Descampats a les entrades de les ciutats i solars buits a la trama urbana són presents en els paisatges de les nostres ciutats des de fa dècades però degut a l’esclat de la bombolla immobiliària s’han multiplicat, escampant a molts racons un paisatge desolador que també acull esquelets d’edificis inacabats o carcasses abandonades. Actualment, els buits urbans representen un dels principals reptes de la gestió urbana i en molts municipis la ciutadania fa temps que pressiona per l’obertura de solars i la reapropiació d’aquests espais mig oblidats. Com a resposta, diversos ajuntaments han iniciat programes de reactivació temporal de solars o d’equipaments públics, malgrat que la major part dels buits són de propietat privada. Tot i això, encara s’han fet pocs esforços per estudiar el fenomen i per analitzar-ne la incidència a les nostres ciutats.
Sorprèn la poca existència de cartografies de buits urbans de les nostres ciutats (tot i el seu impacte negatiu), ja siguin impulsades pel govern o per la ciutadania. Tanmateix, la seva representació territorial ens permet comprendre la seva magnitud i posa en evidència la qualitat de l’espai públic de la ciutat. De fet, quan els buits es cartografien s’observa que són un virus que s’escampa i que la seva localització no sempre respon a una lògica territorial: en trobem als centres dels nuclis urbans, en sectors perifèrics de nous creixements i a les urbanitzacions de baixa densitat. Precisament, la representació gràfica de la seva localització en una ciutat mitjana de la segona corona metropolitana barcelonina mostra com les urbanitzacions de baixa densitat acullen gran part dels buits: més de la meitat dels solars buits, al voltant de la meitat dels edificis residencials a mig construir i gairebé un quart dels edificis residencials en desús. Aquestes dades mostren com la problemàtica dels buits urbans afecta amb gran virulència les urbanitzacions de baixa densitat. Però, té el mateix impacte un buit en una urbanització que al nucli urbà?
Si bé una cartografia de buits urbans ens permetria tenir una fotografia a nivell general, aquest és només el punt de partida per poder valorar les característiques del fenomen. Un inventari de buits urbans de la ciutat ens ofereix una valoració quantitativa, que en certa manera podria considerar-se parcial o esbiaixada. Si hem d’apuntar les possibles línies d’actuació en la gestió dels buits urbans, en tant que una de les principals polítiques de transformació territorial de les ciutats actuals, necessitem també fer una anàlisi qualitativa. No podem doncs fer polítiques de transformació urbana només a partir d’una quantificació dels buits urbans sinó que cal valorar-ne la rellevància: impacte poblacional, caràcter de bé comú, situació estratègica, naturalesa històrica, possibles usos a desenvolupar, etcètera. S’ha de tenir en compte que l’actual context de manca de recursos econòmics fa que la inversió pública hagi de prioritzar aquelles actuacions que permetin impactes òptims a la ciutat.
En la tradicional diatriba entre ciutat compacta i urbanització dispersa, els buits urbans també hi tenen un rol diferenciador. A les urbanitzacions de baixa densitat alguns dels buits fins i tot no ofereixen un paisatge vacu, sinó que en molts casos els solars són parcel·les forestals que actuen com espais ambientals, fins i tot com a connectors biològics. Al contrari, en el nucli urbà tenen una afectació major en termes poblacionals, solen ser espais que han tingut vida prèvia, comprenen un ampli ventall de tipologies (solars buits, equipaments buits, edificis a mig construir, edificis residencials en desús, comerços desocupats) i se situen en espais referencials. Així doncs, l’heterogeneïtat dels buits urbans centrals ofereix més possibilitats a l’hora de donar-los vida i permet un impacte exponencial en tant que poden afavorir a més població. D’altra banda, convé ressaltar que a les urbanitzacions de baixa densitat la reactivació d’alguns buits poden incrementar els escassos espais de trobada. Malgrat això, aquests entorns urbans requereixen d’actuacions molt més significatives per tal de corregir-ne les seves problemàtiques estructurals.
En definitiva, en la nova agenda urbana, les actuacions per donar vida als buits urbans haurien de desenvolupar-se en base a una nova lògica, fugint del model especulatiu que ha caracteritzat l’urbanisme en els darrers anys, amb la finalitat de no caure en els mateixos errors que ens han portat a la situació actual. Per començar, únicament si superem el caràcter efímer de les actuacions fins ara proposades aconseguirem transformar l’espai públic, fugint d’actuacions puntuals i poc ambicioses, assolint el màxim impacte amb el mínim de recursos. En segon lloc, la gran majoria d’actuacions fetes fins avui es limiten a reactivar buits urbans públics però convindria ser coratjosos i abastar totes les titularitats del sòl. Finalment, dins d’una lògica de política urbana transformadora, la reactivació dels buits hauria de permetre la creació d’espais viscuts i generadors d’equitat social.
En resum, les actuacions dels buits urbans no s’haurien de circumscriure allà on més se’n compten, sinó allà on més compten. Només tindran èxit aquelles que tinguin un abast col·lectiu i que responguin a un model de ciutat on la qualitat de l’espai públic sigui la seva pedra angular.
