodistes dels mitjans públics. Però l'ús patrimonial de la televisió i la ràdio que haurien d'estar al servei de tots ve de lluny. Quan CiU va recuperar el poder, l'any 2010, després dels governs tripartits d'esquerra, va començar una nova època a TV3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escoltaven a TV3.

La vella guàrdia de Convergència, amb Jordi Pujol al capdavant, sempre ha estat obsessionada pel control dels periodistes, dels mitjans, públics i privats, i de les organitzacions professionals. Va ser un dels signes d'identitat del pujolisme, i sense el qual no s'expliquen els silencis davant de la corrupció. Va haver-hi periodistes crítics, que van ser contra corrent, i van pagar un preu. Va haver-hi periodistes, potser la immensa majoria, que “no es van ficar en política”. I hi va haver una minoria que van ser protagonistes d'aquell règim de silencis, mitges veritats, complicitats i manipulacions. Una minoria que va formar part del poder. Dins i fora dels mitjans. La simbiosi era tal que Lluís Prenafeta, que va ser l'home més poderós de Catalunya després de Jordi Pujol, va crear una fundació que acollia a periodistes que, alhora, actuaven de propagandistes de la causa pujolista.

I l’última i gran paradoxa és que el mateix dia en què Lluís Prenafeta s'asseia a la banqueta dels acusats pel Cas Pretòria, un dels periodistes més significats de la Fundació Catalunya Oberta ocupava la direcció de TV3. El fantasma de l'antiga Convergència vaga pels jutjats arrossegant les cadenes de la corrupció, però transita també pels despatxos de TV3. La vella guàrdia està acusada d'aplicar la mossegada del 3% perquè creia que el país era de la seva propietat. I, de la mateixa manera, nomena ara a un dels seus com a director de TV3 perquè considera que la cadena li pertany. La nova generació que intenta construir el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) haurien de saber que necessiten bandejar aquest concepte patrimonial de Catalunya i de TV3 si volen que el país i els seus mitjans públics siguin de tots. I no dels de sempre.

TV3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del Cas Palau. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV3 ha tingut conseqüències. Pocs dies després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchís. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del Cas Palau. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al President i que no va agradar gens al sector més dur del partit.