La cultura ha adquirit un paper estratègic en el desenvolupament de les ciutats. Les idees i els valors assignats a la cultura s'han anat acumulant fins a transformar-la en un terreny elàstic i omnipresent. No obstant això, les polítiques culturals s'enfronten a una evident falta de legitimitat, de reconeixement per intervenir en l'àmbit de la cultura. Les polítiques culturals es perceben cada vegada menys com polítiques públiques realment necessàries i prioritàries. En definitiva, el que es fa i deixa de fer amb les institucions culturals és rebut, en termes generals, amb relativa indiferència. Almenys si ho comparem amb el que passa en altres àmbits de polítiques públiques.
Les raons d'aquesta deriva són moltes i diverses. Vull abordar una d'elles. Les polítiques culturals s'han construït sobre la idea de la cultura com a substantiu, com a objectes, productes i serveis. Poders públics i el que hem anomenat el sector cultural ens hem refugiat en les polítiques culturals com polítiques de la cultura. Prova d'això és el paper central atorgat a les infraestructures culturals. Fer polítiques culturals s'ha limitat, en moltes ciutats, al fet de construir infraestructures de cultura.
L'impuls de grans equipaments i la monumentalització de l'espai públic són a la base del model de democratització de la cultura. Un paradigma que comporta el primer gran dilema de les polítiques culturals contemporànies: fer compatible l'accés i l'excel·lència. La institucionalització (i legitimació) de les polítiques culturals com a polítiques públiques va dependre en bona mesura de la seva vinculació a la construcció d'infraestructures. Però al mateix temps, les infraestructures de cultura han estat eines de poder per als governs. D'una banda, com a instruments de normalització i institucionalització nacional i, de l'altra, com a instrument de regeneració i competitivitat urbana. En tots dos casos, la centralitat ha estat més en l'obra en si que en el seu ús i apropiació per part de la ciutadania.
Ulrich Beck ens va ajudar a entendre la proliferació de categories i institucions zombis, formes d'organitzar-nos que segueixen presents però que han perdut la seva vitalitat. Així, la família o el veïnatge són algunes institucions que difícilment ajuden avui a vincular eleccions individuals i projectes col·lectius. I la cultura? La cultura no és una categoria o institució zombi, però correm el risc que algunes polítiques (i sobretot, infraestructures) culturals mantinguin la seva presència física però acabin perdent definitivament el seu sentit social. Es tracta de polítiques culturals que s'han refugiat en l'administració d'infraestructures (regulant els seus usos) i que han subestimat el paper polític que aquests equipaments tenen. Un rol associat a l'exercici de drets, com el dret a la cultura o el dret a la ciutat.
Ara bé, si parlem de la cultura o la ciutat com a drets, hem de preguntar-nos si es tracta de drets reclamats per la ciutadania. O si, per contra, estem fent dels drets culturals una institució més de continent que de contingut. Si fos així, estaríem contribuint a reproduir la distància entre el sector cultural i la resta de la societat. La potencialitat del relat de la cultura com a dret depèn de la capacitat que tinguem per definir de què estem parlant i, al mateix temps, per a desenvolupar mecanismes de control capaços de fer efectiu l'exercici d'aquests drets.
En aquest debat, una de les polítiques (i infraestructures) culturals més rellevants són les de biblioteques públiques. Es tracta d'una de les polítiques culturals urbanes que més s'acosten a la realització efectiva de drets, d'accés a determinats béns i serveis, així com a espais de socialització i generació de coneixement. Però també són indicatives d'algunes dels reptes de les polítiques de proximitat, on les infraestructures han pogut funcionar més aviat com a eines de canvi urbanístic.
En definitiva, si la idea de proximitat pot haver instrumentalitzat com a resposta conservadora enfront del qüestionament de la intermediació política tradicional, també ha ajudat a obrir un debat clau per a les polítiques culturals. L'interès públic ja no és una cosa que ens ve determinat per una autoritat centralitzada i abstracta. En aquest context, si parlem de drets culturals, hauríem d'avançar en polítiques que vagin més enllà de la construcció i administració d'infraestructures. Polítiques no només centrades en el dret a accedir a recursos i continguts, sinó també en el dret a accedir a comunitats i a participar en la construcció de les normes, les regles d'aquestes comunitats. En definitiva, estem parlant no només de polítiques d'accés sinó també de polítiques de béns comuns. Sembla lògic llavors que les polítiques culturals s'enfrontin a la necessitat de redefinir (i no suprimir) les seves responsabilitats, contribuint a mantenir la condició pública del comú i a fer efectiu el caràcter comú del públic.
