El 30 de maig del 1984, Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat pel Parlament de Catalunya. L’elecció es va produir pocs dies després que se l’inclogués com a imputat en la querella de la Fiscalia General de l’Estat pel cas Banca Catalana. L’adversari socialista en les eleccions al Parlament que s’havien celebrat el 29 d’abril, Raimon Obiols, juntament amb d’altres diputats i dirigents del PSC, com l’alcalde Pasqual Maragall, van ser insultats, poc abans que el president reelegit cridés des del balcó del Palau de la Generalitat que “d’ara endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells”. El 25 de juliol passat, Pujol confessava que mentre feia aquesta apel·lació a l’ètica tenia diners amagats a l’estranger. El xofer que va treure Obiols del Parlament va haver de sortejar els cops contra el vehicle de molts dels manifestants convocats a l’acte. Alguns d’ells cridaven “Mateu-lo, mateu-lo”.
Com va reaccionar quan va conèixer la confessió de Jordi Pujol que havia tingut diners ocults a l'estranger mentre va ser president de la Generalitat?
No l’esperava, però no em sorprengué massa, vistes les informacions ja conegudes. Ara, la carta de Pujol ha marcat un espectacular canvi de registre. Els cops de pit dels dirigents de Convergència i els escarafalls de la caverna espanyola no em sorprenen, però m’han disgustat bastant. En aquesta situació hem d’assumir la nostra condició de catalans sense orgull ni vergonya. La corrupció a Barcelona i a Madrid ha estat perfectament equivalent, per no parlar de les sòrdides situacions que s’han patit al País Valencià, a Mallorca o a Andalusia.
¿Va relacionar aquella confessió amb la crisi de Banca Catalana?
Josep Andreu i Abelló i Jaume Carner ens deien que amb la crisi de Banca Catalana ells havien perdut els diners, però Pujol havia mantingut la seva fortuna, venent amb antelació les seves accions. Informació privilegiada, en diuen. Espero que això ara s’aclarirà finalment. En la seva actuació al Parlament, Pujol no respongué a aquest tema, ni en general a cap.
En recordar el dia de l'elecció al Parlament de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, el maig del 1984, i els incidents que s'hi van produir, inclosos els insults i agressions contra vostè, ¿com ho analitza avui?
No m’agrada gaire parlar-ne. Però cal no oblidar-ho, no per ànim vindicatiu o victimista, sinó per mirar que no torni a passar. Sempre hi ha gent de bona fe que s’exalta amb quatre crits en nom de Catalunya i s’empassa el que sigui.
Aquell vespre, al Parlament, vam exigir que es retirés el servei d’ordre de CDC, una colla de galifardeus que cridaven excitats pels passadissos, cosa que s’aconseguí amb dificultats. Se’ns suggerí de restar unes hores a l’edifici, fins que la manifestació hagués abandonat els accessos. No en vaig voler ni sentir parlar. Estava indignat per aquella ocupació del Parlament que encara avui em causa una profunda vergonya aliena. Per damunt d’aquell sentiment, estava dolgut per la injustícia de tot plegat. Políticament, vaig ser el principal damnificat de la bromera de victimisme i odi que s’havia fomentat.
Pujol i CDC van fer una gestió sense escrúpols de la crisi de Banca Catalana, presentant-la com una agressió dels socialistes contra Catalunya. Fins al punt que un director de “La Vanguardia” va escriure un article invocant el meu pare, de provada «fidelitat a una idea de Catalunya», i exigint-me «un mínim de decència filial». No vaig replicar, pensant en la meva mare. Resultà que n’estava perfectament al corrent i m’aconsellà que no en fes cas. «És un antiquat», em va dir. La meva mare tenia aleshores més de vuitanta anys però la seva idea de Catalunya no coincidia amb la d’aquell senyor. Decència filial! No sé de què em sona, vistes les coses que hem vist després!
Allò els hi funcionà bé, a més, perquè vam ser molt silenciats. S’ha calculat i publicat que mentre vaig ser cap de l’oposició el percentatge de pantalla de Pujol a TV3 va ser 22 vegades superior al meu. La xifra no em sembla exagerada i potser es queda curta. La discriminació era tan colossal que, quan vaig ser invitat per única vegada als estudis de TV3, després anys d’absència, vaig dir als que em rebien que em sentia temptat de besar el sòl, com si fos la terra promesa. Rigueren, però les coses seguiren igual.
Pujol, quan va sortir al balcó de la plaça de Sant Jaume, i va dir que a partir d'aleshores “d'ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells”, sabia que tenia diners amagats a l'estranger. És xocant, no?
Ho és molt, efectivament. No voldria caure ara en una exclamació correlativa.
Perquè creu que l'Audiència no va acceptar el processament de Jordi Pujol que demanaven els fiscals Mena i Villarejo?
Els jutges es limitaren a dir, de manera acomodatícia, que Pujol havia comès “greus desencerts de gestió”. L’artífex de la defensa de Pujol, Joan Piqué Vidal, aprofità l’ambient tens i espès del moment i es mostrà molt eficaç, fins al punt que Pujol li mostra “gratitud” en les seves memòries. Cal recordar que Piqué acabà condemnat a set anys de presó, amb el seu còmplice, l’ex jutge Lluís Pascual Estivill, ex membre del “Consejo General del Poder Judicial” a proposta de Convergència, condemnat a nou anys per delictes de suborn, extorsió, prevaricació i detencions il·legals.
Si Jordi Pujol hagués dimitit arran de la querella del cas Banca Catalana, ¿com hauria evolucionat Catalunya en els anys posteriors?
