Una de les incògnites dels últims mesos en la política catalana s'ha aclarit de sobte aquest dilluns, amb la sentència del TSJC pel 9-N: no hi haurà una llista electoral amb el nom d'Artur Mas com a mínim en els pròxims dos anys. La condemna arriba en un moment especial, en què la imatge del líder del PDECat –l'antiga Convergència– mostrava importants símptomes d'esgotament pels presumptes casos de corrupció que no paren d'aflorar al seu partit.
La setmana passada van ser les confessions dels saquejadors del Palau de la Música, Fèlix Millet i Jordi Montull, les que van aconseguir tirar per terra tot un any d'aspiracions de Mas a la reelecció. Mentrestant, el cas del 3% continua imparable, amb noves revelacions cada setmana i l'ombra de la imputació estenent-se sobre el diputat de JxSí Germà Gordó, que va ser mà dreta de Mas en la seva primera etapa a la presidència i posteriorment conseller de Justícia.
Malgrat aquesta successió de cops a la seva imatge, l'expresident no havia donat cap mostra de pensar en renunciar definitivament a la cursa electoral. Més aviat al contrari, Mas va acabar la setmana passada conreant la imatge d'un líder que respon pel partit –no va dubtar a carregar-se sobre les seves espatlles la culpa política de tot el que passés–, i que dóna la cara, redoblant la seva agenda de convocatòries de premsa i entrevistes a mitjans de comunicació.
No obstant, la sentència del TSJC tanca la porta a que Mas es presenti a la reelecció en els propers dos anys. L'article 6.2 de la llei electoral declara inelegibles els condemnats per sentència, encara que no sigui ferma, per “delictes de rebel·lió, de terrorisme, contra l'Administració Pública o contra les Institucions de l'Estat”, dins dels quals s'emmarca la condemna per desobediència de Mas.
Abans de la sentència d'aquest dilluns, la llarga setmana de desfilada de confessions als jutjats, amb acusacions que afecten directament a l'etapa en la qual Mas va ser màxim responsable de Convergència, no li va sortit gratis ni tan sols en el si del seu partit.
Al PDECat, l'actual coordinadora Marta Pascal, elegida pel mateix Mas i sortida de les joventuts de CDC, va llançar diumenge un missatge que representa bé tot un corrent d'opinió en la formació quan va expressar un desig nítid de distància entre el nou partit i el vell. “No és l'època d'un petit individu que treballa per a l'agenda personal i el projecte propi”, va assegurar la dirigent, que va afegir que al partit havia d'haver la gent “que s'ho treballa i no els que toquen”.
Ni Mas ni Puigdemont
Ni 24 hores després d'aquest intent de trencar amb el passat, el passat, en aquest cas el recent, ha tornat a trucar a la porta del PDECat per inhabilitar al seu president. El partit haurà d'accelerar ara una successió que fins el moment ha preferit ajornar i per a la qual no poden comptar amb el seu principal actiu, Carles Puigdemont, que no ha donat el seu braç a tòrcer en el seu desig que el seu pas pel Palau sigui anecdòtic i per una raó concreta, la de la independència.
El president prefereix que, en plena recta final de la legislatura en què es va prometre dur a terme la desconnexió, la seva imatge sigui la d'un líder amb les mans totalment deslligades del partit, evitant per tots els mitjans fer lloc a acusacions de maniobres partidistes per afavorir la seva formació. Malgrat això, l'entorn del partit, que les últimes setmanes ha estat escenari de l'enèsim ball de noms, es resisteix a descartar definitivament Puigdemont.
L'exalcalde de Girona i president accidental és vist com un valor a l'alça en la major part dels estaments del partit. No obstant, tots són comprensibles amb el seu autodescartament per l'exigència del repte de celebrar un referèndum, amb el qual Puigdemont s'ha compromès personalment.
I, a més, un referèndum que després de la inhabilitació de Mas s'ha convertit en un objecte encara més ineludible. Si en vigílies del 9-N Artur Mas sempre va observar com a pla B convocar unes eleccions anticipades, per les que exigia que ERC se sotmetés a una llista encapçalada per ell, en aquesta ocasió si Puigdemont premés el botó del pànic i convoqués eleccions davant la incapacitat de fer el referèndum podria trobar-se un PDECat sense un candidat consolidat a la presidència. O, com a mal menor, amb un candidat que hauria incomplert dues promeses, la de celebrar un referèndum i la de no tornar a presentar-se. És a dir, ell mateix.