La judicialització del Barça en els últims anysha arribat al súmmum. Amb el president i l’ex-president imputats –Josep Maria Bartomeu, per frau fiscal y Sandro Rosell, per administració deslleial i dos delictes contra Hisenda– i el club acusat d’haver comès també tres delictes contra l’Agència Tributària,tots derivats del fitxatge de Neymar.
Bartomeu va denunciar ahir prevaricació en l’estament judicial per justificar l’actuació de la directiva blaugrana en una operació feta a corre-cuita. Un tracte que Rosell va voler tancar personalment sense atendre cap assessor que li posés un però enun acord complex, dissenyat per poder complir amb les exigències del pare del l’estrella–amb el Madrid de Florentino Pérez pressionant per endur-se també al nano– i perquè el soci no posés en qüestió la gestió dels dirigents –que han fet de l’austeritat bandera– en saber les xifres reals de la contractació. En total, més de 90 milions d’euros.
No seré jo qui negui els moviments obscurs del govern espanyol a propòsit del procés català. Ni el control que estan patint alguns clubs petits de casa nostra per part d’Hisenda, pressió que no s’observa en altres parts d’Espanya ni sobre determinades institucions o empreses (el propi jutge Ruz, que ha imputat Bartomeu en temps rècord, no va aconseguir que l’Agència Tributària anés tan ràpid, com en el cas blaugrana,en facilitar-li els papers d’Unifica, responsable de les obres de reforma de la seu del PP a Madrid). Però la directiva del Barça aconseguiria més empatia i transmetria certa credibilitat en la seva denúncia si reconegués que no només es tracta d’això –per què, si no, el club va decidir fer una declaració d’impostos complementària després de la primera denúncia dels fets?–.
Amb el discurs de la teoria conspirativa Bartomeu no ha convençut ningú.