Coahuila és un estat mexicà que fa frontera amb els Estats Units. Limita amb Chihuahua, que en el context internacional és conegut pels assassinats de dones a Ciudad Juárez, i amb Nuevo León, la capital del qual, Monterrey, va viure en anys passats uns altíssims graus de violència i es va convertir en el paradigma de la nova violència nacional: una ciutat pròspera i industrial sumida en el terror. Nuevo León limita al seu torn amb Tamaulipas, probablement l’estat més silenciat de Mèxic. I la combinació d’aquests tres llocs, especialment en el triangle que conformen les localitats de Piedras Negras (Coahuila), Matamoros i Tampico (Tamaulipas), és coneguda avui pel silenci de la seva premsa, el terror dels seus habitants i la crueltat dels seus criminals. Excepte pels activistes de la ciutat de Monterrey i per les víctimes dels desapareguts a Nuevo León i Coahuila, d’aquesta zona de Mèxic i de la manera en què estan afrontant aquesta guerra entre càrtels i autoritats que està portant la societat civil a extrems invivibles, tot just en sabem res. En aquest triangle queden ciutats com ara Reynosa, on el diari La Mañana va escriure un editorial l’any passat demanant als narcotraficants −i per tant als seus aliats en els cossos de l’Estat− que els diguessin què podien publicar i què no, perquè deixessin d’atemptar contra ells. En aquest triangle hi ha també Ciudad Victoria, on els líders del Càrtel del Golf van repartir regals i tortells de Reis per Nadal. I és un dels llocs de Mèxic on han assassinat o desaparegut més periodistes i on els atemptats contra la premsa són més impunes. El 2012 aquí van morir quatre tuiters per transmetre en directe quines eren les zones menys perilloses de la regió perquè els ciutadans i ciutadanes hi poguessin transitar. A dos joves de 25 i 28 anys els van penjar d’un pont, a un el van decapitar i a la quarta tuitera, una dona, li van tallar el cap i el van plantar en un test al costat d’un ratolí i un teclat d’ordinador. Així són les coses al nord-est mexicà.
En aquests últims dies, però, un fet succeït al nord de Coahuila ha sacsejat els activistes i defensors de drets humans de tot el país, si bé la premsa massiva i nacional no se n’ha fet encara el ressò necessari per difondre la notícia. En deu dies s’han trobat, en onze fosses comunes, cinc-cents restes humanes de tres-centes persones. És fins avui la fossa més gran trobada a Mèxic −encara que sens dubte aquest serà un episodi que es repetirà en els mesos i anys que han de venir.
El Govern va comptabilitzar set mil desapareguts durant el passat període presidencial de Felipe Calderón. Activistes i periodistes com Sanjuana Martínez asseguren que els desapareguts poden arribar a ser, des que va començar la guerra i fins avui, tres-cents mil. I la veritat és que a Mèxic s’han obert ja diverses fosses comunes i, desgraciadament, les massacres són freqüents. No obstant això, en cap fossa no s’havien trobat les restes de tantes persones assassinades. Fins avui.
Gairebé cap periodista no ha viatjat encara a la regió, a la qual s’accedeix per una zona desèrtica i travessant uns turons que són altament perillosos perquè és on s’amaguen els narcotraficants. I si bé la premsa independent o local ja parla «de la massacre més gran en la història del país», és poc el que encara se’n sap. Ni tan sols s’han pogut acostar a les fosses els familiars dels desapareguts i desaparegudes que el passat 8 de febrer es van reunir amb el governador de Coahuila, Rubén Ignacio Moreira Valdez, i el subprocurador de l’estat, Juan José Yáñez Arreola. De poc els va servir. Les autoritats van assegurar «que no havia estat usada maquinària pesant durant l’operatiu, que no s’havia permès l’entrada de la premsa a la zona de recerca i que s’havien respectat tots els protocols que garantien el maneig i la cadena de custòdia d’unes evidències tan delicades. Tanmateix, hi ha prova irrefutable del contrari», tal com ha fet públic el col·lectiu de víctimes de les Forces Unides pels Nostres Desapareguts a Coahuila i les Forces Unides pels Nostres Desapareguts a Mèxic. Ho van poder comprovar al programa Primer impacto, de l’informatiu d’Univisión: excavadores, zona no delimitada, un periodista caminant en l’escena del crim... Per a ells, malauradament, això no és nou. En primer lloc, ja s’havien assabentat de la troballa de les fosses per la premsa, i no per les autoritats corresponents. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. I les víctimes, per primera vegada en cinc anys, van decidir «suspendre la interlocució amb el Govern de l’estat de Coahuila i amb el Govern Nacional fins que els donin explicacions satisfactòries sobre les greus anomalies detectades en l’operatiu, els aclareixin els fets i es demani ajuda a organismes internacionals per preparar, desenvolupar i sistematitzar els resultats d’accions com aquestes», per primera vegada en cinc anys de lluita dolorosa, constant i, en la majoria dels casos, solitària i sense recursos.
