El 17 de maig de 1984, el diari El País anunciava en portada que la Fiscalia General de l’Estat ultimava una querella contra Jordi Pujol i la resta de directius de Banca Catalana, intervinguda pel Banc d’Espanya un parell d’anys abans davant l’enorme forat que arrossegava. Com a conseqüència d’aquella intervenció els estalvis de milers de petits inversors es van evaporar, però no el d’alguns administradors de l’entitat, que havien tingut ocasió de retirar-los abans (no sé si els sona aquesta cançó). La querella, doncs, es va presentar uns dies més tard i Jordi Pujol, que tot just acabava de guanyar per una espaterrant majoria les segones eleccions autonòmiques (CiU va passar de 43 a 72 escons), va tenir l’habilitat de convertir-la en una maniobra de Madrid contra Catalunya. En el mal perdre dels socialistes, que “ens volen confiscar la victòria i la honorabilitat”.
El 30 de maig, amb motiu de la seva investidura al Palau de la Generalitat, una gernació (se suposa que espontània) es va aplegar a la plaça de Sant Jaume als crits de “som una nació”, “Pujol, president” i “Obiols, botifler”. Pujol va sortir al balcó per agrair el suport als congregats i deixar una frase per a la posteritat: “Deixeu-me que us digui una cosa, que és l’últim cop que la dic però vull que quedi clara: el Govern de Madrid, el Govern central concretament, ha fet una jugada indigna! I a partir d’ara, quan es parli d’ètica, de moral i de joc net, podrem parlar nosaltres, però no ells”. El discurs del president va continuar una mica més, amb constants referències a la querella com l’atac a tot un poble (“sí, som una nació, som un poble, i amb un poble no s’hi juga!”), si bé va acabar apel·lant al civisme dels manifestants i a l’esperit integrador dels catalans; es va cantar els segadors, es van cridar visques a Catalunya i la gent va tornar pacíficament a casa.
Cal entendre les circumstàncies del moment. Pujol era el primer president català sorgit de les urnes després de més de quaranta anys, el líder del partit nacionalista hegemònic i una icona viva de la lluita antifranquista. Davant d’aquest full de serveis, a veure qui és capaç d’explicar que se’l vol engarjolar per la seva actuació com a banquer i no com a polític ni activista. Potser jurídicament era el que procedia (al cap i a la fi, a Banca Catalana s’havia produït un frau i hi havia forts indicis de delicte), però políticament va ser un gran error no deixar Pujol al marge d’allò i concentrar-se únicament en els gestors de l’entitat dels dos o tres darrers anys.
Això és fàcil de dir ara, però alguns ja en deurien ser conscients aleshores. Sorprèn rellegir en aquell primer article d’El País com una profètica font de la fiscalia revela al periodista que “no sabem on ni qui la pararà [la querella], però estem segurs que no seguirà endavant”. I, efectivament, després d’un parell d’anys que diversos tribunals s’anessin passant la pilota, finalment el novembre de 1986 el ple extraordinari de l’Audiència Territorial de Barcelona (format per 42 magistrats) va sentenciar que no hi havia prous indicis per processar el president de la Generalitat. La resta d’il·lustres patriotes que havien format part del consell d’administració de Banca Catalana serien també exculpats l’any 1990.
En l’imaginari col·lectiu (expressió rematadament cursi, però que aquí serveix) s’ha instal·lat la idea que aquella va ser la primera operació de guerra bruta de l’Espanya democràtica contra la voluntat dels catalans de mantenir una identitat nacional pròpia. Contra allò que el pujolisme en deia “el fet diferencial”. És ben possible que si de l’episodi de Banca Catalana n’acaben recollint alguna cosa els manuals d’història serà la tesi pujolista segons la qual el Govern central la va deixar caure per fer mal a Catalunya, ja que altres bancs espanyols que travessaven dificultats com a conseqüència de la crisi dels setanta van rebre un tracte diferent. De la pèssima gestió duta a terme per aquells prohoms del catalanisme, que atorgaven crèdits irrecuperables a empreses en fallida tècnica només perquè eren dels nostres, no se’n recordarà ningú.
Al segon volum de les seves memòries, Jordi Pujol es ratifica en la idea que aquella querella va ser sobretot un intent de “destrucció” de la seva persona i del que ell representava. Per a qui es vulgui prendre la molèstia, que recuperi el text íntegre de la querella (amb una lectura en diagonal n’hi ha prou per entendre que responia a molts mesos d’investigació) i després llegeixi com l’explica Pujol al seu llibre. No és un cas d’amnèsia o de memòria selectiva, sinó de tergiversació conscient de la realitat. I, en tot cas, si realment hi va haver aquesta voluntat destructiva, el més lògic hauria estat esbombar la querella abans de les eleccions i no després (com va passar amb el grotesc informe policial anònim sobre les activitats de les famílies Pujol i Mas, filtrat a El Mundo durant la campanya dels darrers comicis al Parlament).
Catalunya, Convergència i els prohoms
M’estic desviant, perquè la meva intenció no és reobrir la fossa on està enterrat el sumari de Banca Catalana, sinó situar-ho com el fet històric que va ser, ja que sóc del parer que cap altre cas judicial ha tingut un impacte tan gran en la Catalunya actual. Encara està per escriure la tesi doctoral que analitzi les conseqüències d’aquella querella en la història recent de Catalunya. M’atreveixo a esbossar-ne dues.
