Gerard Piqué, 'piquenbauer'

En un món carregat de tòpics: “el futbol és així”, “no hi ha rival petit”, “el meu somni ha sigut sempre estar en aquest equip”, “seguim depenent de nosaltres”... un jugador de futbol com Gerard Piqué (1987) esdevé una rara avis. Si bé és cert que a un futbolista se li demana que toqui bé la pilota i faci o eviti que es facin gols, i no que reciti Espriu o declini en llatí, no és menys cert que, com que els partits es farceixen d’entrevistes i rodes de premsa, no és sobrer i s’agreix cert esplendor intel·lectual en alguns d’aquests actors esportius. Piqué reuneix bona part d’aquests atributs: evita que facin gols, fins i tot en fa i, de gratis, pensa i sap expressar aquests pensaments. Una virtut que, sovint, se li ha volgut fer passar per defecte.

Barceloní de naixement, santguimenc d’adopció, el defensa blaugrana és nét de l’exdirectiu del FC Barcelona Amadeu Bernabeu. Un llinatge que ha marcat la seva trajectòria. Va començar al planter del Barça, on va passar per totes les categories inferiors i on es va fer com a jugador. Però, quan jugava amb els juvenils, va ser el Manchester United qui es va fixar en la jove promesa del planter català i va fitxar-la. Un canvi d’aires que va acabar de completar al jugador. Va debutar en l’equip anglès l’any 2004 i es va convertir en titular un any i poc més després. El 2006 va anar cedit al Real Saragossa onva fer una excel·lent temporada i va retornar de nou a l’equip anglès. La temporada 2007-2008 va assolir amb l’equip mancunian la PremierLeague i la Lliga de Campions.

El 27 de maig del 2008, el fill pròdig Piqué torna al FC Barcelona. De la mà de Pep Guardiola, es converteix en peça bàsica de la defensa blaugrana i amb els seus companys protagonitzen una de les èpoques més daurades del club català, assolint dues lligues de campions, quatre lligues espanyoles, dos campionats del món de clubs, dues supercopes d’Europa, quatre d’Espanya i dues del rei. D’altra banda, en aquest període recent i amb la selecció espanyola, guanya una copa del món i una eurocopa.

Piqué no és només conegut per ser un dels defenses més llorejats del FC Barcelona de tots els temps; en un àmbit més privat, l’any 2011, el barceloní va confirmar la seva relació amb la coneguda cantant Shakira, amb qui va tenir un fill el gener del 2013.

Tampoc no han passat desapercebudes les seves idees que, d’altra banda, no acostuma amagar. Va alçar polseguera la seva participació a la V del passat Onze de Setembre. Un gest, significatiu, que li ha valgut no poques crítiques de sectors que l’acusen d’incongruent per assistir a la manifestació independentista i alhora defensar la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Piqué ha defensat el dret a decidir de Catalunya i, per tant, la consulta del 9-N, que no entén incompatible amb la seva professionalitat i participació en la selecció espanyola de futbol.

Convertit en un autèntic jugador mediàtic, el defensa no pot evitar la transcendència de la seva quotidianitat: fa escassos dies es feia públic, per exemple, una topada amb la Guàrdia Urbana de Barcelona, que l’acusa d’haver increpat uns agents que multaven al germà del jugador par aparcar incorrectament.

Piquenbauer, que és amb el sobrenom amb què se’l coneix per les seves similituds amb el mític Franz Beckembauer, no deixa indiferent ni dins ni fora del camp. “Quin jove més simpàtic!”, va exclamar el ‘Kaiser’ quan va conèixer Piqué fa uns quants anys a Barcelona.

En un món carregat de tòpics: “el futbol és així”, “no hi ha rival petit”, “el meu somni ha sigut sempre estar en aquest equip”, “seguim depenent de nosaltres”... un jugador de futbol com Gerard Piqué (1987) esdevé una rara avis. Si bé és cert que a un futbolista se li demana que toqui bé la pilota i faci o eviti que es facin gols, i no que reciti Espriu o declini en llatí, no és menys cert que, com que els partits es farceixen d’entrevistes i rodes de premsa, no és sobrer i s’agreix cert esplendor intel·lectual en alguns d’aquests actors esportius. Piqué reuneix bona part d’aquests atributs: evita que facin gols, fins i tot en fa i, de gratis, pensa i sap expressar aquests pensaments. Una virtut que, sovint, se li ha volgut fer passar per defecte.