Owen Jones (Sheffield, 1984) va aixecar polseguera amb el seu últim assaig, El Establishment (Seix Barral), un retrat dels grups de poder que dominen el Regne Unit. 'Malvat comunista', va ser de les crítiques més benèvoles que van omplir la seva pestanya de mencions de Twitter. No tots els comentaris van ser tan agres. “Alguna gent de dretes va dir que era un jove socialista, però que tenia arguments”, explica aquest britànic que amb poc més de 30 anys s'ha convertit en una veu de pes dins de l'esquerra europea.
Jones ha estat a Barcelona per participar al cicle de conferències sobre Europa que va portar a Yanis Varufakis fa unes setmanes. Abans, Jones ha mantingut una conversa amb diversos periodistes en un dels epicentres de l'establishment de Barcelona, l'edifici Planeta (antiga seu de la Banca Catalana de Pujol), davant de les torres de La Caixa i El Corte Inglés.
Què és l'establishment? Jones el defineix com el reduït grup de persones que, ja sigui al Regne Unit, a Catalunya o a Espanya, concentra la riquesa i el poder i, és clar, vigila perquè els seus privilegis es mantinguin. No es tracta de persones malvades, ja que es cuiden entre si. Mostra d'això són els llocs clau en ministeris de defensa o hisenda ocupats per antics membres de grans companyies armamentístiques o que assessoren les multinacionals per pagar menys impostos. “Els uneixen interessos econòmics i comparteixen idees i mentalitat”, reflexiona Jones. Les portes giratòries no són només made in Spain.
Jones recorda als periodistes que els mitjans de comunicació també ocupen un paper principal en l'establishment. “Malgrat que els mitjans són lliures en el sentit tècnic que el govern no els controla [els periodistes s'arquegen la cella], estan regits per molt poques persones i tenen interessos a defensar”, argumenta el britànic.
Com es venç l'establishment? “Més solidaritat a tot Europa, si no serem defenestrats”, avisa Jones. Com articular aquesta solidaritat ja és més complicat. Però hi ha una cosa que Jones demana evitar a tota costa: les velles receptes i paraules de l'esquerra dels anys seixanta. “El 2008 l'esquerra va pensar que com els bancs havien provocat la crisi l'esquerra pujaria sola. Però no va passar. L'esquerra només tenia eslògans: 'Stop privatitzacions', 'Stop austeritat', 'Stop' aquest món del que em vull baixar a lloc d'oferir una alternativa positiva per a la gent resignada ”, critica Jones.
El motiu d'aquest fracàs de l'esquerra clàssica post crisi era que l'establishment havia guanyat la batalla de les idees. Jones cita Milton Friedman per exemplificar com el neoliberalisme ha sortit vencedor de cada crisi econòmica des de la estagflació dels anys 70: “Amb les crisis que és políticament impossible es converteix en el políticament inevitable”, cosa que l'establishment ha sabut aprofitar a la perfecció , multiplicant la riquesa dels rics i enfonsant els salaris dels treballadors.
Però a més de l'hegemonia en les idees, el poder té prou mecanismes per frenar qualsevol moviment que posi en qüestió el seu domini, com el que ha passat amb Syriza. “Grècia demostra que un país sol no pot”, explica Jones. La resposta a la derrota grega ha de ser un “redoble de la determinació i l'esperança” perquè les coses canviïn. Els perills més, aguaiten, amb el racisme al capdavant. Jones es mostra especialment preocupat per les crítiques a la immigració, ja que són la via d'escapament del descontentament social cap a persones iguals que les que pateixen l'onada del neoliberalisme. “No podem abandonar”, reclama movent les mans com si en lloc d'una sala d'un edifici d'oficines estigués en un míting al carrer.
“La democràcia és subversiva”, proclama Jones, que adverteix de les dificultats per aconseguir que les coses canviïn. Posa com a exemple les morts que hi va haver a Espanya durant el franquisme per reclamar la democràcia. “El dret a vot de les dones, la sindicació dels treballadors, l'Estat del benestar ... Tot ha suposat un cost i un sacrifici i no es va aconseguir amb gent lluitant en solitari. I tampoc perquè un dia el poder es va despertar i va dir 'vaig a deixar votar les dones'”, reflexiona el britànic. “Si es fa servir el poder col·lectiu per canviar les coses es pot guanyar, i això és el que la història ens ensenya”, afegeix.
Sobre Podem, Jones manté els elogis que havia dedicat a la formació violeta. Li reconeix el mèrit d'haver introduït una nova manera de comunicar, fugint de la dialèctica clàssica esquerra-dreta i apostant per temes concrets amb els quals la ciutadania s'identifica. No obstant això, per Jones això no és suficient. “Cal un gran moviment de masses, d'organització des de la base, de baix a dalt, com el que va portar a Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona”, afirma.
La trobada amb Jones acaba, inevitablement, amb la qüestió catalana sobre la taula. “És surrealista que el Govern espanyol no autoritzi un referèndum. El Govern espanyol és el major aliat del moviment independentista”, assenyala Jones. No queda temps per entrar a debatre si Artur Mas és un representant de l'establishment que lluita contra l'establishment.