Por, agressions sexuals i pitjor salut mental: particularitats del sensellarisme femení
“No ets una persona al carrer, ets una dona al carrer”. Aquesta afirmació sintetitza les conclusions a què ha arribat Núria Guasch després de treballar durant sis anys en un centre obert només per a dones que han estat en situació de carrer. Els informes que hi ha publicats i les vivències de molts treballadors socials evidencien una situació de vulnerabilitat relacionada amb les agressions sexuals i els rols de gènere apresos que resulta determinant per a l’experiència de la dona al carrer. “El carrer és un reflex negatiu de la pauta de concepció d’un lloc del món en termes de relació de gènere”, assegura Pedro José Cabrera, sociòleg expert en exclusió residencial i persones sense llar.
Segons les dades obtingudes en el recompte que va realitzar la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona (XAPSLL) durant la nit del 18 de maig d'aquest any, hi ha gairebé un miler de persones dormint als carrers de Barcelona, de les quals prop d'un 12% són dones. D'altra banda el percentatge de dones contactades pel Servei d’Inserció Social de la mateixa entitat “ha fluctuat entre el 9 i l’11% del total de les sense llar ateses” mentre que la proporció femenina als equipaments residencials de la XAPSLL “mai no ha superat el 30% de les persones usuàries”.
La realitat darrere les xifres de sensellarisme femení
Segons argumenta la Fundació Arrels, que acompanya les persones sense llar en el camí cap a l'autonomia, un dels motius pels quals la incidència del carrer és menor en les dones és el fet que “acostumen a tenir més recursos que l’home per demanar ajuda a familiars i amics”. Aquesta major xarxa de contactes que pot evitar que la persona acabi dormint al carrer, té a veure amb el fet que les dones, segons explica Albert Sales, responsable de l’estudi de la XAPSLL, tenen atribuïda la funció de cuidar la família a causa del seu rol de gènere. Un rol que les identifica, segons explica Guasch, com a persones “cuidadores i també cuidades” que, en conseqüència, tenen menys vergonya a l’hora de demanar ajuda. En canvi, “l’home restringeix la relació a les trobades físiques”, explica Sales, i es limita a cuidar l’espai laboral. Quan aquest falla, l’home perd la xarxa de relacions.
David Vázquez, educador social en un centre d'acollida per a persones sense llar, destaca dos factors principals per explicar que les xifres de dones en situació de carrer no hagin superat el 12% durant els darrers anys. D'una banda, Vázquez considera que davant d'una mateixa situació de crisi, la dona té més eines per sortir-se'n: “Està demostrat que la dona té més recursos, habilitats i resistències davant les adversitats. [...] En general són més fortes”. Una altra raó que l'educador social empra per explicar aquest fenomen és que quan hi ha una separació o ruptura familiar, és la dona qui acostuma a assumir la tutela dels fills: “No hi ha cap norma ni llei escrita que ho digui, però és així”. Vázquez explica que són molts els homes que atenen al seu centre d'acollida que “per raons diverses han abandonat el domicili familiar i en la gran majoria de casos que coneixem, els fills queden al domicili amb la mare”.
L'informe de la XAPSLL també apunta, però, que “no és cert que el sensellarisme i l'exclusió residencial afectin en major mesura a homes que a dones” perquè en les categories d'exclusió residencial més ocultes, de les quals no es té informació, “són en les que trobaríem un major nombre de representació femenina, en especial de dones migrants”. D'altra banda, considerant les dades que recull l'informe sobre les diferents categories d'exclusió residencial, la proporció femenina augmenta a mesura que el recompte s'allunya del carrer.
Cabrera explica que les dones, a causa de les capacitats que han desenvolupat a causa del seu rol de gènere, producte d'unes pautes “patriarcals i masclistes”, tenen més facilitat per incorporar-se a altres domicilis o espais i treballar a canvi d'un sostre. Així, les dones que es troben en situació d'exclusió social solen estar “a les esquerdes del sistema d'allotjament”, explica Cabrera. El sociòleg conclou que, paradoxalment, unes dades que semblen beneficiar el sexe femení, “són l'expressió d'un procés d'invisibilització. [...] D'un patiment ocult que no es pot comptabilitzar”.