Les ucronies són sempre una mica absurdes. Quan era candidat, jo tenia el convenciment que, arribat el cas, hauria exercit raonablement bé la presidència de la Generalitat. Avui, si alguna vegada se m’acut pensar-hi, aquella convicció l’he relativitzada, però la mantinc. He estat partidari de la unitat de les esquerres i del catalanisme, m’agraden les administracions simplificades i no partidistes, res no m’entusiasma tant com un bon projecte dut a terme per un equip d’excel·lència. He preferit fer de director d’orquestra que actuar de solista. Tinc nas per detectar la gent amb talent i un instint de repugnància a flor de pell pel que fa als desaprensius i tarambanes, que en general detecto a distància... Però algú podria pensar que entro retroactivament en campanya..., i no és el cas.
Sent compassió, pena, llàstima pel final de la carrera política i personal de Jordi Pujol?
Per moltes raons, no sento indiferència per la persona de Pujol. Però, francament, vistes les tragèdies actuals, crec que hem de concentrar la nostra compassió en els més febles i, quan és possible, actuar en conseqüència.
Com veu el procés sobiranista actual?
Si el problema de la relació de Catalunya amb Espanya fos tan senzill de resoldre, com avui diuen tants, ja fa temps que s’hauria arreglat. És una història secular marcada per identitats i interessos contradictoris, per violències i abusos, per desconeixements interessats, tòpics, antipaties i manipulacions. Aquesta història a vegades ha estat coberta per la voluntat de convivència democràtica, la hipocresia o la conveniència. Però a manca d’una solució veritable, sempre torna a esclatar de manera descarnada, amb guerres i greus crisis incloses.
Quan aquests moments crítics es produeixen, allò que per als uns és paraula divina, pels altres és una blasfèmia. Posar-se d’acord és impossible, i la negociació es fa extremadament difícil. Espanya no és una nació sinó una realitat plurinacional. Tots els intents d’imposar l’assimilació de les nacions diverses a una sola han fracassat, tant en les versions cruentes i dictatorials com en les liberals. Espanya s’ha modernitzat en molts aspectes però no en l’assumpció de la seva pròpia realitat plurinacional. No interessa admetre-ho perquè els anatemes són més útils. Els tòtems i els tabús són sempre molt operatius en els jocs del poder. Però hi ha també un gran fons d’incomprensió en la cultura difusa, les percepcions heretades, els instints col·lectius dels pobles. Quan a les elits de Madrid se’ls parla avui del dret a decidir dels catalans, tenen la mateixa reacció que de ben segur hauria tingut el primer president de la Segona República, Alcalà Zamora, si algú li hagués parlat del dret al matrimoni dels homosexuals. Caldrà una modernització que en aquests temps accelerats que vivim es farà de pressa en termes històrics, però que requerirà el seu temps polític.
S'atreveix a preveure què pot passar des d'ara i fins el 9 de novembre?
Potser és més útil pensar què passarà després del 9-N. En la Diada del 2012, Mònica Terribas féu una citació de Joan Sales que produí un gran efecte: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta de deixar de ser catalans? No. Es tracta de deixar de ser imbècils”. Perfectament d’acord. Però per anar bé, aquesta reflexió s’hauria d’acompanyar amb una altra cita de Sales: “Som espanyols com som europeus; ens en han fet la història i la geografia, que no podem pas esborrar capritxosament.”
Durant segles, la causa catalana ha estat lligada a la de les llibertats d’Espanya. Des de la guerra de Successió fins al 1977, passant pel 1868, el 1873, el 1906, el 1917, el 1931, el 1936... No és possible prescindir d’aquest fet tan potent i de tanta durada amb un simple “passi-ho-bé”.
Josep Pallach deia que calia “desemocionar” el mot Espanya per expressar el destí fratern dels pobles peninsulars. Crec que aquest horitzó és plausible en el segle XXI, i que amb la crisi històrica dels Estats-nació i el procés d’unitat europea, es trobarà un camí. Cal lligar la causa de l’emancipació catalana, amb la seva enorme energia col·lectiva, als futurs processos de canvi democràtic i social, a Espanya i a Europa, on crec que s’aproximen noves revolucions democràtiques, amb unes característiques que no podem prefigurar, però els símptomes anunciadors de les quals són perfectament visibles en les crisis del present. Penso que només aquesta perspectiva podrà superar positivament l’anunciada frustració del procés sobiranista després del 9-N i, en general, evitar el col·lapse tràgic de les tripes identitàries, dels xocs múltiples dels nacionalismes i populismes, tant a Espanya com a Europa.
La socialdemocràcia europea no s'ha oposat frontalment a les polítiques d'austeritat imposades pel lideratge alemany i nòrdic. Pot refer-se aquesta socialdemocràcia o haurà de deixar pas a grups polítics que ocupin l'espai que ha deixat orfe?
Si algú troba algun escrit o declaració on m’identifiqui com a socialdemòcrata o com a nacionalista, li pago un sopar. Pot estranyar el meu estranyament de la socialdemocràcia, però he estat sempre en un altra tradició cultural i política. Sóc un socialista català, europeista i federalista, i així penso morir. Fa anys que dic que ens podem acomiadar de la socialdemocràcia, del reformisme centrat en l’Estat i en un sol Estat, i que hem de fer tot el possible per a desenvolupar i expandir un socialisme nou, a la vegada local, nacional i internacionalista. Acomiadar la socialdemocràcia no em sap un greu especial. Ha fet el seu paper en la història, un bon paper en termes comparatius. Però ara tenim una altra història al davant.