La tercera vida de la Torre de les Aigües del Besòs

A la segona meitat del segle XIX, la prosperitat econòmica i la pressió demogràfica van forçar Barcelona a enderrocar les muralles i ocupar a corre-cuita els terrenys que els separaven de les ciutats veïnes, anys després annexionades. A la vegada, a Europa les fàbriques tèxtils estaven deixant pas a l’acer i el ferrocarril com a motors d’una revolució industrial que estava canviant de dalt a baix l’estructura social, amb la burgesia i la classe obrera com a protagonistes antagònics dels nous temps. Testimoni excepcional d’aquella època és la Torre de les Aigües del Besòs, construïda l’any 1881 i que s’ha mantingut dempeus al barri del Poblenou de Barcelona des d’aleshores. Ara, gràcies a un procés de restauració costejat per la Fundació Agbar, es pot visitar el seu interior i pujar fins al seu terrat, des d’on es gaudeix d’una vista inèdita de la façana litoral barcelonina.

“Nosaltres diem que són tres visites en una”, resumeix Jordi Fosas, president de l’Arxiu Històric del Poble Nou. “Aquí tens un mirador fantàstic, entres en un monument arquitectònic i t’apropes a la història, perquè t’expliquem el passat industrial del barri”, afegeix. L’Arxiu Històric del Poblenou gestiona les visites guiades a la Torre de les Aigües del Besòs i l’adjaçent Casa de les Vàlvules, que de moment es fan els dissabtes i diumenges pel matí en grups de 15 persones màxim. Entre setmana es poden fer visites per a grups si es reserven amb anterioritat.

La torre la va construir el que ara en diríem un emprenedor, de nom Xavier Camps. Atent a la forta demanda d’aigua de boca d’una Barcelona en plena expansió, Camps va reunir el capital per construir un sistema de bombeig d’aigua a la llera del riu Besòs, dipositar-la a una alçada d’uns 50 metres, i gràcies a això tenir prou pressió per distribuir-la fins a la ciutat de Barcelona. En aquells moments, allò es feia a les afores del municipi veí de Sant Martí de Provençals i, com aquesta, sorgien altres iniciatives competidores per proveir d’aigua potable als barcelonins. En total la torre fa uns 63 metres, però hauria estat més alta si la inversió hagués permès abordar el projecte original, que preveia dos dipòsits d’aigua.

Però la societat anònima impulsada per Camps (Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona, Ladera Derecha del Besós) va morir d’èxit. Atesa la millor qualitat d’aquesta aigua en relació a les altres ofertes, l’acollida ciutadana va ser esplèndida, la demanda va augmentar ràpidament, i el desig de satisfer-la va provocar l’esgotament de les capes freàtiques que alimentaven la torre i la imprevista invasió de l’aigua de mar. La companyia no va poder superar la mala imatge donada arran de la distribució d’aigua salina, repulsiva al paladar, i va acabar fent fallida el 1888, l’any de la primera exposició universal de Barcelona. Camps va morir poc després, arruïnat; diu la llegenda que es va llançar al buit des de dalt de la torre.

La segona vida de la Torre de les Aigües va començar el 1895, quan la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB) la va adquirir amb la idea de donar-li un ús industrial, si bé la major part de les fàbriques de l’entorn ja s’abastien dels seus propis pous. Potser per aquest motiu no hauria durat gaire temps, però l’any 1922 l’acabalada família Girona va comprar la torre i els terrenys dels voltants per a integrar-los en la seva pròspera foneria, fabricant d’estructures de metall i maquinària ferroviària (més endavant rebatejada com a Material para Ferrocarriles y Construcciones SA, Macosa). I així és com durant setanta anys la Torre de les Aigües va proveir d’aigua el sistema de refrigeració dels dos trens de laminació de la Macosa (amb el parèntesi de la guerra, quan l’empresa metal·lúrgica va ser col·lectivitzada i reconvertida en fàbrica d’armament, i la torre va ser un improvisat magatzem d’armes coronat per una bateria antiaèria).

Però a la ciutat olímpica les fàbriques tenien els dies comptats. El 1991 Gec Alsthom va comprar la Macosa, que dos anys abans s’havia fusionat amb la Maquinista Terrestre y Marítima, i va traslladar tota la producció a Santa Perpètua de Mogoda. Les antigues instal·lacions van anar ràpidament a terra i allà on hi havia hagut tallers i magatzems van florir l’actual parc de Diagonal Mar i les zones residencials que l’envolten. L’únic rastre de la Macosa que queda ara al barri és una xemeneia de formigó aixecada als anys quaranta i la Torre de les Aigües, ambdues salvades del martell hidràulic perquè havien estat catalogades per l’Ajuntament de Barcelona com a bé patrimonial pel seu valor arquitectònic.

Tot i el seu caràcter eminentment funcional, diuen els entesos que l’arquitectura de la Torre de les Aigües té alguns trets diferencials que la fan especialment valuosa, com l’ús de maó massís sense mamposteria de pedra, l’aparició d’escales exteriors per arribar al dipòsit o la predominança del que es coneix com a volta catalana als contraforts de l’escala interior. Explica SOS Monuments en el seu bloc que Pere Falqués, l’arquitecte que va projectar la torre, “va fer una demostració dels seus coneixements tècnics i d’enginyeria, de manera que la torre ha arribat fins als nostres dies sense gairebé cap deficiència greu”. Segons aquesta entitat, la seva rehabilitació, obra dels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, ha estat molt respectuosa amb l’obra original, amb només la instal·lació d’algunes baranes, il·luminació i alguns trams d’escala per facilitar la visita.

Així doncs, la tercera vida de la Torre de les Aigües comença el 2009, després de tres lustres d’abandó i degradació, en què va esdevenir un involuntari niu per a coloms i rates. El conveni subscrit entre l’Ajuntament de Barcelona i Aigües de Barcelona (successora de la SGAB) va permetre tirar endavant les obres de restauració, que han durat tres anys (2010-2013) i que han suposat una inversió de tres milions i mig d’euros, pagats pràcticament en la seva integritat per la Fundació Abgar. Després d’un mes de portes obertes reservades a veïns del barri, aquest mes s’ha obert definitivament al públic.

“Des de dalt de la torre es té una vista panoràmica de 360 graus en un lloc prou allunyat com per poder apreciar els canvis experimentats per la ciutat en els últims anys i dóna una perspectiva més completa del que aquests representen. Per aquesta i per d’altres raons, la pujada és més que recomanable”, conclou SOS Monuments.