Tres milions i mig de llocs de treball perduts des del començament de la crisi. Dos milions de llars sense cap font d'ingressos. Un creixement de gairebé el 30% en la diferència entre les rendes altes i les baixes. Un augment sense precedents en els índexs de pobresa i exclusió social, amb una especial incidència sobre els joves, les dones i les persones d'origen immigrant. Per a molts, la conseqüència més dramàtica de la pèrdua d'ocupació ha estat i està sent el desallotjament del seu habitatge per impagaments en la hipoteca. Un estudi del Col.legi de Registradors recentment publicat demostra que, només al 2012, es van produir a Espanya més de 30.000 desnonaments a primers habitatges. 115 expropiacions diàries. Una cada 15 minuts.
No ve al cas explicar aquí l'origen del problema, sobre el qual hi ha, d'altra banda, un cert consens: una llei hipotecària antiga, uns contractes abusius, una indefensió absoluta per part dels afectats. Com a exemple paradigmàtic de política 'top down', el govern espanyol ha necessitat que el Tribunal de Justícia Europeu sentenciés que els procediments de desnonament per impagament d'una hipoteca són contraris a la legislació europea de protecció dels consumidors per afirmar que cal canviar la llei .
El procés que condueix al canvi legislatiu en aquesta matèria, però, no es pot entendre sense el paper jugat per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Amb la seva acció reivindicativa, la PAH ha aconseguit situar la problemàtica de l'habitatge (i més particularment, la dels desnonaments) en el centre de l'agenda política del país. La ILP promoguda per la PAH i altres organitzacions, a favor de la dació en pagament retroactiva, la paralització dels desnonaments i el foment del lloguer social, ha recollit prop d'un milió i mig de signatures i ha aconseguit un evident suport social. El debat polític i mediàtic giren avui al voltant de les mesures proposades per aquesta organització. Tot un èxit en un camp de política pública històricament capturat pels interessos de l’eix financer-immobiliari.
Però més enllà de la 'baralla' pel canvi d'una norma sens dubte injusta, el que resulta realment innovador quant a dinàmiques socials i polítiques en un moment d'emergència social com el que vivim, és la funció que està jugant la PAH en la mediació del conflicte i en la posada en marxa de solucions que donin resposta a la desesperació que viuen milers de ciutadans. Les retallades que venim patint des del 2010 sota l'eufemisme de la racionalització de la despesa no s'han vist compensades per cap mesura dirigida a esmorteir les conseqüències de la crisi. Així les coses, les polítiques socials semblen evaporar-se just quan més les necessitem. Serveixi d'exemple la retallada en més d'un 50% del fons per donar suport a la recepció i la integració social dels immigrants, en un moment en què gairebé la meitat d'aquest col.lectiu s'ha quedat sense feina.
Mentre les polítiques socials retrocedeixen, moviments com la PAH avancen amb força no només per la seva tasca de denúncia de les injustícies i de reivindicació de noves polítiques, sinó també pel desplegament d'una important funció social que, malgrat les seves limitacions, tracta de contrarestar els efectes de la paràlisi institucional. L'acció de la PAH ha actuat com a esperó perquè les administracions locals es posicionin i assumeixin responsabilitats en un assumpte que desborda el seu marc competencial. Els blocs d'habitatges ocupats en el marc de la campanya de reallotjaments de l'Obra Social de la PAH compleixen una funció redistributiva que les administracions haurien d'estar assumint ara més que mai. En absència d'actuació institucional, l'alternativa a les ocupacions col.lectives promogudes per la PAH és la de l'ocupació individual, moguda únicament i exclusiva per la desesperació personal, amb possibles efectes negatius sobre la convivència veïnal. A la PAH li hem d'agrair també la seva important tasca d'articulació de xarxes de solidaritat i de reciprocitat entre diferents col.lectius, amb independència del seu origen. Si en els barris més vulnerables de les nostres ciutats, amb una forta concentració de població immigrada d'origen extracomunitari, no ha esclatat el conflicte interètnic malgrat el context actual de forta escassetat, és probablement per la funció comunitària exercida per organitzacions com la PAH.
A ningú pot sorprendre que la confiança de la ciutadania en l'aparell de l'Estat estigui sota mínims. Una confiança que és inversament proporcional a la que mostra per organitzacions no governamentals, amb la PAH al capdavant (més d'un 70% de suport, segons una enquesta recent de Metroscopia per a El País sobre l'11% que donava suport a la tasca del govern). En aquests moments la PAH, amb vincles clars amb el 15M, és segurament la millor evidència que no és la democràcia el que està en crisi, sinó les institucions que la representen. Com afirma Joan Subirats (http://bit.ly/14ZJm7E) la trajectòria de la PAH atén a un cert paradigma de creació d'espais de nova democràcia, una nova aura col.lectiva. Amb les seves formes d'organització, de presa de decisions, de gestió del conflicte, la PAH està contribuint a generar, com reflexionava Guillem Martínez fa uns dies (http://bit.ly/ZJcEXm), un nou procés constituent marcat per la lluita per una major justícia social, política i jurídica davant d'un règim que s'enfonsa. I si no existís la PAH? Si no existís la PAH, caldria inventar-la.
