Els carrerons del Barri Gòtic no tenen secret per a Carlos. Passejant per aquesta zona cèntrica de la capital catalana, aquest uruguaià de 59 anys s'atura a cada cantonada per explicar una anècdota o assenyalar la casa d'un amic. Porta 22 anys a Barcelona i parla un català perfecte. No obstant això, aquest cas de modèlica integració s'ha quedat a les portes de la sanitat pública. Després de patir un doble infart de miocardi, que li va deixar una cardiopatia severa, va voler consultar un cardiòleg per fer el seguiment de la seva patologia. Però el centre d'atenció primària de Drassanes li va negar la visita perquè no tenia una targeta sanitària. I, en estar sense recursos, no es podia permetre els 59 euros que es facturen als pacients no coberts pel sistema sanitari.
El cas de Carlos és només un dels múltiples exemples de traves a l'atenció sanitària que pateixen les persones indocumentades. La seva vulnerabilitat es va agreujar amb el Reial decret llei 16/2012 del govern de Mariano Rajoy. El text indica que es deixa de garantir l'atenció sanitària a les persones que no estiguin donades d'alta a la Seguretat Social i als immigrants irregulars. Una instrucció de la Conselleria de Salut de la Generalitat va suavitzar aquestes disposicions i va establir un mínim de tres mesos d'empadronament per a l'accés a l'atenció primària i d'un any per a l'atenció especialitzada.
La raó de l'exclusió de Carlos és un simple error administratiu. En haver arribat a Barcelona abans del Jocs Olímpics de 1992, hauria de tenir accés a la sanitat però, per circumstàncies de la vida, mai es va empadronar. “Jo mai havia estat malalt i mai vaig tenir la necessitat d'empadronar-me”, explica.“L'infart tampoc el podia preveure, he estat esportista tota la meva vida i no tinc antecedents familiars”. Però, tot i això, va tenir un atac de cor, després del qual va ser ingressat a l'Hospital del Mar. “Em van atendre de meravella”, diu Carlos, que recorda el nom de tots els metges que es van ocupar d'ell.
Va sortir de l'hospital amb una recepta de vuit fàrmacs que ha de prendre indefinidament, cosa que no fa perquè no té diners per pagar-los. Poc després de l'episodi del CAP Drassanes, va sentir dolors i va entrar al CAP del Clot (pertanyent a l'Institut Català de la Salut, ICS), en què tampoc va ser atès. “Tinc 59 anys, amb una cardiopatia severa, i no em volen atendre, això és una vergonya!”, s'exclama. Als dolors que pateix freqüentment i que limiten la seva capacitat per treballar es van afegir les conseqüències de la crisi, i va haver de tancar el seu taller de restauració de mobles. Avui viu en un alberg, que paga gràcies al seu treball en una associació que atén les persones sense llar.
40 casos detectats, molts altres invisibles
Per a la Plataforma per a una atenció sanitària universal a Catalunya (Pasucat), que agrupa 35 entitats, aquest cas demostra que la normativa dictada per la Generalitat segueix deixant a moltes persones fora del sistema públic de salut. Durant els passats 12 mesos, la Pasucat va detectar una quarantena de casos de vulneració del dret a la sanitat que denunciarà davant el Síndic de Greuges. “El cas de Carlos es va poder conèixer perquè està perfectament integrat però hi ha molts casos que no surten a la llum pública perquè hi ha gent que no té aquesta xarxa de suports”, apunta Jesús Blanco, metge integrant d'aquesta plataforma.
Les traves amb què topen els pacients afecten també a ciutadans comunitaris. Es va conèixer recentment el cas d'un britànic resident a Barcelona, al qual els serveis de recepció de dos centres diferents no pertanyents a l'ICS (el CAP Sardenya i l'Hospital Sant Pau) van pretendre facturar entre 400 i 600 euros per atendre'l en urgències. Sant Pau ha declarat a Europa Press que la situació es va deure a un “malentès” i el Servei Català de la Salut (CatSalut) es va limitar a assenyalar que només pot actuar si els fets són denunciats.
La Pasucat denuncia que hi ha diversos mecanismes que dissuadeixen les persones de ser ateses en urgències i esmenta especialment els cartells presents en diferents centres sanitaris -com l'Hospital Clínic de Barcelona- en què s'indica que els pacients hauran de pagar l'assistència si no tenen targeta sanitària. “Totes les persones tenen dret a l'assistència a urgències però aquests cartells són dissuasoris perquè les persones sense recursos saben que no podran pagar”, critica Blanca de Gispert, integrant de la Plataforma.
La Pasucat també menciona altres factors: “Hem detectat que hi ha un cert desconeixement de la normativa per part del personal sanitari, sobretot per l'ambigüitat dels textos”, explica De Gispert. Aquesta manca de claredat en la normativa també dificulta l'accés a la sanitat de les dones embarassades estrangeres i dels menors que, segons la legislació espanyola, ha de ser gratuïta.
Gràcies al suport que va rebre, Carlos es va empadronar fa sis mesos però aquest tràmit administratiu només li dóna dret –de moment– al metge de capçalera, i no resol els problemes econòmics que li impedeixen comprar medicines. Per poder consultar un especialista i esdevenir un usuari normal de la sanitat pública del país on viu des de fa 22 anys i del qual no pensa anar-se'n, encara haurà d'esperar fins al setembre.