Tot i que fa catorze anys que va deixar el club, els titulars de l’entrada a la presó del constructor i promotor immobiliari Josep Lluís Núñez i el seu fill gran continuen ubicant l’empresari com expresident del Barça. Com si els més de vint anys al càrrec de l’entitat fossin més destacables que haver estat l’amo de la majoria de xamfràs de la ciutat, encara que els delictes que l’han portat a Quatre Camins tinguin relació amb la seva faceta empresarial i no amb la de la gestió esportiva.
A Catalunya tothom sap qui és “el Núñez”, potser relacionar-lo amb el Barça tingui sentit a fora, sigui realment llaminer per a Espanya. Potser es vulgui fer un pack d’expresidents que han delinquit. Expresidents amb responsabilitats incomparables (si més no en una societat madura i sana), tot i que el constructor proclamés en una recepció a l’Ajuntament que la ciutat portava el nom del club i no al revés.
Comesos els delictes durant la seva etapa al capdavant del Barcelona, potser sí que Núñez va ser el precursor dels que tanquen negocis a la llotja d’un camp de futbol. Potser Josep Maria Huguet (cap de la Dependència Regional de la Inspecció d’Hisenda a Catalunya de 1995 a 1994 i acusat d’haver cobrat més de 2 milions d’euros per fer la vista grossa amb les actes de diverses empreses, entre les quals les de Núñez), i els inspectors Manuel Abella, Roger Bergua , Alvaro Pernas, Juan José Lucas Carrasco eren assidus a la zona noble de l’estadi. Però el que és segur és que la majoria de fitxatges de futbolistes blaugrana, Núñez els va negociar i tancar al seu despatx professional del carrer Urgell, xamfrà amb Còrsega, on els periodistes esportius havíem fet moltes guàrdies i on ens queixàvem que l’empresari tractés els temes del club, enlloc de fer-ho a les oficines blaugrana. No ens semblava bé que ‘barregés’, com nosaltres fem ara.