Duran i Lleida, profeta de l’ambigüitat

Alumne avantatjat en el ‘pujolià’ art del peix al cove, Josep Antoni Duran i Lleida (1952) desfulla darrerament la margarida del plegar o no plegar o només una miqueta. Acostumat a l’enlluernament dels focus al llarg de mitja vida, es fa difícil concebre l’escenari polític català i/o espanyol sense aquest advocat elcampelló que l’any 1974 va ingressar a Unió Democràtica de Catalunya i que des del 1982 hi encadena càrrecs directius i públics.

Ha navegat en aigües independentistes amb díscola habilitat. En el seu dia va comprar el dret a decidir amb més o menys entusiasme, però no és menys cert que renega de la independència i refusa amb semblant contundència l’opció plebiscitària. Però la gota que sembla haver vessat el got de la paciència del lleidatà ha estat l’abstenció a la llei d’abdicació del rei espanyol i l’amenaça presidencial de no assistir a la reial entronització. El cúmul de despropòsits han anat allunyant al democratacristià del pensar independentista general que en els darrers anys sembla que s’ha anat instal·lant de manera majoritària en la coalició nacionalista.

Duran i Lleida va començà la seva carrera política com a paer segon a la Paeria de Lleida, càrrec que va abandonar a l'any següent en ser nomenat Director General d'Assumptes Interdepartamentals de la Generalitat de Catalunya. Poc després va ser elegit diputat a les eleccions generals espanyoles de 1982 i nomenat delegat territorial de la Generalitat a Lleida. El 1982, 1986 i 1989 va ser elegit diputat al Congrés dels Diputats. Des de 1986 a 1987 també va ser diputat al Parlament Europeu. El 1999 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya i nomenat Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, fins al 2001. Actualment és president del Grup Parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats des de les eleccions de 2004. És també president del Comitè de Govern d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1987, càrrec que ja va ocupar entre 1982 i 1984. Des del 2001 també és Secretari General de Convergència i Unió.

Instal·lat en la seva fama de polític seriós i bon orador, Duran i Lleida fa temps que va decidir apartar-se de l’etiqueta ‘políticament correcte’. Així, pot dissentir públicament de tot i de tothom, ficant-se en perillosos jardins com l’homosexualitat o el PER andalús. Lluny de l’autocrítica, manté una defensa tancada i caduca de la política com a elit social i, en plena crisi, fixa sense rubor la seva residència madrilenya al luxós hotel Palace.

A la dreta d’Artur Mas, el veterà polític viu de rentes no tangibles: s’atorga el paper i el mèrit de ser el dic que evita el creixement del Partit Popular a Catalunya. Això ho simultanieja amb el paper de mediador ideal per construir ponts entre la Generalitat de Catalunya i el govern de Madrid, sigui quin sigui el seu color polític.

En temps d’escassetat oratòria, se li ha de reconèixer i se li reconeix, això sí, una alta habilitat oratòria, convertint-se en un dels millors parlamentaris de l’actual panorama, fet que es tradueix en una àmplia acceptació entre la ciutadania espanyola.

El seu domini de l’ambigüitat fa que a Catalunya el critiquin per fatxa i a Madrid per independentista, i gràcies a això ha estat durant dècades el negociador ideal. Ara, però, en temps en què no valen mitges tintes, s’ha quedat sense espai. Si la tercera via fos possible ell en seria la peça clau. El problema és que aquesta sembla ara mateix l’opció menys probable i en Duran no troba ningú amb qui negociar res. Confessa que se sent perdut en aquest procés sobiranista i amenaça de marxar. Però fins i tot les seves dimissions són ambigües. No ho pot evitar.

Alumne avantatjat en el ‘pujolià’ art del peix al cove, Josep Antoni Duran i Lleida (1952) desfulla darrerament la margarida del plegar o no plegar o només una miqueta. Acostumat a l’enlluernament dels focus al llarg de mitja vida, es fa difícil concebre l’escenari polític català i/o espanyol sense aquest advocat elcampelló que l’any 1974 va ingressar a Unió Democràtica de Catalunya i que des del 1982 hi encadena càrrecs directius i públics.