El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
El 26J ha resultat clarament una sorpresa. Hi haurà temps per veure en perspectiva que és el que s'ha pogut fer malament o bé en una campanya electoral no esperada i en la qual havíem posat com a principal proposta la conformació d'un govern vertebrat per les diferents confluències. De fet, la campanya s'ha convertit per a la resta d'actors polítics no en un plebiscit sobre el govern realment existent, el del PP, sinó sobre la proposta que fèiem. Això significava defensar-se de múltiples missatges creuats precisament dirigits contra aquesta possibilitat. D'aquí que la principal celebració del PP la nit electoral –amb el crit del “Sí se puede” com a acte de pura venjança– no era la seva victòria, sinó la derrota de les noves forces del canvi. D'aquí que la principal celebració del PSOE fos precisament que no se l'hagués superat electoralment, era la seva “victòria”. En un efecte que es multiplicava també en altres partits.
En aquest sentit ha funcionat l'activació de la por cap a un govern protagonitzat per aquestes noves forces. Aquests temors es podien superar amb una campanya de tot just un mes? Difícilment, més enllà que hi hagi coses que hagin funcionat i altres que no o que hi hagi problemes de base o no. El problema probablement és més profund i no es juga només en el terreny de les hegemonies electorals a curt termini, més quan la proposta que es fa no troba ressò en la formació que proposes com a principal aliat d'aquest possible govern. Per desactivar aquesta por s'ha d'apel·lar a la suavitat, el que fa que al seu torn perdis senyals d'identitat anteriors, i aquesta suavitat en quinze dies o un mes ha d'actuar contra mil elements creuats. Hi ha dilemes que de vegades són impossibles tant d'una banda com per l'altre.
En tota victòria hi ha elements de derrota. Certament el resultat més probable serà un govern del PP, que pràcticament no ha estat ni jutjat en aquesta campanya. Però aquest serà un govern parlamentàriament feble i que no tindrà respostes a cap de les grans preguntes que ens ha portat a l'escenari de canvi polític actual, si no és la negació o reformes de molt baix nivell davant unes crisis d'alt nivell: la democràtica, la social i la plurinacional. Serà en aquest sentit un govern o una coalició de govern, explicita o implícita, agonitzant. En aquest marc s'ha de construir una oposició eficaç, tant en allò que implica capacitat d'incidència per a canvis concrets, com en allò que implica construcció d'una nova alternativa de futur que ha de tenir una de les seves bases en la política desenvolupada al Congrés, però no només.
El sistema polític de l'estat es troba en plena transició i és tot ell el què ha de ser finalment refundat. Procés en el qual la clau social, la cultural, la democràtica i la plurinacional han de ser construïdes des de diferents nivells, àmbits i subjectes per fer que les alternatives fortes, en esdevenir progressivament més hegemòniques, meriten suaus per majoritàries. Fora de les lògiques de campanya, s'ha de generar un procés ampli on el que estigui en joc ja no sigui la refundació d'un sistema polític sinó la generació de processos constituents perquè les alternatives de govern neixin de les alternatives de societat.
En tota derrota hi ha elements de victòria. El mateix fet que el que realment s'ha plebiscitat és l'alternativa de govern que proposaven les noves forces del canvi, indica fins a quin punt han estat elles, i només elles, les que estan marcant la pauta del debat polític i es constitueixin al seu torn com a única alternativa real al govern del PP. Aquesta centralitat només ha estat possible a partir d'una gran gosadia que va néixer als carrers, es va solidificar en els ajuntaments del canvi, i va irrompre amb una força enorme en el congrés el 20 de desembre, convertint el bipartidisme en una pobre ombra del que havia estat i inaugurant la transició del sistema polític. Això només ha estat possible per l'acció de milions de ciutadans anònims i per la conjunció de les més generoses de les voluntats i de les millors intel·ligències que hem tingut del nostre costat. Només des d'aquesta gosadia democràtica s'entén que davant el fracàs de conformació d'un govern del canvi real, i el bloqueig viscut que en aquest sentit ens va portar a noves eleccions, es pretengués una acceleració del temps històric que finalment no ha estat possible. Però davant d'això hem de convertir la frustració en un nou temps de canvi. No serà en aquest sentit ni la primera vegada, ni l'última, que ens trobem col·lectivament davant d'aquest repte.
Tenim per davant una gran responsabilitat. Això comporta analitzar assossegadament tant els errors com els encerts, però no tancar-nos en dilemes impossibles, ja que el que tenim per davant és una redefinició estratègica de llarg abast. Aquesta és una història que va més enllà d'un moment i un espai determinat. Ens trobem en l'inici d'una nova fase històrica, que té un cicle polític específic, però també econòmic, social i cultural, incidir en el mateix no és quedar atrapat en lògiques polítiques curtes, és intentar sempre estar a l'altura i saber-se adaptar als reptes de cada moment sense oblidar els de conjunt. Les velles forces no volen cedir i si cedeixen els fan per guanyar temps, les noves han de saber representar les aspiracions immediates però també actuar en un conjunt més ampli, on es pugui dilucidar finalment una alternativa social, econòmica, cultural i política.
El 26J ha resultat clarament una sorpresa. Hi haurà temps per veure en perspectiva que és el que s'ha pogut fer malament o bé en una campanya electoral no esperada i en la qual havíem posat com a principal proposta la conformació d'un govern vertebrat per les diferents confluències. De fet, la campanya s'ha convertit per a la resta d'actors polítics no en un plebiscit sobre el govern realment existent, el del PP, sinó sobre la proposta que fèiem. Això significava defensar-se de múltiples missatges creuats precisament dirigits contra aquesta possibilitat. D'aquí que la principal celebració del PP la nit electoral –amb el crit del “Sí se puede” com a acte de pura venjança– no era la seva victòria, sinó la derrota de les noves forces del canvi. D'aquí que la principal celebració del PSOE fos precisament que no se l'hagués superat electoralment, era la seva “victòria”. En un efecte que es multiplicava també en altres partits.