Dissabte es conformaran els nous consistoris i els nous alcaldes i alcaldesses seran elegits i elegides. Els resultats de les eleccions municipals del 24M passat deixen intuir que la presència de dones al capdavant dels nous Ajuntaments serà més significativa, almenys és probable que Barcelona i Madrid tinguin alcaldesses. Veurem però si aquests canvis són exclusius d'aquestes ciutats o bé són representatius d'una nova època. El cert és que des de 1979, la presència de dones als consistoris ha progressat a pas de puça. De les primeres eleccions municipals democràtiques només l’1,8% de les alcaldies de tot l’Estat van anar a parar a mans de dones. Quatre anys més tard, es va avançar unes poques dècimes, només 164 consistoris estaven presidits per alcaldesses, un 2,04% del total. El ritme dels anys posteriors, no va accelerar gens, no vam aconseguir superar el 10% fins entrat el segle XXI: l'any 2003 un 12,56% dels municipis tenien alcaldesses (entremig 1995, 6,53%; 1999, 9,61%) i el 2007 tant sols augmentà fins el 14,8%.
Si aquestes mitjanes espanyoles ja són de per si lamentables, a Catalunya les coses no van pas millor. En l’últim mandat (2011-2015), a Catalunya, hi han hagut 143 alcaldesses (el 15,2%), per sota de la mitjana estatal (el 17%) i 849 regidores (el 34,3%), també per sota de la mitjana estatal (35,2%). La llei d'igualtat de Zapatero va obligar a la confecció de llistes electorals paritàries en els municipis més poblats, però sembla ser que tot i augmentar la presència de dones als plens municipals, sols unes poques acaben sent elegides com alcaldesses. Millor no parlar dels municipis de menys de 1.000 habitants, on no hi ha cap obligació de paritat a les llistes.
Els nous alcaldes i alcaldesses dilluns signaran el seu primer decret d'alcaldia amb el repartiment de les regidories. Si el lideratge dels consistoris és molt poc femení, quina és la situació si ens fixem en les regidories? Hi haurà paritat en les tinences d'alcaldia? Veurem si hi ha canvis significatius o si continuem amb els mateixos deixos antiquats.
A l'hora de fer pactes electorals, el repartiment de les regidories sempre ha estat un dels temes més discutits. Durant la bombolla immobiliària la regidoria d'urbanisme era la més preuada i aconseguir-la indicava més poder dins el govern municipal. Quina ha estat la presència de dones al front d'aquestes regidories en el darrer mandat? Si visiteu els webs dels municipis catalans de més de 100.000 habitants (10) només trobareu una sola regidora d'urbanisme, a Mataró (CiU). Si ampliem el focus als 23 municipis de més de 50.000 habitants s'arriba al 18% de presència femenina al capdavant de les regidories urbanístiques, territorials i ambientals. Sembla molt, però estem parlant de 4 regidores (Sant Boi de Llobregat, Viladecans i Cerdanyola del Vallès). Creieu que si ens haguéssim fixat en els titulars de benestar social haguessin sortit les mateixes dades? Intuïm que no.
Es podria hipotitzar que la poca presència femenina al capdavant de les polítiques urbanístiques i ambientals podia ser un deix del món local, però no. No hi ha cap de les deu comissions territorials d’urbanisme de la Generalitat de Catalunya (encarregades de l'aprovació de tot el planejament) que estigui presidida per una dona. Entre els càrrecs polítics dels tres primers nivells jeràrquics del Departament de Territori i Sostenibilitat (consellers, secretaris generals i directors generals) només hi ha tres dones, totes elles del tercer nivell i, a més, exclusivament en el camp ambiental (Mª Dolors Rodríguez a Ports de la Generalitat, Assumpta Farran a la Direcció General de Qualitat Ambiental i Marta Subirà a la Direcció General de Polítiques Ambientals).
Pensareu, el problema és a l’administració pública, el món professional ja ha superat les desigualtats de gènere i es regeix més aviat per una lògica empresarial. Doncs tampoc, si mirem, per exemple, els POUM aprovats inicialment, provisional o definitiva, durant els 3 primers mesos del 2015, cap d’ells ha estat redactat per un equip coordinat exclusivament per dones. Cert és que moltes hi participen, però un cop més en un segon terme. Les expertes urbanistes existents s’haurien de poder trobar al cercador de professionals de l’Institut Català de les Dones, malauradament només n’hi consten 5 a tot Catalunya.
I en el viatge d’anàlisi de la presència femenina en el món urbanístic només ens quedava mirar a la Universitat, potser allà l’ordenació del territori tenia nom de dona. Desesperades amb la cerca només hem trobat una catedràtica d’urbanisme, Maria Rubert de Ventós a l’ETSAB (si bé cal dir que d’altres ho són en àrees que tracten indirectament l’ordenació del territori, com el dret administratiu). A Catalunya, a l’únic programa de Doctorat en Urbanisme, constatem que hi ha només 4 dones entre els 21 professors.
En realitat les dades només fan que confirmar la sensació que teníem al twitter, a les xerrades, conferències, actes, cursos i presentacions a les que sovint assistim. Sempre són els mateixos. Hem pensat en donar la culpa a la difícil conciliació laboral o fins i tot reproduir els clàssics arguments esbiaixats i misògins, però no cal, la nostra societat tot just comença ara a dissenyar l’urbanisme del futur posant-li nom de dona, i ens queda un llarg camí a recórrer per acabar amb la desigualtat de gènere en aquest camp. I sinó esperem a veure el cartipàs dels ajuntaments catalans. Ja ens ho direu.
Dissabte es conformaran els nous consistoris i els nous alcaldes i alcaldesses seran elegits i elegides. Els resultats de les eleccions municipals del 24M passat deixen intuir que la presència de dones al capdavant dels nous Ajuntaments serà més significativa, almenys és probable que Barcelona i Madrid tinguin alcaldesses. Veurem però si aquests canvis són exclusius d'aquestes ciutats o bé són representatius d'una nova època. El cert és que des de 1979, la presència de dones als consistoris ha progressat a pas de puça. De les primeres eleccions municipals democràtiques només l’1,8% de les alcaldies de tot l’Estat van anar a parar a mans de dones. Quatre anys més tard, es va avançar unes poques dècimes, només 164 consistoris estaven presidits per alcaldesses, un 2,04% del total. El ritme dels anys posteriors, no va accelerar gens, no vam aconseguir superar el 10% fins entrat el segle XXI: l'any 2003 un 12,56% dels municipis tenien alcaldesses (entremig 1995, 6,53%; 1999, 9,61%) i el 2007 tant sols augmentà fins el 14,8%.
Si aquestes mitjanes espanyoles ja són de per si lamentables, a Catalunya les coses no van pas millor. En l’últim mandat (2011-2015), a Catalunya, hi han hagut 143 alcaldesses (el 15,2%), per sota de la mitjana estatal (el 17%) i 849 regidores (el 34,3%), també per sota de la mitjana estatal (35,2%). La llei d'igualtat de Zapatero va obligar a la confecció de llistes electorals paritàries en els municipis més poblats, però sembla ser que tot i augmentar la presència de dones als plens municipals, sols unes poques acaben sent elegides com alcaldesses. Millor no parlar dels municipis de menys de 1.000 habitants, on no hi ha cap obligació de paritat a les llistes.