Ubi sunt?

Sí, on són? On són els intel·lectuals que el 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, van signar un manifest en favor de la llengua catalana? On són els Gregorio Marañón, Ramón Menéndez Pidal, Concha Espina, José Ortega y Gasset, Azorín, Ramón Gómez de la Serna, Federico García Lorca i Manuel Azaña, entre molts altres, que van afirmar voler «cumplir con un verdadero deber de patriotismo diciendo a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y serán eternas mientras imperen en España el culto y el amor desinteresado a la belleza». On són aquests intel·lectuals no és difícil d’endevinar: tots traspassats. Però on són els actuals? Ubi sunt?

És fàcil adduir que no estem en dictadura i que el català pot defensar-se sol. Amb Primo de Rivera les coses van començar a ser espinoses per a la llengua catalana (encara que com dictador no deixava de ser un aficionat al costat del següent) i només la perícia d’alguns va servir per lluitar amb prohibicions absurdes que van arribar a la retolació comercial; per exemple, sabem que al poeta i pastisser J.V. Foix se li va ocórrer retolar la seva oferta amb expressions «bilingües», llegibles en tots dos idiomes, en una expressió de murrieria lingüística que va donar perles cèlebres, com els «postres del país», la «bomboneria selecta» i la «pasta seca superior». L’ensenyament en català no cal dir que no va tenir tanta sort, i va ser esborrat del mapa.

La democràcia és garant dels nostres drets, però fins ara mai no s’havia aplicat la dinàmica de les majories a qüestions científicament demostrades o admeses, com ho és la unitat de la llengua catalana. I en qualsevol cas, si la diatriba i l’ambició polítiques porten a aquests camins, és la intel·lectualitat qui ha de fer un pas endavant i denunciar, com ho va fer el 1924, derives que poden portar a la ignorància, la frustració i la desafecció. En aquest sentit, és si més no sorprenent que, des del món intel·lectual hispànic, no hagi sortit cap veu mitjanament sòlida i coral que rebati els disbarats en matèria lingüística que des d’alguns governs autonòmics s’estan elevant a categoria de legalitat.

La llei de llengües a Aragó, amb la designació del català i l’aragonès com lapao i lapapip, respectivament, és un cas barroer de manca de respecte elemental a la riquesa cultural (la Constitució, en l’article 3.3, ja prescriu que la diversitat lingüística espanyola ha de ser «objecte d’especial respecte i protecció»), mentre que l’obsessió del govern de Fabra per negar la identitat del català i el valencià raneja el ridícul, en voler discutir una qüestió filològicament diàfana. A aquest pas, la mateixa Real Academia de la Lengua Española es guanyarà un recurs als jutjats, a atrevir-se a atemptar contra la legalitat vigent per una definició de valencià que, imagino, deu tenir dècades: «Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia». Varietat del català, inaudit!

I la intel·lectualitat hispànica? De moment no hi és, però se l’espera. Potser n’hi ha prou acabant amb una frase del mateix manifest de 1924, tota una demostració d’empatia interterritorial que no ens vindria malament: «Es el idioma la expresión más íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposibles de salvar, queremos con un gesto afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano. El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados». Ubi sunt?

Sí, on són? On són els intel·lectuals que el 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, van signar un manifest en favor de la llengua catalana? On són els Gregorio Marañón, Ramón Menéndez Pidal, Concha Espina, José Ortega y Gasset, Azorín, Ramón Gómez de la Serna, Federico García Lorca i Manuel Azaña, entre molts altres, que van afirmar voler «cumplir con un verdadero deber de patriotismo diciendo a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y serán eternas mientras imperen en España el culto y el amor desinteresado a la belleza». On són aquests intel·lectuals no és difícil d’endevinar: tots traspassats. Però on són els actuals? Ubi sunt?

És fàcil adduir que no estem en dictadura i que el català pot defensar-se sol. Amb Primo de Rivera les coses van començar a ser espinoses per a la llengua catalana (encara que com dictador no deixava de ser un aficionat al costat del següent) i només la perícia d’alguns va servir per lluitar amb prohibicions absurdes que van arribar a la retolació comercial; per exemple, sabem que al poeta i pastisser J.V. Foix se li va ocórrer retolar la seva oferta amb expressions «bilingües», llegibles en tots dos idiomes, en una expressió de murrieria lingüística que va donar perles cèlebres, com els «postres del país», la «bomboneria selecta» i la «pasta seca superior». L’ensenyament en català no cal dir que no va tenir tanta sort, i va ser esborrat del mapa.