Violències masclistes: una qüestió de drets


És important entendre les violències masclistes des d’una perspectiva de drets, perquè si no, sovint es cau en abordar-les des d’una retòrica d’exclusió: allò que li passa a “aquelles dones”, que “no van saber escollir el seu company”, que “no van saber posar límits a un cap que sempre que podia s’apropava massa”, que “tenen cultures poc avançades” i un gran nombre d'exemples que podrien ser infinits. I és que sovint es parla només del nombre de denúncies (9.736 els primers nou mesos de l'any 2015 a Catalunya), del nombre de dones assassinades (48 segons les dades oficials a l’Estat Espanyol, 93 segons les dades de feminicidio.net) per retratar una problemàtica molt dura però també molt complexa. I per descomptat les dades són importants, perquè ens presenten la cruesa, la punta d'aquest enorme iceberg que és la violència masclista, però quan ens perdem en comentaris particulars i xifres, situem la problemàtica en aquesta retòrica llunyana, que òbviament esdevé pràctica, perquè no ens inclou i ens desresponsabilitza, però resulta molt perillosa, especialment si es situa en ella el punt de partida de polítiques que es limiten a gestionar minsos recursos i serveis.

Les violències masclistes són, com diu la Llei Catalana 5/2008 violències que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho, en el marc d'unes relacions de poder desiguals entre dones i homes. Unes violències que són un impediment perquè les dones puguin assolir la plena ciutadania, l'autonomia i la llibertat, i és important recordar que no hi ha justícia social si les dones no deixem d’estar subordinades, discriminades o violentades.

Des d’aquesta mirada amplia, però, abordar la violència masclista esdevé summament complex, perquè se sosté en estructures patriarcals inscrites profundament en cada persona, de forma comunitària i individual. Es parteix d'una concepció binarista del sexe biològic sobre la que es construeixen dues identitats i rols de gènere rígids i estereotipats. Aquesta construcció encasella les persones en un model de feminitat o masculinitat tradicionals, que a més es configuren de forma jeràrquica. Aquest sistema social ens limita a establir vincles socials i afectius en un marc capitalista i patriarcal del desig i dels cossos. Per fer efectiu aquest model, opera una violència sistemàtica i estructural sovint naturalitzada en el nostre dia a dia a nivell social, relacional i individual. El cos, la identitat i el desig són tres eixos que són canviants i s'inscriuen en cada persona de manera diferent, i per tant ens obliguen a generar propostes de prevenció creatives, que no poden quedar-se en la superficialitat, i que han d’estar estructurades des d’un pla estratègic que abordi diversos àmbits i sectors.

A banda d’una tasca sistematitzada en prevenció, la violència masclista necessita un abordatge des d’una perspectiva comunitària, que tingui en compte les diverses institucions i creï xarxes i espais de suport que trenquin amb l’aïllament i respongui millor a aquests casos, col·lectivitzant i creant responsabilitats i respostes conjuntes davant la problemàtica. Alhora, cal garantir que les dones tinguin informació, assessorament i acompanyament durant tot el procés, per això les polítiques públiques han de crear estructures de treball en xarxa reals i des d'una perspectiva comunitària, que comptin amb el coneixement i les praxis de les entitats feministes, i el saber de les pròpies dones que han pogut fer-hi front. És clau per tant garantir serveis especialitzats, que comptin amb professionals amb la formació, supervisió i recursos adequats i molt especialment, en unes condicions laborals no precàries.

Com és sabut, un dels àmbits més complexos és el judicial (en el darrer any 2014, només un 34% de les Ordres de Protecció sol·licitades a Catalunya van ser concedides) i sovint són espais on es reprodueixen situacions estigmatitzants i revictimitzadores. Serà necessari treballar per a que la denúncia sigui una eina utilitzada amb la deguda informació i acompanyament. Per això, a més de crear estratègies per impedir la violència institucional i denunciar les males praxis, s’han de generar i donar suport als projectes d'acompanyament des de la comunitat.

Per altra banda, un repte a assumir és que en els últims anys els esforços en la lluita contra la violència masclista s'han centrat especialment en l'àmbit de la parella (i en menor grau de la família), deixant els àmbits laborals i comunitari (mutilació genital femenina, matrimonis forçats, violència contra el dret sexual i reproductiu...) amb mancances greus pel que fa als protocols d’intervenció i serveis que caldrà pal·liar.

Finalment, caldrà entendre les violències com patriarcals i interseccionals, i serà necessari crear espais segurs i amb la formació adequada (intercultural, de diversitat funcional, diversitat sexual...) per abordar totes les formes de violència cap a la diversitat de dones i persones amb cossos, identitats i expressions de gènere no normatives.

És important entendre les violències masclistes des d’una perspectiva de drets, perquè si no, sovint es cau en abordar-les des d’una retòrica d’exclusió: allò que li passa a “aquelles dones”, que “no van saber escollir el seu company”, que “no van saber posar límits a un cap que sempre que podia s’apropava massa”, que “tenen cultures poc avançades” i un gran nombre d'exemples que podrien ser infinits. I és que sovint es parla només del nombre de denúncies (9.736 els primers nou mesos de l'any 2015 a Catalunya), del nombre de dones assassinades (48 segons les dades oficials a l’Estat Espanyol, 93 segons les dades de feminicidio.net) per retratar una problemàtica molt dura però també molt complexa. I per descomptat les dades són importants, perquè ens presenten la cruesa, la punta d'aquest enorme iceberg que és la violència masclista, però quan ens perdem en comentaris particulars i xifres, situem la problemàtica en aquesta retòrica llunyana, que òbviament esdevé pràctica, perquè no ens inclou i ens desresponsabilitza, però resulta molt perillosa, especialment si es situa en ella el punt de partida de polítiques que es limiten a gestionar minsos recursos i serveis.

Les violències masclistes són, com diu la Llei Catalana 5/2008 violències que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho, en el marc d'unes relacions de poder desiguals entre dones i homes. Unes violències que són un impediment perquè les dones puguin assolir la plena ciutadania, l'autonomia i la llibertat, i és important recordar que no hi ha justícia social si les dones no deixem d’estar subordinades, discriminades o violentades.