La pandèmia s'ha acarnissat amb les residències de majors. Les persones de més edat formen un dels col·lectius de risc principals en el contagi del coronavirus SARS-CoV-2, que està causant estralls a tot el món, amb especial incidència, entre altres països, a Espanya, la població de la qual ha tingut fins ara, amb prop de 86 anys per a les dones i 80,5 per als homes, l'esperança de vida més alta d'Europa i una de les més altes del planeta. Tan elevada que un estudi de la Universitat de Washington vaticinava fa només uns mesos que en 2040 la població espanyola superaria a la japonesa com la més longeva.
Durant aquesta emergència sanitària, als hospitals estan morint en gran nombre les persones majors, però en les residències s'ha situat un dels escenaris centrals de la desgràcia. Només a Madrid, quan escric aquestes ratlles, es compten en més de 5.000 els morts amb coronavirus o amb símptomes compatibles en centres de majors des que va començar l'epidèmia. I les xifres de morts, en proporció al total, són altes a tot arreu, encara que no s'haja arribat a la virulència que el fenomen ha demostrat en aqueixa comunitat.
Les estadístiques assenyalen que en les últimes dècades havien baixat els percentatges de mortalitat deguda al càncer, la diabetis, els problemes cerebrovasculars o l'obstrucció pulmonar crònica, mentre pujaven els de l'Alzheimer, la pneumònia i la grip. La COVID-19 ha vingut a desbaratar aqueixes estadístiques i, també, a posar dramàticament en evidència els problemes del model de residències per a la tercera edat, amb un primer element a replantejar: la institucionalització, és a dir, l'ingrés permanent de majors pluripatológics en grans instal·lacions al costat d'altres desenes o centenars de persones en circumstàncies semblants.
Un altre assumpte directament relacionat amb el primer és si aqueix tipus de centres han de ser gestionats per empreses amb ànim de lucre o han de formar part d'un sistema públic de serveis socials estructurat com el de salut, que, dit siga de pas, ha mostrat la seua enorme rellevància en aquesta crisi.
Les patronals del sector de les residències, quan encara no s'ha superat l'emergència, comencen a reaccionar davant el que inevitablement es posarà sobre la taula. El president d'Aerte, l'Associació Empresarial de Residències i Serveis a Persones Dependents de la Comunitat Valenciana, José María Toro, declarava en Ràdio València, de la cadena SER, fa uns dies: “Em preocupa que ara plantege que els centres hagen de tindre més càrrega sanitària o que tinguen oxigen. El que plantejava la consellera fa un any eren centres més xicotets, amb un major nivell d'atenció social i no sanitària. Sempre hem defensat un model més social que sanitari i escoltar ara que el model ha de ser més sanitari em sorprén. Sembla que hi ha un canvi de criteri”.
La consellera en qüestió és la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i titular de la cartera d'Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, que porta temps impulsant un nou model de serveis socials i de gestió de la dependència plasmat en una de les normes més ambicioses del govern del Pacte del Botànic, format pel PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem: la Llei de Serveis Socials Inclusius. Un text legal que declara els serveis socials “essencials i d'interés general” i que respon al propòsit de transformar les pràctiques “assistencialistes i caritatives” d'èpoques passades, en “una concepció moderna de drets subjectius i d'abast universal”.
En efecte, la voluntat política de l'esquerra valenciana va en un sentit molt diferent. Però el de les residències de majors és un sector intensament privatitzat, no sols a la Comunitat Valenciana, herència de polítiques de l'època d'hegemonia de la dreta en la qual es va implantar el denominat ‘model Cotino’, que en pau descanse. Un model de privatització articulat al voltant d'empreses en què van participar molts “amics habituals”, com la mateixa família de l'exconseller i ex director general de la Policia mort fa uns dies, o el condemnat per finançament il·legal del PP valencià Enrique Ortiz, que aquesta mateixa setmana confessava, en el seu segon pacte amb la Fiscalia, haver manipulat el pla urbanístic d'Alacant amb dos alcaldes d'aqueix partit.
Com a resultat d'aqueixa herència, en l'actualitat, de les 334 residències que hi ha en territori valencià, 32 són municipals i estan concertades amb la Generalitat, 41 les gestionen entitats sense ànim de lucre i també estan concertades, 88 corresponen a centres gestionats per empreses privades que se sostenen amb fons públics i 39 són de titularitat pública, encara que només set de gestió pública directa. La resta, un negoci privat que es concentra, per la seua rendibilitat, en les grans ciutats. En conjunt, el Govern valencià paga prop de 12.000 de les més de 27.000 places de residències existents però gestiona directament un número molt menor d'aqueixes places.
La intenció és modificar substancialment aqueix panorama i en el pols de l'Administració amb la patronal del sector han sorgit discrepàncies que adquireixen nou significat a la llum de la pandèmia i els seus efectes. Per a començar, la vicepresidenta Oltra s'ha mostrat des del principi partidària de desinstitucionalitzar en la mesura del possible les persones dependents, reconéixer i donar més importància a les cuidadores, apostar per la gestió pública i donar més joc al tercer sector, és a dir, a les entitats sense ànim de lucre.
Tan lluny com el mes de febrer passat, abans de l'emergència sanitària, el mateix José María Toro es queixava que el departament d'Oltra pretenia convertir en residuals les empreses privades i centrar-ho “tot” en el tercer sector i en allò públic. Criticava també que es fomentara el “cuidador no professional”, que fa que moltes famílies es facen càrrec dels familiars dependents.
Són només algunes de les discrepàncies que marquen la distància en les prioritats del model. En les taules de treball de l'administració valenciana amb entitats i associacions, sindicats i empreses, es va concloure en la necessitat de centrar l'atenció del sistema en la persona, millorar les ràtios d'ocupació i de treballadors en els centres i donar prioritat a espais amb unitats de convivència més menudes enfront del format de grans residències.
I en aqueix procés la patronal Aerte discrepava, entre altres coses, de les reversions dels centres de gestió integral; de potenciar els concerts amb entitats del tercer sector, és a dir, sense ànim de lucre; de professionalitzar les persones que han cuidat dependents en l'entorn familiar (majoritàriament dones); de l'increment de prestacions de la dependència per a ajudes a domicili (que faciliten la lliure elecció de la persona per romandre a casa i afavoreixen l'autonomia); que en els plecs de condicions dels concursos s'incloga el servei d'infermeria de 24 hores en residències (que genera costos inassumibles, en opinió de la patronal), o que s'exigisca habitacions amb conducció d'oxigen (que permeten instal·lar respiradors per a cura pal·liativa o per a estabilitzar el pacient fins al trasllat a un centre hospitalari).
El fet és que una tercera part de les defuncions per la pandèmia a la Comunitat Valenciana, que superen en conjunt el miler, s'han produït en residències de majors (323 fins divendres passat 17 d'abril), hi ha en elles prop de 1.400 residents i 390 treballadors contagiats. Les empreses que els gestionen han reclamat l'ajuda urgent de l'Administració per a proveir de material de protecció a les persones que viuen en els seus centres i els treballadors perquè no eren capaces de garantir-ho. En prop d'un centenar de residències hi ha contagiats. La Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública ha posat sota vigilància permanent i ha medicalitzat una trentena d'aqueixes residències i la Fiscalia hi ha obert diligències d'investigació almenys en vuit.
Convertit en un àmbit horrorós de l'atac de la pandèmia, el sector de les residències de majors no sols haurà de reforçar les mesures preventives. Necessitarà fortes inversions públiques i una transformació estructural de la gestió, ja que ha de ser reformat a fons. Es tracta d'un canvi de model de vida o mort.