#VolemAcollir: preguntes per a ser una veritable societat acollidora

La reivindicació de “volem acollir” s’ha estès pel conjunt de la societat despertant els millors desitjos de les persones i la seva voluntat de participar en tot allò que pugui ajudar a millorar les condicions de vida de qui busca refugi fugint d’una guerra que fa anys que dura i ha causat moltes morts sobre el terreny i en la sortida del país. Vivim un d'aquells moments de solidaritat àmplia i compartida, un sentit comú que s'estén. Va passar també, per exemple, el 2003 amb les mobilitzacions contra la guerra a l'Iraq. Les manifestacions viscudes a Barcelona, podem recordar la del 15 de febrer, van ser molt multitudinàries, amb gent molt diversa, de diferents opcions polítiques... El crit de no a la guerra s'havia estès pel conjunt de la societat. I, com ara, aquestes demanades que es consideren justes van arribar a les escoles i hi tingueren una gran presència.

La pau forma part dels valors, de les idees, que s’acostumen a treballar habitualment a les escoles. La solidaritat també. En les darreres setmanes a molts centres s’ha treballat sobre la demanada d’acollida de persones que busquen refugi. Nenes i nens de diferents edats han desenvolupat iniciatives relacionades amb la campanya Casa nostra, casa vostra, que dissabte passat va organitzar un concert i que aquest dissabte convoca a la manifestació per l’acollida de persones refugiades i migrants.

Aquestes actuacions, aquestes preocupacions, aquestes demandes són, al parer meu, indicadors molt positius de la salut democràtica, solidària i compassiva d’una societat. Veiem com en altres països estan sorgint conflictes relacionats amb l’arribada de persones que busquen refugi. Això aquí no passa. Algú potser dirà que és perquè encara no han arribat amb prou quantia. Ho haurem de veure. D’entrada aquesta solidaritat és un molt bon punt de partida.

No obstant això, hi ha algunes preguntes que potser ens hauríem de fer més enllà de demanar acollir: Què vol dir acollir? Què volem que vulgui dir? Ara mateix voler acollir sembla significar, majoritàriament, transmetre als governs estatals que tenen responsabilitats i competències en l’acceptació de l’arribada d’aquestes persones que busquen refugi que deixin de mantenir tancades les portes i les obrin. Que les obrin perquè hi ha governs com el de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i d’altres, amb voluntat i amb disposició d’acollir. Ja s’han preparat programes i recursos per fer-ho possible. Les paraules de Jordi Évole en el concert de dissabte 11 de febrer potser evidencien fins a quin punt aquesta és una concepció dominant i per això van originar algun malestar en apuntar que l’acollida no depenia només de les competències.

Quines persones estem disposades a acollir? Quines persones mereixen la nostra solidaritat? Només les que vénen de la guerra de Síria? D'acord amb la Convenció de Ginebra sobre l'Estatut dels Refugiats, un refugiat és una persona que, a causa de fundats temors de ser perseguida per motius d’ètnia religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques, es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o no vulgui, a causa d'aquests temors, acollir-se a la protecció del seu país; o que no tenint nacionalitat i trobant-se, a conseqüència de tals esdeveniments fora del país on abans tingués la seva residència habitual, no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui tornar a ell.

Hi ha moltes persones que arriben, o que intenten arribar a casa nostra, i no compleixen aquestes condicions. Per exemple, les persones que marxen dels seus països, a causa de la situació socioeconòmica i l’hostilitat que troben a les nostres societats fan que visquin en condicions de gran vulnerabilitat. Tinguem present que la manifestació de dissabte 18 demana l’acollida de persones refugiades i migrants. Una de les entitats convocants, Stop Mare Mortum, és molt clara en parlar de per què és important sortir al carrer el 18 de febrer. La seva primera exigència és “Que el dret a la lliure circulació sigui una realitat que no estigui determinada per la nacionalitat o per la preferència dels estats en favor d’una o una altra”.

Hauríem de pensar també que si l'important és que les persones que busquin refugi el trobin, que siguin acollides, potser no és tan important on passi i sí que hi hagi les condicions que necessiten. És a dir, no podem pensar només en el fet que vinguin al nostre país i que hi ha qui no ho està permetent. Cal tenir present que podem contribuir a fer que tinguin una adequada acollida en altres territoris i cal preguntar-nos si estem fent prou perquè això passi. Lafede.cat-Organitzacions per a la justícia global, per exemple, demana que tinguem present que per acompanyar refugiats en origen tenim competències i els recursos són insuficients des de fa anys. Venim d’anys d’importants retallades i ara mateix no s’està complint amb les quantitats compromeses. La presidenta de Lafede.cat, Míriam Acebillo declarava fa poc temps que en un pressupost de 34.000 milions, el de la Generalitat, no pot ser que sis milions suposin un problema per complir amb la quantitat acordada per les polítiques de justícia global.

Moments de gran solidaritat com el que estem vivint ens haurien de servir per no quedar-nos només en l'emotivitat d'allò que es reivindica tan justament des de la pell i provar d'aprofundir en les causes que generen el dolor que ens pertorba. Les causes que posen fi a les vides de moltes persones, o que fan que les visquin amb molt dolor, a vegades no són visibles, ni senzilles de resoldre. Precisament això ens ha de portar a treballar-les. Potser descobrirem que tenen més a veure amb els nostres comportaments quotidians del que pensem i que potser podem fer molt més del que imaginem. Aprofitem el fort batec de la solidaritat, però no deixem de pensar, de formar-nos, d'evitar quedar-nos amb idees simples i no treballem amb idees massa simples als centres educatius... Preocupem-nos d'estar a prop de la gent que fa anys que treballa per aconseguir que les persones que s'anomenen refugiades tinguin un refugi real, per aconseguir que les persones que necessiten acollida la rebin.

La reivindicació de “volem acollir” s’ha estès pel conjunt de la societat despertant els millors desitjos de les persones i la seva voluntat de participar en tot allò que pugui ajudar a millorar les condicions de vida de qui busca refugi fugint d’una guerra que fa anys que dura i ha causat moltes morts sobre el terreny i en la sortida del país. Vivim un d'aquells moments de solidaritat àmplia i compartida, un sentit comú que s'estén. Va passar també, per exemple, el 2003 amb les mobilitzacions contra la guerra a l'Iraq. Les manifestacions viscudes a Barcelona, podem recordar la del 15 de febrer, van ser molt multitudinàries, amb gent molt diversa, de diferents opcions polítiques... El crit de no a la guerra s'havia estès pel conjunt de la societat. I, com ara, aquestes demanades que es consideren justes van arribar a les escoles i hi tingueren una gran presència.

La pau forma part dels valors, de les idees, que s’acostumen a treballar habitualment a les escoles. La solidaritat també. En les darreres setmanes a molts centres s’ha treballat sobre la demanada d’acollida de persones que busquen refugi. Nenes i nens de diferents edats han desenvolupat iniciatives relacionades amb la campanya Casa nostra, casa vostra, que dissabte passat va organitzar un concert i que aquest dissabte convoca a la manifestació per l’acollida de persones refugiades i migrants.