Més de dos-cents cinquanta policies de l’Estat de Coahuila, agents de la policia federal i membres de l’exèrcit, la majoria d’ells amb passamuntanyes per ocultar la cara, havien buscat metre a metre i excavat el subsòl de la zona del crim amb l’ajuda de gossos i màquines de radars. Ho fan així perquè molts cossos no es troben complets, sinó calcinats. Avui molts càrtels mexicans utilitzen les anomenades «cuines» per desintegrar els seus enemics, els seus segrestats i les centenars de persones que moren anònimament sense judici, drets ni compassió. I perquè algunes de les restes són de persones decapitades, esquarterades i un terrible i dolorós etcètera que, des de fora de Mèxic, sembla pràcticament impossible d’imaginar.
No és així per als familiars dels desapareguts. Organitzacions de mares, germans, germanes i pares que s’han unit amb pocs recursos i gairebé sense el respecte ni l’atenció de les autoritats per exigir el retorn dels seus familiars. «Vius se’ls van emportar, vius els volem», reclamen al Govern. Com també li reclamen seguretat per fer les seves investigacions i que s’atenguin els protocols de recerca correctes i corresponents. La Llei de Transparència exigeix ​​que, en la mesura que les dades surtin a la llum, aquests s’han de revelar a la societat. Les proves d’ADN triguen només 72 hores. Però ni tan sols això ha donat l’Estat als familiars dels desapareguts. Si tot segueix com es pretén des del poder, en quatre mesos rebran per escrit la informació. Res més.
Les víctimes, abatudes, van sortir de la trobada del 8 de febrer sense la informació precisa i van recórrer, una vegada més, als periodistes i a la ciutadania perquè els ajudin a investigar. Volen saber si els seus familiars són allà i aconseguir que deixin «de cridar des de sota la terra», tal com em diu Letty Hidalgo, mare de Roy Rivera, desaparegut a Monterrey el 2011. Mentre la premsa nacional parla d’altres coses, molt d’acord amb aquests temps del PRI en què la informació s’està començant a anomenar «il·lusionisme mediàtic», l’únic recurs de les víctimes sembla ser la força inesgotable de l’amor pels seus familiars, la seva imbatible perseverança i aquesta dignitat extraordinària que sembla inconcebible mantenir enmig de tant, tantíssim dolor. Tantíssima impotència. Però no poden descansar fins a saber. Letty vol saber què van fer amb el seu fill Roy després de segrestar-lo a casa. Jorge vol saber què va passar amb el seu germà Antonio i el seu nebot Antonio Jesús quan se’ls van endur unes persones que vestien armilles de l’Agència Federal d’Investigació. Mayra vol saber on és el seu germà Fernando, a qui va segrestar un comando armat després d’assassinar el jove que viatjava amb ell. Lourdes vol saber on és el seu fill Kristian, que va desaparèixer mentre repartia xocolates amb la furgoneta de la feina. Brenda vol saber on és el seu germà Héctor, que va desaparèixer després de ser detingut per uns policies municipals... i així centenars, milers de famílies al nord-est de Mèxic i a tot el país. De la majoria d’ells no s’han demostrat vincles amb el narcotràfic. A la majoria d’ells les autoritats no els han ajudat a resoldre els segrestos. La majoria dels casos no estan sent investigats. Però els familiars no cessen en la seva necessitat de saber i no deixen de seguir pistes, indagar, crear teories i convertir-se ells mateixos en investigadors per suplir un Estat que està resultant inepte pel que fa a la recerca de les víctimes de desaparició forçada.
Per ara, però, se’n sap poc, de les fosses de Coahuila. Aquest triangle que conformen Piedras Negras, Matamoros i Tampico ha estat un camp de batalla des que fa set anys va començar aquesta guerra −que fora de Mèxic sovint es confon amb una voluntat del Govern de protegir els ciutadans i ciutadanes dels atacs dels narcotraficants. La societat ha estat i segueix sent en aquesta part de Mèxic la principal víctima dels enfrontaments entre autoritats, col·ludides o no, el Càrtel del Golf i els Zetas. Es pressuposa que va ser arran d’aquests enfrontaments que es van obrir aquestes fosses −i sens dubte moltes més i en molts més llocs, de les quals encara no tenim constància. Ara les han obert perquè fa uns mesos va ser detingut un comptable dels Zetas que va donar a les autoritats la localització exacta de les onze fosses i el nombre aproximat de cossos que hi havia. Des de llavors les víctimes del nord-est tremolen, encara que algunes informacions apunten que les fosses es van obrir per enterrar les víctimes d’una única massacre en què van morir 300 persones: un segrest massiu en indrets com Monclova i Allende, amb la incineració dels cossos assassinats en bidons de metall i una cremació massiva que hauria durat tres dies. Trigarem molt de temps a saber-ho, i les autoritats probablement no donaran la informació precisa ni a temps. Però les víctimes, amb la complicitat de periodistes independents, mitjans locals i activistes, faran tot el possible per recuperar la pau amb memòria i amb dignitat. Que així sigui.