La primera: es consolida la simbiosi entre les marques Catalunya i Convergència. L’estratègia ja venia d’abans, però a partir d’aquí amplis sectors ciutadans s’inoculen del missatge que defensar la segona és defensar la primera, i que una crítica al partit és un atac al país. I així és com, durant un decenni o més, els periodistes que no aplaudien l’amo amb les orelles engrossien la llista de traïdors i infidels que volien fer mal al país (també és cert que no tots van haver de canviar d’ofici o morir de fam, el PSC encara era fort i tenia fil directe amb uns quants mitjans); la simbiosi va arribar a ser tan perfecte que fins i tot alguns intel·lectuals i periodistes que detestaven el pujolisme van transmutar el seu rebuig pel partit en un rebuig pel país. Delirant. Amb el pas dels anys, però, el pal de paller es va anar esquerdant, conseqüència del lògic desgast produït per la gestió pública i per episodis com el pacte del Majestic, però diria que l’any 2003 encara molta gent de bona fe va viure l’arribada del tripartit com una usurpació del poder als seus legítims posseïdors. Avui tot això em sembla feliçment superat. Vull pensar que, per exemple, ben poca gent ha comprat la insinuació d’Oriol Pujol Ferrusola sobre la suposada mà negra que s’amaga darrera la instrucció judicial sobre la martingala de les ITV. Que hi ha forces ocultes que maquinen per torpedinar l’onada sobiranista, segur, però que això tingui alguna cosa a veure amb la doble imputació de l’exnúmero dos convergent no s’ho creu ningú. O gairebé.
La segona: s’estén la impunitat entre tots aquells prohoms que, orgullosos de pertànyer a l’equip dels bons catalans, consideren que els seus sacrificis pel país mereixen com a recompensa alguna cosa més que un bon jornal. O no és aquesta creença la que ha inspirat les gestes de personatges com Fèlix Millet o Ramon Bagó? Estaria bé que els ex fiscals Villarejo i Mena, llençats a la fama per aquella querella i més endavant fiscals en cap del TSJC, reflexionessin algun dia en veu alta sobre els efectes que va tenir la derrota en la tasca de la fiscalia. Va ser un KO duríssim, dels que deixa seqüeles. Durant anys vaig sentir a dir que després del cas Catalana la fiscalia havia quedat estabornida i acomplexada, i que això explicava el seu poc ímpetu a l’hora de perseguir corrupteles tan flagrants com la dels avals de la CARIC (organisme precursor de l’ICF) a empreses de destacats notables convergents; el finançament irregular de CDC a través de Casinos de Catalunya; o la implicació de l’exconseller Cullell en la requalificació il·legal d’uns terrenys del seu cunyat (sobre aquests casos no intenteu buscar gaire informació a segons quines hemeroteques, perquè no la trobareu). Altres factors polítics més poderosos hi deurien intervenir, en especial durant els set anys que CiU va ser decisiva a Madrid, primer amb el PSOE (1993-96) i després amb el PP (1996-2000), però m’agradaria saber fins a quin punt el cop moral de Banca Catalana va paralitzar la fiscalia i en conseqüència va donar ales a la corrupció. Amb el temps crec que la fiscalia va anar recuperant l’esperit, hi deurien ajudar factors com la pèrdua d’influència de CiU o l’entrada en joc de noves eines fiscalitzadores, als anys noranta inexistents (Oficina Antifrau), infrautilitzades (Sindicatura de Comptes) o decoratives (Síndic de Greuges). I imagino també la íntima satisfacció que els deuria causar a uns quants veure finalment a la garjola per associació mafiosa a Joan Piqué Vidal, el temible toga d’or que va dirigir la defensa de Jordi Pujol en el cas Catalana.
“A partir d’ara, quan es parli d’ètica, de moral i de joc net, podrem parlar nosaltres, però no ells”, va bramar Pujol aquella tarda de ràbia i glòria al balcó del Palau de la Generalitat. Sembla clar que cap dels partits que ha ocupat la Moncloa no pot parlar gaire d’ètica, moral i joc net, encara que tots ho continuen fent sense pudor. Com també ho fa el Molt Honorable Pujol. Només cal seguir llegint les seves memòries, en les que presumeix de ser un dels polítics més autocrítics del món, però no dedica una línia a expiar els casos de corrupció del passat o del present. I això que la llista d’escàndols (silenciats o no) és llarga; que avui CDC té la seu embargada pel cas Millet; que UDC ha estat condemnada per desviar fons de la UE pel cas Pallerols; i que té dos fills, Jordi i Oriol, sota investigació judicial, el segon pel cas ITV i el primer i primogènit, de qui mai s’ha sabut a què es dedica ni com s’ho fa per dur el tren de vida que porta, acusat per una exnòvia de traficar amb diner negre a l’engròs...
Hem avançat, doncs, però en l’essencial, estem com estàvem. Avui seguiria sent impensable un president de la Generalitat a la presó per molt que el motiu fos un delicte econòmic, perquè aquí no tenim dirigents polítics, sinó messies. I com que, pel que fa a corrupció, a Madrid estan molt pitjor, doncs encara passem pel que no érem ni quan fa trenta anys Pujol va dir que d’ètica i moral només en podríem parlar nosaltres.