Ernest Maragall, del seny a la rauxa

El petit dels Maragall polítics ha aconseguit la plaça d’eurodiputat. Un triomf que, més enllà de la fredor dels resultats, resumeix força coses de l’actualitat política catalana dels darrers anys: d’entrada, l’èxit d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui la Nova EsquerraCatalama d’Ernest Maragall va decidir fer coalició; després, la puja de l’independentisme clàssic, que representen els republicans, i finalment el declivi del Partit dels Socialistes de Catalunya, de qui Maragall va decidir deslligar-se.

Durant molts anys, l’Ernest Maragall (1943) va fer de crossa del seu germaníssim Pascual. Acceptava, amb pressuposada resignació escolta, el segon lloc que la història li reservava, ben aixoplugat en l’ombra allargada de l’ex president de Catalunya i ex alcalde de Barcelona, Pascual Maragall. Un paper de Rem amb el que l’Ernest no semblava incomodar-se davant la supremacia deRòmul Pascual.

Primer a l’Ajuntament de Barcelona i després a la Generalitat de Catalunya, l’Ernest complementava amb seny la rauxa del seu germà. Però, després de passar per la conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya gràcies a José Montilla, i, de manera especial, amb el campi qui pugui cridat al PSC amb l’entrada de Pere Navarro, l’Ernest sembla que abandona definitivament el seny per experimentar la rauxa.

En política, va començar com a regidor d'Hisenda i Funció Publica i president del Consell del Districte de Sant Andreu a l’Ajuntament de Barcelona. Després va ser regidor de Presidència i Hisenda, president de l'Institut Municipal d'Informàtica, president de l'Institut Municipal d'Hisenda i vicepresident de l'Institut Municipal d'Educació. Com a representant de l'Ajuntament a la Federació de Municipis de Catalunya, va ocupar el càrrec de vicepresident de la Comissió de Funció Pública de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. Vicepresident del Consell d'Administració de Localret. També va ser portaveu del Govern Municipal de l'Ajuntament de Barcelona. Finalment va ser nomenat Secretari de Govern de la Generalitat de Catalunya presidida pel seu germà, Pascual. Després, amb presidència de José Montilla, va ser nomenat conseller d’Ensenyament del govern català. Fundador de Convergència Socialista de Catalunya l'any 1974, i del PSC-Congrés l'any 1976, va ser membre des de 1977 de l'executiva de Barcelona del Partit dels Socialistes de Catalunya PSC i de la seva Comissió Executiva fins a la seva sortida del partit el 2012.

Ernest Maragall sembla decidit de totes totes a donar-li un gir a la seva vida, mirant d’ocupar un paper principal, o si més no menys secundari. Un canvi de rumb, a cent anys, coteta verda, després que l’Alzheimer hagi apartat Pascual Maragall de la vida política. Una jubilació forçada que no ha impedit que Pascual reaparegui en el míting central d’ERC per donar suport al seu germà i a la seu republicana en la nit que el partit s’erigia primera força catalana, per primer cop per damunt de Convergència i Unió. Un gest que no sembla haver deixat indiferent a ningú, i del qual s’acusa a l’aviat eurodiputat com a principal instigador.

El petit dels Maragall polítics ha aconseguit la plaça d’eurodiputat. Un triomf que, més enllà de la fredor dels resultats, resumeix força coses de l’actualitat política catalana dels darrers anys: d’entrada, l’èxit d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui la Nova EsquerraCatalama d’Ernest Maragall va decidir fer coalició; després, la puja de l’independentisme clàssic, que representen els republicans, i finalment el declivi del Partit dels Socialistes de Catalunya, de qui Maragall va decidir deslligar-se.