Els perquès d'una major vulnerabilitat
“Una constant entre les persones que han passat per etapes de carrer és la por. I la por és molt més intensa en el cas de les dones”, afirma Sales. Segons les dades públiques de la Fundació Arrels, la meitat de les persones sense llar han patit alguna mena d’agressió. Tanmateix, si bé totes estan exposades a la violència física i els robatoris, les agressions de tipus sexual en dones són una constant. Així, a banda de la inseguretat apresa, aquestes dones pateixen episodis continuats d’assetjament, ofertes i xantatges sexuals. Vázquez apunta que ha conegut de forma directa casos de dones en situació de carrer que han estat agredides sexualment. De fet, explica que segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 40% de les dones sense llar han patit agressions, el 61% han patit robatoris i el 24% han estat víctimes d’agressions sexuals. Guasch, per la seva banda, comparteix que la violència sexual està molt present en les dones ateses als centres d’acollida, i que és també una de les causes fonamentals de la por i la dependència que desenvolupen respecte dels homes quan es troben en situació de carrer.
La situació d’inseguretat que pateixen les dones que dormen al carrer sembla tenir un paral·lelisme amb Anglaterra. Segons informava The Guardian, “la vulnerabilitat de les dones sense llar ha estat subratllada per informes que alerten d’almoines a canvi de sexe cap a aquestes persones”. De fet, un vint-i-vuit per cent de les dones explicaven haver mantingut relacions sexuals no volgudes només “per tenir un sostre on dormir”, segons explica el mitjà. Guasch explica que a Barcelona també ha conegut molts casos de prostitució encoberta i, sobretot, d’assetjament sexual que en alguns casos pot acabar amb violació.
A una tendència superior a patir agressions de tipus sexual s’afegeix un agreujant: el sensellarisme femení té unes dades de salut mental més alarmants que el masculí. Mentre que a Anglaterra s’han realitzats estudis que parlen d’una edat mitjana de mortalitat molt inferior a la masculina (els 43 anys) a causa d’una major tendència a patir malalties mentals i addiccions, entre altres patologies, a Catalunya també s’ha evidenciat, segons explica Sales, que en la vessant de salut mental les dones estan en una situació de més gravetat.
El motiu més clar és que, tal com explica María Virginia Matulic, diplomada en Treball Social, al seu article Nous perfils de persones sense llar a la ciutat de Barcelona, un dels factors clau que intervé en els processos de desvinculació de les persones sense llar és la manca de xarxes socials. Així, s'entén que les dones “han de trencar els vincles amb més intensitat” per acabar al carrer. En la mateixa línia, Vázquez creu que, mentre que “els homes es rendeixen abans”, les dones acostumen a esgotar tots els recursos abans de quedar-se sense sostre, això fa que quan arriben a una situació de carrer ho facin en pitjors condicions mentals: “Per aquesta raó diem que és més difícil que una dona arribi al carrer que no pas un home, però quan hi arriba li costa molt més sortir-se'n perquè la seva problemàtica és més greu”, explica Vázquez.
D'altra banda, si a Anglaterra una de cada tres dones afirmava trobar-se en situació de carrer degut a episodis de violència masclista física, Cabrera afirma que a Espanya hi ha casos semblants, i que moltes de les dones que es troben en situació d'exclusió residencial han patit violència masclista i, a més a més, un trastorn mental, fet que les deixa al marge de les institucions socials que poden ajudar-les. En aquest sentit, Vázquez explica que “el perfil més habitual atès als centres de la xarxa d'atenció a persones sense llar solen ser dones soles, sense càrregues familiars, que no tenen cabuda a recursos per a famílies monoparentals amb fills o centres per a víctimes de violència”.
Segons explica Guasch mitjançant les dades que van recollir al centre on treballava, les dones pateixen molts més trastorns mentals que els homes en situació de carrer i, a més, queden en una situació de molta més dependència, incapacitades per a realitzar feines quotidianes “sense supervisió”, argumenta. D'altra banda, les dones que han estat mares queden molt més afectades, a parer de Guasch, per la pèrdua dels fills, que no pas els seus companys masculins. Això implica que la recuperació de les dones que han estat en aquesta situació sigui més complicada, perquè no es tracta de quelcom transitori.
